30/6/14

Fora tot


La darrera setmana he estat fora, de colònies acompanyant el projecte d'uns amics. Aportant poc, doncs de música no hi entenc gens, però estant-hi pel què fes falta, amb els despistes i cansament que gasto darrerament, però intentant posar el millor que tinc, no massa la veritat. Podria explicar mil i una cosa, mil i una emocions, riures, plors, escales amunt i avall, aigua gelada i cançons, moltes cançons. Podria parlar de la primera barbeta oberta que he tingut en tants i tants anys, i que arriba quan pensava que ja ho has vist tot.

Però no, certament, no era així. I després d'explicar a una monitora novella que a l'endemà viuria lo bonic que és veure com els infants estan contents de tornar a veure els pares, d'explicar les aventures viscudes i com de recomfortant és no patir per infants que no volen tornar a casa per no viure en un dia a dia feixuc i complicat, com passa a l'entitat en la que estic, doncs va i un nen se'm trenca en mig de plors, pors, desconsol. I deixa anar tot allò que el preocupa, que viu. 

I si, no m'era una situació desconeguda, i alhora em sorprenia i em deixava feta pols. Segurament, els problemes que té no son per tant, però son els seus problemes i per algú sensible i tímid, que es guarda les coses per ell, doncs era molt feixuc.

En un moment li vaig preguntar si n'havia parlat amb algú, amb els amics, els pares o a l'escola. I em va explicar que sí i que la mestra i la psicòloga de l'escola li havien dit que no s'havia de preocupar.

I aquí és on m'indigno! Realment aquesta ha de ser la resposta a un infant preadolescent que cada cop es rebota més i no fa cas, que t'obre el cor i et diu el que el preocupa. De debò? I no donar-li eines? Si, segurament no hi ha de pensar tant, s'ha de fer el seu camí però com es pot dir que la solució és no pensar-hi. Què vol dir no pensar-hi? Si no se li donen eines per fer-ho, com aprendrà, com se'n sortirà? De veritat, una persona que viu en un bucle de pensaments, de pors i sofriment no se li pot dir que no hi ha de pensar-hi i prou. Se l'ha d'ajudar a  que aprengui a no fer-ho. És que no puc sortir del meu astorament, de la manca de professionalitat.

I això em porta a una crítica que sovint no és ben rebuda. Penso que ser mestre és una gran responsabilitat. Molt gran. Personalment, penso que seria incapaç de fer-ho. I penso que ha de ser vocacional. S'ha de compendre com son els nens, com senten i viuen i a més saber transmetre coneixement. I no és fàcil. I per això penso que és una professió que s'ha desvaloritzat, que durant molts i molts anys ha estat una sortida fàcil quan en veritat no es té vocació. Ara, amb la crisi, ser mestre ja no és una sortida fàcil, ni bons sous ni bons horaris, ni estabilitat. Per tant, estic segura que tornaran les grans vocacions de mestre.

S'hauria d'agraïr tant als grans mestres que hem tingut. I saber oblidar aquells que no ens van ajudar. Però cal que tinguem bons mestres, i bons professionals a les escoles. I també s'ha de tenir en compte que amb tantes retallades, qui ho pateix, és el més indefens. Els infants.

ps. Explicar als pares els fets tampoc va ser fàcil, per sort, no em va tocar a mi. Ara, sols em manca esperar i desitjar que tot vagi millor, que les eines que vam parlar l'ajudin i tingui l'estiu fantàstic que es mereix. Tot i que em fa por no haver-lo sabut ajudar gaire.
I no parlo dels pares. Aquests dies també he descobert que els pares s'equivoquen, que sovint, pensant què és el millor, s'espifia, sols cal tornar-ho a intentar. Espero que en aquest cas també sigui així.
Altra cosa és lo identificada que em vaig sentir. Massa. Sobretot en el fet aquest de guardar-se el patiment per un mateix, i enllaçant-lo amb la peli de Frozen, que surt de mala manera. Masses coses. Potser si algú m'hagués ensenyat a dir tot el que no m'atreveixo a dir sovint, potser tot aniria millor.

6 comentaris:

XeXu ha dit...

Sempre he pensat que la feina de mestre hauria de ser sempre vocacional i que els mestres haurien de ser uns dels professionals més valorats, com ho eren en un passat, oi? Malauradament la cosa no va així i molts se'n van fer pels avantatges que cites, cosa que no fa cap favor a la canalla, però ells argumenten igualment que fan la feina que toca. Penso que és una feina que només es pot fer amb passió o no s'ha de fer, i si no és una carrera vocacional no la faràs mai amb la passió que cal.

Gemma Sara ha dit...

Suposo que sentir-t'hi identificada et va ajudar a ajudar-lo, trobo que per ser monitora també has de tenir vocació, i tu la tens. Treure fora sempre va bé, airejar, contrastar, no amagar sinó posar al davant... Tinc molt bon record sobretot d'una mestra d'EGB, la que té ara la Sara també m'agrada, perquè té caràcter, però té sentit de l'humor i fins i tot arriba a ser dolça. Petonets

pons007 ha dit...

Em sembla que tinc més o menys bon records dels meus mestres de l'EGB, però com que era petit es possible que el meu criteri no fos gaire fiable. A la educació secundaria ja vaig tenir més criteri i vaig veure que hi havia cada mestre que tela...

sa lluna ha dit...

Sempre que s'ha tractat aquest tema he dit el mateix, perquè així ho penso. Tots els treballs que impliquin a persones en el seu desenvolupament haurien de ser vocacionals. A part del coneixement de la matèria, crec molt més important tenir sensibilitat, empatia i saber com orientar a les persones que "tractes". I no només parlo dels mestres, també de tot el personal sanitari.
És cert que era una sortida "fàcil" per a molts de la meva generació, sobretot per als illencs que en aquells moments no teníem més que Magisteri, sinó havies de sortir fora i no totes les economies familiars ho permetien. Això t'ho diu una que va renunciar a una carrera de magisteri per no ser la seva vocació.
I quan parlem de bons mestres (que n'hi ha), sovint ens oblidem que l'administració ho està posant molt difícil i que uns se salten "normes" intentat exercir la seva vocació per construir una bona base per fer d'aquestes personetes, grans persones en el futur. El que dèiem els valors, i dic dèiem perquè crec que han desaparegut, són fonamentals.
També podríem parlar dels pares, dels diners que es necessiten per a tenir una bona educació i de moltes més coses que dificulten aquesta funció tan important, però es faria un comentari etern.
Malauradament les víctimes sempre són els nens.

Aferradetes i bon dia!! :)

Judit ha dit...

Sempre ho veuràs així... Els més perjudicats sempre són els que estan a baix, en aquest cas, els nens...
Però sou molts els professionals que feu mans i mànigues perquè tot continui rutllant, malgrat totes les circumstàncies adverses, tenint com a prioritat les criatures. No em cansaré mai de dir que aquesta és una feina vocacional!

cantireta ha dit...

Nena...com a pilota a les dues bandes de la pista, ara mateix no opinaré, perquè no sóc objectiva.

Sempre faig el que puc, i miro de tenir empatia. Tot i així, els meus companys m'ajuden a tirar endavant i ser més bona profe cada dia.

Gràcies per compartir.