8/6/14

Tancar una història


Ahir, tornant a casa en cotxe i xerrant de mil coses, un amic m'explicava que una parella d'amics seus s'ha trencat. Una parella de molt de temps, de molts alts i baixos, deixades i tornades però que als meus ulls (que només els connec de vista) i als de molta gent, eren una parella consolidada.

El meu amic em parlava, per sorpresa meva, d'una història difícil, d'aquells amors malaltissos. Des de l'objectivitat de no conèixe'ls, vaig arribar a la conclusió que quan t'estimes una persona, per molt que sàpigues que allò no et convé, que potser t'estàs fent mal, lluites, t'aferres a ella fins a l'extenuïtat. Sempre diem que l'amor mou muntanyes, que l'amor ho és tot, el més important. I quan estimes algú és molt difícil deixar-lo enrera per molt que sàpigues que no et porta enlloc o que només s'estan fent mal. I amb tot, hi ha històries que han d'acabar, però crec que això només passa quan l'amor s'acaba, quan és tan minso que no pot amb la càrrega de pes al cos.

Avui, parlant amb una amiga que fa poc que connec però que m'ha portat a una conversa molt íntima, personal i sincera, hem parlat d'aquelles històries que no son històries però que no es tanquen. Històries que saps que son el que hauríen de ser doncs son homes que no et convenen, homes que saps que et fan mal, que no t'aporten res, que no t'estimen, homes però que per molt que passis d'ells, que et diguis que ja està, que s'ha acabat, continuen a la teva ment, d'una manera o altra. Per què som incapaços de deixar enrera certes històries que ja no hi son?

I mirant la conversa d'ahir vespre arribo a la mateixa conclusió. Les persones que has estimat, és molt difícil tancar els temes, sobretot quan no han quedat clares les coses. Hi ha històries, homes que et retornen de tant en tant, que no pots deixar-los oblidar en el més profund del record.

El meu amic, ahir, també em manifestava la seva preocupació de com estar enmig, de com aquest fet li afecta directament. No vaig saber què dir-li i sols treure-li importància. Però avui, me n'adono que el temps ho cura tot, que hi ha històries que no son ni històries però que continues mantenint certa amistat, que per molt tòpic que sigui, el temps ho cura tot, i que sols cal mirar endavant. Històries que es tanquen i que et deixen un somriure.

Doncs, com em va dir el meu amic fa molt de temps en un context molt tontaina, "un clavo quita otro clavo" i de vegades, és ben cert i històries que sembla que no s'han de tancar o que t'han afectat més del què pensaves passen a ser, una part del viscut. Per tant, ara només tinc que pensar que aquesta història que no sé tancar per molt que sé que he de tancar, que em dic que he tancat però que continua fent-me pensar més del compte, sols necessita un recanvi al cor, com si fos una peça que poder canviar. I si, no és fàcil, però sols vivint es pot aconseguir.

ps. Potser un altre post és com ens sentim els que ens envolta, una ruptura. Però ... ves, això és un altre post... 

16 comentaris:

Sergi ha dit...

Hi ha amors ben difícils. Fa un temps un amic m'explicava que la dona de la seva vida s'havia casat (amb un altre) i que no volia ni tan sols parlar amb ell per aclarir els temes que tenien a mig tancar.

Potser, tot i la creença popular, de vegades val més fer cas al cap que al cor.

XeXu ha dit...

Parles de gent que s'estima i encara que es fa mal continuen junts, que només es trenquen les parelles on s'ha acabat l'amor. És molt bonic pensar així, però pensa que hi ha molta gent que manté la relació no perquè s'estimin, sinó per por a quedar-se sols. Els és més còmode aguantar una mala relació que enfrontar-se a la soledat. Trist, però cert.

Està clar que conèixer una altra persona i interessar-se per ella és la millor solució per oblidar-ne una altra, i tot i així de vegades costa, però s'aconseguix, amb el temps i la implicació que faci falta. Ara, si fos tan fàcil de fer, substituir una persona per una altra, ningú no patiria ni cinc minuts per una ruptura.

cantireta ha dit...

Trobar una bona paret que aguanti el clau que treus i l'altre que hi poses. Metàfora del que dius.

Viure, i ser-ne conscient, això és una gran tasca.

Una gran abraçada, maca.

Pais secret ha dit...


La paret és molt important, si senyora :-)

El temps cura molt, i més quan et dona la perspectiva de veure que potser no era amor sinó dependèncis, o costum. Llavors ho relativitzes tot, pots guardar el que era bonic i la resta...aire.
Sembla fàcil peró ho és, és clar. Tot vol el teu tempo i perquè no? una altra coneixença, un clau que no balli al forat de la paret, ni que la travessi, un clau que aguanti un bon quadre de vida.
Ai les metàfores...

Carme Rosanas ha dit...

Tu n'escrius un post, sobre tancar relacions i jo n'escriuria una encoclopèdia... De tantes coses que diria no sé què dir.

Costa tancar quan s'estima. Sempre costa. I a vegades ni amb una altra persona tamquem. No sempre és així, per més que s'intenti. Millor seria tancat cada relació ben tancada per ella matexa i no esperar que obrir-ne una altra ens la tanqui. No és fàcil. Ho sé.

joan gasull ha dit...

Als meus cinquanta he arribat a la conclusió que l'amor sempre fa patir, si va bé perquè no passi res i si va malament per oblidar-ho. És per això que quant es té cal aprofitar-lo al màxim i no posar pegues per cosetes sense importància.
I estic totalment d'acord en que un clau fa sortir l'altra.

pons007 ha dit...

Es tan senzill com reprogramar la RAM amb una nova relació sobreescrivint la antiga...

Ariadna ha dit...

