10/8/14

Els venedors de flors

Wrong Impression by Natalie Imbruglia on Grooveshark

Quantes vegades heu estat en una terrassa, en un bar, una discoteca o fins i tot en un restaurant i us ha vingut un venedor de flors ambulant? Moltíssimes, segur. 

Molts, ja tenen una ruta feta, son els habituals i fins i tot et poden fer una mica de pena. Sempre amb un somriure ample però ben fals i unes flors a quina més chuchurria. N'hi que poden arribar a passar tres i quatre vegades en el transcurs d'una vetllada, important-los ben poc que ja els hagis dit que no. N'hi ha que son educats, passen ofereixen les flors i si dius que no, marxen. Però d'altres, poden arribar a ser ben pesats, a incomodar moltíssim.

I en aquest darrer cas, és quan més importa amb qui estàs. Quan estàs en grup, doncs pots fer-ne més i menys cas, pots dir alguna cosa graciosa o fins i tot es pot acabar comprant alguna en una petita anècdota de la nit. Però, i quan estàs amb algú que fa poc que coneixes? quan la relació que tens encara no està definida i no saps cap a on navega, quan les vergonyes i les inseguretats estan més a flor de pell. Doncs en aquests casos, és una situació més que incòmoda. A mi, m'incomoda moltíssim, doncs per res voldria que el meu acompanyant en comprés i no sé mai com ensortir-me'n. Perquè a més, se n'aprofiten molt. Veuen descaradament el moment i no dubten ni un instant en dir alguna cosa maca per fer-te treure els colors. Per altra banda, mai sé què passa pel caparró de l'altra part però em dóna la sensació que els crea com una incomoditat de si es veiéssin obligats a comprar-ne i que si no ho fan, en el fons et deceben i no és per res això. Però el que segur que passa és que, de cop, et poses una cuirassa de no sé què i te'l treus del damunt, creant-se uns moments de silenci incòmode que en el fons no calien.

I si, ja sé que tothom té dret a guanyar-se la vida com pot i que no fan mal a ningú, però aquests actes de romanticisme passat de moda, de l'època de les nostres àvies i la Sara Montiel amb La violetera, de classiquisme patriarcal, ja no calen per seduir, no hi crec  i no ajuden a construir res. Però, és clar, si ho continuen fent, si n'hi ha tants, algú deu de comprar-los flors, no?

ps. I amb això no vull dir que no m'agradi que em regalin flors. Al contrari, m'encanta i és un gest preciós, però no d'aquesta manera. Potser també té a veure amb una manera de fer més intimista o quan tot està molt més definit. 

11 comentaris:

XeXu ha dit...

A mi m'agrada regalar flors, però no aquelles flors. M'he trobat en la situació que dius, i realment és incòmode. Penso que seria un detall, però s'imposa que és una cosa cutre i que si vols regalar una flor, millor que sigui ben maca. És clar que s'han de guanyar la vida, però no els he comprat mai roses a ells. Em sap greu però no faran negoci amb mi, com a molt aconseguiran que ens sentim incòmodes uns moments, però espero no tornar a estar en la situació que no saps què tens amb aquella persona...

ricard ha dit...

Jo opto per passar del venedor olímpicament. Però hi ha qui els compra flors, ho puc jurar. De fet, no fa gaire estava en un pub amb la meva dona i un amic comú que va comprar dues roses per regalar-les a la meva esposa; l'hi vaig passar per alt perquè és així de tòfol però algú s'hauria pogut emprenyar. La meva dona, això sí, va estar encantadíssima. Salutacions.

P.S. Quan vam arribar a casa, les roses ja estaven pansides.

joan gasull ha dit...

Són molt pesats i no m'agrada trobar-me en aquesta situació.......
Espero que tot quedes en anècdota....

Marta Rieradevall i Casadoo ha dit...

Jo directament els contesto que la venda ambulant és il·legal.

pons007 ha dit...

a més, qui vol flors poden comprar unes fantàstiques ulleres gegants amb llums estridents?

maria ha dit...

Així no en tenen prou amb un no?

Alba ha dit...

A mi no m'agrada comprar res que se m'ofereix. Odio fins i tot quan entro a una botiga i la dependenta em pregunta: En què et puc ajudar??

