22/6/14

Baixar a còrrer a la platja


Posar-me samarreta i pantalons curts. Les bambes amb mitjonets. Baixar les escales caminant. Fer els estiraments que em va ensenyar el fisio abans de començar, per intentar protegir aquests talons d'aquil·les des de fa un temps tan fràgils.

I començar a caminar. Trobar nous racons d'art urbà, paisatges de ciment que canvien dia rera dia, fàbriques decadentment precioses, gent fent una copa després de treballar, turistes perduts en la immensitat de la ciutat.

Arribar a la platja. I còrrer una miqueta. Ara, només una miqueta, qui sap si d'aquí unes setmanes, una miqueta més o tot el passeig.

La platja força buida, encara que a partir de la setmana vinent segur que estarà més plena. Runners experimentats o no, alguns sense samarreta, lluïnt músculs. Nens que es resisteixen a marxar, malgrat la mare els arrossegui. Algún turista fent-se fotos aguantant l'hotel Vela, una parella fent ioga o meditant. Grups d'amics rient i passant-ho bé, fins i tot un friki buscant objectes de metall. Descobrir que hi ha una plaça per eskaters, envejar la parella que abraçats caminen mentre es confessen confidències, esquivar un gos que juga amb una festa o i més turistes que venen de la festa del xiringuito.

Veure la immensitat del mar, platejat, tranquil, seré, en calma. Contemplar la immensitat del cel. Gegantí, espectacular. Amb núvols foscos i una mica tenebrosos cap al Maresme, quines ironies, i un cel clar al meu davant, amb quatre núvols prims que dibuixen infinitat de tonalitats de blau cel, suaus tendres, amorosos, fins i tot una mica rosats, doncs just darrera meu, el sol es vol amagar entre la torre Mapfre i Collserola, deixant-nos rajos intensos, com aquells que es veuen a l'Empordà.

La fresca del mar, l'olor de sal. I que soni una cançó perfecte del vell ipod, d'aquell que té les cançons de temps enrere, dels bons temps que no ho semblaven tant.

Tornar a casa, vorejar el cementiri del Poblenou, el grup d'amos de gossos que comenta la jugada, la ciutat que es prepara per la nit. I arribar a casa, dir-me que pujaré caminant, però al final no fer-ho, fer unes abdominals i tornar a fer estiraments, aquest cop a totes les parts del cos.

I això, no pas per l'operació bikini, ni per aprimar-me el que m'hauria d'aprimar, doncs això ara com ara sembla una fita impossible. No pas perquè estigui de moda això del runner, no va pas amb mi. Només per mi. Per desencarcarar-me de tant de temps de descuidar-me, desatrontinar-me del brogit de les obligacions i dels maldecaps, deixar de pensar en tot allò que m'envolta, deixar de donar voltes a tot allò que m'encadena, per generar endorfines, per dormir una mica millor. 

PS. I no, no hi ha foto. El mòbil es queda a casa. Ho haureu d'imaginar. O potser millor, provar-ho.
De moment, només ho faig un cop a la setmana, encara no he aconseguit tenir l'hàbit i no tinc gens de voluntat. A més, veure molta gent en forma i tu no, costa una miqueta. Però per això aquest post, aviam si agafo l'hàbit, doncs quan ho faig, m'agrada molt. El següent pas, tornar també a la piscina i combinar-ho.

6 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Tot és començar i mirar de passar-t'ho bé...

Endavant i ànims!

Gemma Sara ha dit...

T'ha sortit un text ben poètic, rits... ara a continuar, a gaudir de córrer, de sentir-te bé i de veure que ho pots fer, a veure si el post hi ajuda, coses més rares s'han vist ;)

Sergi ha dit...

L'objectiu és bo, ho has de fer per tu perquè et sentiràs millor quan vegis que millores la condició física. I qui sap, diuen els runners que enganxa molt, que després el cos t'ho demana. És una gran mentida, siguem sincers, fer exercici amb la finalitat de millorar una mica el nostre aspecte que hem descuidat, és absolutament avorrit i ens suposa un esforç que en realitat no tenim ganes de fer. Però saps, si agafes l'hàbit, mica en mica veuràs les millores i això sí que anima. Costa posar-s'hi, i costa enganxar-s'hi, cal esforç. Però quan ho tens s'agraeix, i la millora anima a continuar i a esforçar-se més. Així t'acabaràs sentint molt millor amb tu mateixa. Ànims, perquè és difícil, però l'objectiu s'ho val, i cal patir una mica d'inici per percebre'n els resultats.

Anònim ha dit...

ho convertiràs en rutina? o serà només una cosa passatgera?

Relatus ha dit...

Buf, el que dius anima però... quina mandra! Jo per ara em conformo amb els 45 minuts d'anada i tornada que tinc fins a la feina.

rits ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris i ànims. La darrera setmana no hi he estat i he trencat el ritme, tant que avui ja no hi he anat. Qui sap, de moment tinc por que sigui més aviat una cosa passatgera, però aviam si aconsegueixo que sigui rutina!
Un petó per a tots i totes!!!