Personalment em costa força tancar històries pq em quedo força enganxada suposo que als records, pq la persona ja no hi és, és clar.

En aquest sentit admiro les persones que són capaces de seguir endavant sense que el passat els hi pesi.

Jo sé que passo pàgina quan m'il·lusiona una nova persona. I això no és fàcil que passi d'un dia per l'altre. O sigui que sóc del parer del teu amic: un clavo quita otro clavo... encara que trigui anys i panys en arribar el següent 'clavo'.

Deric ha dit...

Darrerament se'n trenquen moltes, de parelles. Deu ser el bon temps...

Loreto Giralt Turón ha dit...

Millor aprofitar mentre duri i saber que res no és etern. Els canvis costen però gairebé sempre són per millorar

Barcelona m'enamora ha dit...

Més que decidir que ja n'hi ha prou, o dir "no més"...no sé quan ni com però hi ha un moment que alguna cosa fa clic. I a partir aquell instant tot comença a fer baixada fins que dius, carai...fa 2 dies que no hi penso. I així dia dia, fins que t'adones que ho has deixat prou enrera per seguir endavant.

rits ha dit...

Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris, en un post que podia donar moltes interpretacions, masses potser.
Un petonet per a tots i totes!!

SERGI, ben difícil i cada història és ben diferent. La que expliques colpeja molt. No sé si ni volent-ho es pot fer cas al cap que el cor, crec que és impossible quan et toca molt, irracional i completament imprevisible.

XeXu, si, les parelles que descrius encara son més tristes. I segur que n’hi ha a grapats. Enfrontar-se a la solitud és molt xungo. Però no sé, prefereixo quedar-me en la meva visió, és més romàntica, què hi farem.
Bé, la frase potser pot semblar superficial, però com diu l’Ariadna, no vull dir que embolicant-te amb un altre tot està solucionat. Cal que l’altre t’agradi i no té perquè ser ràpid. I no sé, entenent la frase des del punt de vista més sexual, a mi em costa molt embolicar-me amb algú, m’ha d’agradar, sentir a gust, etc… vull dir que una altra història és la que et fa quedar enrere l’anterior, i sobretot quedar-se amb el millor (i amb això tampoc vol dir que quan t’emboliques amb algú ja és una relació, ni parlar-ne, tampoc seria això.)

CANTIRETA, les parets sovint son de pladur, no gaire fermes, baja.

PAÍS SECRET, fa ràbia això del temps, xò és cert. El que passa és que els tempos poden ser tan diferents com diferents son les persones.
I si, les metàfores poden ser molt trapelles, però quan son tan populars, alguna cosa deuen tenir de certa.

CARME, tantíssimes, oi? I més segons l’estat d’ànim o la vivència. I tot pot canviar i tot és relatiu.
Cert, de vegades ni amb una altra persona, això també m’ha passat. El pitjor és que l’altre, el nou, no té cap tipus de responsabilitat i pot sofrir, si una història no està tancada. Però com saber-ho? Crec que una història no està ben tancada fins que no ets capaç d’alegrar-te pels èxits de l’altre de la manera més sincera. Però és molt difícil.

rits ha dit...

JOAN GASULL, doncs conclusió molt encertada. Me l’apunto. Aprofitar el bo, xq el dolent ja arriba sol.

Pons007, és clar, com no sé reprogramar … x això se’m dóna tant malament.

ARIADNA, signo per complet el teu comentari, és justament com ho entenc jo i si, no és fàcil tornar a il•lusionar-se i si, aquest nou clau pot trigar molt en arribar.

DERIC, si? Jo no me n’he trobat tantes, potser si, la primavera ens altera a tots.

LORETO GIRALT TURÓN, tenia una amiga que sempre em deia això que els canvis sempre son per a millor. N’estic completgament d’acord.
I sí, res és etern.

BARCELONA M’ENAMORA, i aquest clic arriba quan menys t’ho esperes o sense fer soroll, només un dia que te n’adones que ja no et fa mal.
Si, també és bo saber que tard o d’hora això passa, per molt que sembli que costa de passar.

Judit ha dit...

A mi m'ha costat molt d'entendre, moltíssim, he hagut de passar per diverses relacions, per tenir clar, que és el que "no vull" i en fred, amb el cap clar, penso que NO ÉS VERITAT QUE L'AMOR FACI PATIR. Si fa patir, no és amor (és qualsevol altra cosa, però no és amor) l'amor ha de sumar, cada dia, cada instant. I és normal que quan tanquem una història estem trists, encara que la història fos una mè. Com també és normal que que el temps i la distància ens donin noves prespectives. Jo crec que el que fa patir són les persones que van a mitges, que volen i dolen, que no ho tenen clar, que confonen, que busquen "claus" per treure altres claus.
Estimar ha de ser fàcil i bonic, si no és així, ho hem de tenir CLARÍSSIM, canvi de decorat!!!! Que quan més temps passa més costa.
Un dia ens van fer creure que l'amor havia de ser per sempre i jo penso que si canviem el xip i pensem que l'amor només ha de ser fins que sigui bonic, viurem més be, pairem millor els finals i sobretot, deixarem de sentir-nos fracasats!
Una gran abraçada!!!

Gemma Sara ha dit...

Jo també penso que s'ha de fugir de l'amor-patiment, perquè enganxa i penses oh, si fa tan mal, és que és AMOR, doncs no, l'AMOR ha de fer bé, i la història-patiment ja s'anirà tancant, a mesura que una altra es vagi obrint... crec jo... sort, rits!! (sóc la gemma sara, que em sembla que encara no sé canviar el nom)

Gemma Sara ha dit...

Ai, sí, he recuperat la meva identitat, identitat? bona qüestió, també!