Ho sé... sóc una mica antisocial, però no hi puc fer més!

Per sort, al ser de poble, no em trobo gairebé mai amb els venedors de roses... heheh!

Gemma Sara ha dit...

Potser s'haurien de reciclar i guanyar-se la vida d'una altra manera... tampoc passar-se a les pel·lis il·legals... si no fos il·legal, millor...

Assumpta ha dit...

Hola, aquí una venedora ambulant us saluda a tots vosaltres, que esteu per damunt del bé i del mal :-))

Benvolguda Marta Rieradevall i Casadoo espero, pel teu bé, que tinguis una bona i ben remunerada feina i que mai, mai, mai hagis de fer coses tan il·legals com vendre res de res a les terrasses.
Si algun dia passes per Reus i la mala sort vol que m'apropi a tu, si us plau, no em responguis amb mala cara ni males paraules. La meva intenció no és fer-te cap mal ni molestar-te, tan sols és guanyar alguns dinerons, ja que no tinc feina. Pensa -i no és broma- que si em respons malament potser et trobaràs que jo també et deixi anar una resposta que no t'agradi massa... però després, a la primera cantonada que trobi, on no em vegi ningú, i segons com estigui d'ànims, em puc posar a plorar.

Jo, estimats companys (si és que puc gosar anomenar-vos així) blogaires passo per les taules de les terrasses venent polseretes de les que faig. (Per Sant Jordi vaig fer punts de llibre i també els vaig vendre per les terrasses) Hi ha qui en compra i hi ha qui no. Miro de no fer-me pesada i a tothom dono les gràcies i dedico un somriure (autèntic, no fals)

Qui més en compra són les parelles joves amb alguna nena, doncs les nenes de seguida diuen "siiiiiiii, siiiiii jo les vull veure!!" i els pares solen accedir.

També taules on hi ha dues noies soles o un grup petit de noies... Se les miren molt, es consulten entre elles i, si tinc sort, en compren una cada una.

I parelles, clar. Quan hi ha una parella, jo directament em dirigeixo a la noia i com, evidentment, el noi també mira, doncs li dic que també en porto per noi. La majoria que venc són per senyores, noies o nenes, però també n'he vengut per nois i nens.

Tan sols una vegada he tingut una enganxada amb una persona... Era un turista espanyol que es va enfadar perquè em vaig dirigir al grup parlant en català. Tan bon punt ell em va dir que li parlés en castellà vaig canviar d'idioma i tot i així, quan ja els parlava castellà, va seguir protestant... i llavors li vaig dir que de què nassos s'estava queixant. Mentre jo, dreta, l'esbrocava... ell i el seu grupet (unes sis o set persones) estaven asseguts. Muts. I la que jo crec que era la seva dona li anava donant copets a ell i em somreia a mi amb cara de disculpa.

Bé, no és cert. N'he tingut dues d'enganxades... Una altre va ser amb un nano d'uns dotze anys que feia el mateix que jo i que em va començar a dir que el que jo feia era il·legal (es veu que si les venia ell automàticament es convertia en legal) a sobre essent menor... Evidentment vaig trampejar la situació com vaig poder i ens vàrem fer "mig" amics.

L'any passat vaig vendre bastant entre estiu, tardor... però el mes de desembre un brot molt fort de dolor a l'articulació del maluc em va deixar KO. I, clar, si no pots caminar, no pots anar a vendre... No vaig començar a millorar fins finals de març o així... Vaig fer els punts per Sant Jordi, però em costava tornar a vendre... tornava a sentir la vergonya del principi... mmmmmmmmmm

VERGONYA?? he dit vergonya??

No, no... un no s'ha d'avergonyir si no fa res dolent... Volia dir TIMIDESA.

Potser us penseu que és molt fàcil dirigir-se a una taula on hi ha gent i, amb un somriure (sincer) començar la cantarella...

- Holaaa!... Perdoneu que us molesti... Us puc ensenyar unes polseretes molt boniques i bé de preu que faig?... És que no tinc feina i, clar... alguna cosa s'ha de fer

Si han aguantat això sencer és gairebé segur que LES MIRARAN... Jo les porto en una bosseta a la mà.

