D'acord, avui a la platja no s'estava massa bé. Feia molt de vent. Però dins la voràgine de coses a fer, també hi ha la d'intentar trencar el color blanc d'hivern a la pell per al dia D. Això sí, la remor de les onades, el cabell voleiant i cert silenci sols trencat per un "cerveza, beer", ho compensava. Descans, sobretot de mi mateixa, doncs el matí em retornava certa tristor, amargor.
Mirant sense rumb cap a l'horitzó i, de tant en tant, a la vela del kite surf que passava per davant, hi he tornat. A Nova York. Un cap de setmana de desembre de 2007. Segurament, és la influència de La botiga vintage Astor Place; recordar vells camins, els carrers, l'olor, el fred, els colors d'aquella ciutat. Eren bons temps.
I també per la influència de l'Olive, m'ha vingut al cap la frase aquella, la de la meva primera galeta de la sort d'un restaurant xinès: You need to live authentically, and you can't ignore that.
On està aquest troçet de paper? El vaig dur molt de temps al moneder, per enrecordar-me, doncs sovint me n'oblido. I ara no recordo que en vaig fer.
Potser per això em sento així com em sento? Com pot ser que un s'oblidi de viure autènticament, amb els seus pensaments, les seves emocions, els seus sentiments? Com es fa per ser un mateix? Per què sempre acabo tenint la sensació de traïr-me a mi mateixa? De no saber ni què vull.
Fa massa que vaig fent, i fent i fent. I fent.
I faig un munt de coses que em mantenen, que em sostenen. Que m'agraden. Però, tinc la sensació que amb això no n'hi ha prou. No en tinc prou.
Sembla que no m'atreveixo a viure.
Llasts del passat, carícies no resoltes que s'apareixen en nits, missatges continguts, sense atrevir-se. Mal humors, rutines, distàncies. I per molt que ho intenti, mai n'és suficient, que mai l'encerti. Per més que faci, no sé cap on vaig. I això, per més que vulgui, no em tranquil·litza. Encara no.
ps. La imatge, de fa uns dies, no masses, un diumenge de bo a la platja del Bogatell.
La cançó, set de viure, del millor del dia. I la lletra, d'aquelles que es claven ben endins.
7 comentaris:
en porto un grapat d'anys d'avantatge, pel fet d'haver nascut abans, però jo en moltes ocasions tinc una sensació semblant, que vaig fent perquè les urgències diàries m'empenyen i em cal aturar-me i reflexionar, no siguis tant exigent amb tu , la vida ja ens exigeix prou ....mentrestant carpe diem i a seguir!
abraçades!
Reconec la situació que descrius d'alguns moments de la meva vida, però que han estat puntuals. Vull dir que han durat una temporada, i és una mala sensació que et fa la impressió que no s'acabarà mai. Però un bon dia s'acaba. En el meu cas és la sensació d'estar perdent el temps, cosa que odio. Dir-ho així, d'aquesta manera tan crua, perdre el temps, ajuda a veure que estàs fent alguna cosa malament. Hi ha molt per fer i per viure. I si no ho estàs fent i no ho estàs vivint, és que alguna cosa t'estàs perdent. I perdona que t'ho digui així, però necessites esperonar-te d'alguna manera. No n'hi ha prou amb pensar-ho, cal actuar.
Com sempre, no hi ha manuals ni varetes màgiques, és senzillament el que hi ha. Has d'anar a buscar la teva vida, no vindrà sola, creu-me. I com sempre et dic, agafa les mans que t'allarguen, sense dubtar-ho. Si ara necessites que t'ajudin, doncs ho necessites. Ja tornaràs els favors quan siguis tu la forta i els altres pateixin.
descansar de tu mateixa....bona, però no és el que cal, només cal adonar-se de que estem davant de moments únics, potser no del tot bons però únics que més endavant els podem mirar com a bons. Aprenem a gaudir del moment, que sovint se'ns passa de llarg.
Per mi la millor manera de descansar de mi mateixa es llegir un llibre que m'atrapi
"viure autènticament"? sona molt hippie, no? No n'hi ha prou en viure que a més a més ho has de fer de manera autèntica? collonades...
Em sento reflectida amb les teves paraules. Ara començo a mirar-ho amb uns altres ulls, no sempre em passa, per tant això passarà un moment o altre. Hi ha moments de tots colors i penso que quan és del colors que t'agraden cal aprofitar-ho i quan no t'agraden no exigir-nos tant que això acaba per fer-nos mal.
Aferradetes, preciosa! ☺
ELFREELANG, doncs si que és necessari aturar-se i reflexionar capo n estem anant, xò la reflexió t’ha de portar a actuar, i aquesta part, em costa més. Més d’una vegada m’has comentat que no sigui tan exigent amb mi mateixa, m’agradaria molt saber-ho fer, xò no hi ha manera, de fet el propi fet d’exigir-me tant, fa que molts cops no pugui avançar. Continuarem reflexionant i mirant endavant!
XEXU, precisament, la darrera frase del primer paràgraf del teu comentari és la clau, no hi ha prou en pensar i repensar, actuar, xò mira que ho treballo amb la canalla, xò jo, no n’hi ha manera que n’aprengui.
Desenganyem-nos, és el meu tarannà, sempre m’estic queixant de mi mateixa, i el blog és en bona part un abocador d’aquestes sensacions. Em sap greu repetir-me. Però això no vol dir que estigui malament, vaig fent, com sempre. El que si que noto és que fa un temps que necessito un canvi d’alguna cosa que encara no sé per on va. I en això si que em sento perduda, perquè sento que no faig el que vull fer, i no sé cap on. I això em neguiteja, i no sé cap on anar a buscar aquesta vida que he de trobar.
La sensació teva que comentes de perdre el temps, ja te l’he llegit algun cop. A mi tampoc m’agrada, i celebro que t’hagi passat de llarg.
I si, agafar les mans, xò darrerament, no en disposo de masses, o potser no les que voldria.
JOAN GASULL, el fet de no saber gaudir un moment i que després, al cap del temps te n’adonis que va ser un bon moment, és algo que fa temps que em ronda. Miro enrere i veig que vaig viure molt bons moments, i en canvi, potser no els vaig assaborir. Aquí rau una gran veritat, cal assaborir millor el que vivim, el moment, doncs aquest no tornarà!
LORETO GIRALT TURÓN, doncs si senyora, estic d’acord, un bon llibre ajuda molt. El que estic llegint ara, m’encanta xò és en bona part culpable d’aquest post. Fa molt de pensar.
PONS007, és que encara que no ho sembli, tinc una petita vena hippie amagada!
Viure pot ser complicat, xò millor fer-ho.
SA LLUNA, trobar aquesta nova mirada. Això és el que estic buscant, doncs sento que necessito veure-ho tot d’una altra manera.
I si, hem d’aprofitar els bons moments, no deixar-los escapar.
Un petonet a tots i totes!!!!
Publica un comentari a l'entrada