Si no els interessa ja em tallen en sentir la paraula POLSERETA... però el noranta per cent de la gent em talla amb un somriure i un "No, gràcies gens agressiu. Cosa que agraeixo molt. Em poso molt trista si em fan fora amb mala cara (però passa poc, molt poc)

rits ha dit...

XeXu, regalar flors és molt bonic. Però les coses no s’han d’imposar ni obligar. De fet, no m’agrada la venda d’aquesta manera, em fa sentir incòmode de tota manera.

Ricard, benvingut a casa! En tot cas t’hauries pogut emprenyar tu, i si no ho vas fer és just xq segur que no calia. Si, aquestes flors es marceixen molt ràpid.

Joan, si, va quedar en una anécdota, que es va anar repetint tota la nit.

Marta Rieradevall i Casadoo, si, és cert. Hi ha tantes coses il•legals. Si fossim tan directes amb tot, d’una altra manera ens aniria.

Pons007, exacte! Jo en vull unes de color verd fosforito!

Maria, n’hi ha que si, n’hi ha que no.

Alba, a mi em passa el mateix que tu. No m’agrada que m’estiguin a sobre. No obro mai la porta a ningú, ni accepto propostes de telèfon, ni venedors que apreten per vendre. Em sento coïbida.

Gemma Sara, certament podria haver altres maneres. Però hi ha tentes coses il•legals molt més greus.

Assumpta, pel to del teu comentari entenc que t’ha ofés. Em sap greu si és així, però en cap cas era la meva intenció. Sols explicar el que em produeix a mi aquesta situació. I per cap moment em considero que estiguem per damunt de res i no és ni ha estat l’ànim ni d’aquest post ni d’aquesta casa, que també és teva.
Reconec que després de penjar el post vaig recordar que en alguna ocasió n’havies parlat, que oferies la teva artesania. Seria hipòcrita per part meva dir que és diferent, no m’agrada que em demanin per comprar, de la manera que sigui: ni quan estic en un moment de lleure, ni quan estic a casa i truquen ni quan estic a les botigues. Però la diferència, la trobo en com expliques, quan et diuen que no, te’n vas. I com bé dic en el post, quan això passa, no em fa sentir incòmode, cadascú és lliure d’espavilar-se com pot i la llibertat d’un acaba on comença la de l’altre. Però quan s’insisteix, per mi és molt violent. I n’hi ha qui s’aprofita, i això és el que no m’agrada.
Tots ens hem hagut d’espavilar d’una manera o altra. Jo tb, i tb he fet coses que no estan reglades, més que no pas parlar d’il•legalitats, per ensortir-me’n. I ho saps xq n’he parlat obertament al blog. No te n’has d’avergonyir si és el que consideres que pots fer i has de fer. Sé que tenir una parada d’artesania t’agradaria molt més i tb sé que està difícil aconseguir-la, però t’animo a continuar-ho fent.

Un petonet a tots!

Assumpta ha dit...

Essent totalment sincera, he de dir que vaig entendre el que TU volies dir... no parlaves del fet en sí de vendre sinó de la situació en la que et senties si anaves acompanyada d'un noi i s'apropava algú a vendre... per tant el que tu volies explicar quedava clar...

El que sí que em va molestar van ser algunes de les respostes de la gent taaaaaaaan legal, taaaaaan super-perfecta, taaaaan segura de sí mateixa i, sobre tot, tan "per damunt" dels pobres desgraciats que van venent flors... com la Marta Rieradevall i Casadoo que, no sé per què, sospito que quan els diu allò de "el que fas és il·legal" els hi posa cara de fàstic i els mira per damunt de l'espatlla.

Un consell, de tot cor: La persona que ven flors el que menys vol és fer-te sentir incòmoda, el que ella prefereix és anar de bon rotllo, per tant, més val dir, somrient, "No, gracies" i ja està. I si insisteix, doncs repetir el mateix "Si us plau, no insisteixis perquè no ens interessa, gràcies"... I ho dius tu, tranquil·lament, independentment de la cara que posi el teu company (a més, així t'assegures que no te la compra).

Posant un somriure i un "gràcies" tot queda arreglat... i no cal ofendre ningú.