Aquest matí, mentre remenava el tallat intentant despertar-me davant la pantalla de l'ordinador, llegia aquest post de l'Andreu Buenafuente.
No sé si era l'hora (ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora), el fred d'aquests matins gèlids, el cansament dels divendres o la melangia de tot plegat, o fins i tot que feia molt de temps que no passava pel seu blog ni el sentia, però el cert és que m'ha arribat ben endins.
Necessitem dels altres, necessitem sentir-nos estimats. I és tan bàsic com instintiu. Tan primitiu que quan no ens sentim estimats, pot arribar a sortir el pitjor de cadascú de nosaltres. Tristor, mal humor, ràbia. Fins i tot, violència.
I en canvi, amb un sol gest, amb un sol somriure, una mà que t'acarona, tot pot canviar. Tenim aquest petit do.
He sentit moltes vegades que hem de fer les coses sense esperar res, que ens hem de donar als altres sense voler rebre res. Però ho he interioritzat tan malament que m'he arribat a creure que no he de voler res dels altres. I em faig mal perquè necessito rebre afecte dels altres i, quan passa, em sento egoista. També és cert que quan rebo afecte, no el sé encaixar bé, una petita veu em diu que no me'l mereixo.
Suposo que el problema és quan esperes rebre afecte, un afecte determinat i per part d'algú, i no només parlo de relacions amoroses. I potser aquesta és la clau. No podem esperar que ens demostrin amor, sigui qui sigui. Potser perquè no el senten, potser perquè no en som mereixedors, potser perquè no son conscients del que els necessites. Però si que hem d'estar atents, perquè per sort, demostracions d'afecte i d'amor n'hi ha constantment, potser no de la manera que esperaries o voldries, potser no de qui voldries. Una foto a un mur, un missatge de text inesperat, una conversa a la parada del bus, una mà desconseguda per aixecar-te. Sols cal saber-les veure.
Potser és que necessito ulleres. I jo que pensava que tenia bona vista....
ps. La cançó, de qui si no? No puc dir que en sigui seguidora, els he escoltat poc i menys en directe. Sempre m'han costat, entendre'ls, fer les caçons meves. Però aquesta, del darrer disc, m'agrada.
Espero que a l'Andreu Buenfuente li vagi bé el nou programa. No puc dir que el veuré, miro ben poc la tele i menys, tan tard. Però intentaré tornar-lo a llegir, sempre m'ha agradat.
16 comentaris:
Doncs trobo que tens molta raó... a vegades potser esperem alguna cosa d'algú i això no arriba, un reconeixement, una mostra d'afecte o de proximitat, el que sigui... però si som capaços de tenir els ulls i els sentits oberts, en trobarem d'altres. D'altres que ens faran somriure i oblidar el mal humor.
M'ha agradat l'article del Buenafuente, però el teu encara més. :) Jo tampoc el veuré a la Tele, però li desitjo molta sort, també.
Som humans, això comporta necessitar-nos els uns als altres, i més si és per rebre paraules i gestos que ens reconfortin.
El desig de sentir-se estimat mou muntanyes, sort en tenim!
Sentir-se estimat és molt important, ens dóna unes ales especials, però com tu dius, hem de deixar-nos, perquè si no obrim les portes i estem receptius a aquest amor, a banda de no servir per res, frustrarem aquells que intenten donar-nos-el. Si tens la sort que algú vol estimar-te, deixa't. No deixar-te és una injustícia per tots dos.
Una altra cosa és estimar, que sembla que és més fàcil perquè surt de nosaltres, però no sempre ho és. Ho dic perquè tenim necessitat de sentir-nos estimats, però jo crec que també d'estimar. Quan no surt, i de vegades no surt, és terriblement frustrant, no cal dir-ho.
Ah, i no ens enganyem, ni vulguem enganyar ningú. No fem les coses a canvi de res, never! Ho sento per aquells creients que hi puguin/pugueu creure-hi fermament, però això de posar l'altra galta... justet justet. Si estimem i no ens estimen, durarà un temps, i serà molt destructiu. No podem donar a canvi de res, la balança es desequilibra tant que ens acabarà partint per la meitat. Dóna i exigeix a canvi. Si dónes, però, generalment no cal exigir res, perquè també en rebem de tornada. I especialment dedicat a tu, després d'aquestes paraules més generals, et repeteixo que acceptis i sàpigues rebre el que els altres et donen.
Menció per la cançó, naturalment. Precisament és de les que a mi no em diu massa res del darrer disc, però tot en conjunt és una meravella de treball.
Retorno per aquí i em trobo un post 100% Rits. M'encanta. Tu ho has dit, tots tenim a dins una personeta que és egoïsta, desenganyem-nos. I aquesta necessita sentir l'afecte dels que ens envolten, dels de més a prop, i si m'apures, dels que no ho estant tant, fins i tot. Som animals socials, i necessitem sentir que encaixem en aquesta (i amb això no vull dir que assumim tots els seus veredictes i postulats com si res).
Senzillament som persones, som animals, i com tots necessitem el caliu dels altres.
Touché amb Antònia Font. La seva retirada m'ha fet tornar a mi...
la vida és senzilla o almenys ho hauria de ser , nosaltres la fem complexa i complicada...jo fa uns anys , per raons que no venen al cas, que no espero res de ningú i no és cap posat ni tampoc res trist al contrari és no esperar simplement esperar ens posa en condició de subjecte passiu ...així doncs faig la meva via i de tant en tan un gest, una paraula, una abraçada inesperada em fa sentit que si que se m'estima .....un post molt sincer rits...com dius només fa falta mirar per trobar ...t'envio una abraçada!
Tens molta raó! Jo necessito molt d'afecte i quan no el rebo em sento molt sola i trista, llavors és quan penso que no el mereixo i si algú me'n vol donar sempre penso que no és prou sincer. Només m'he sentit estimada al cent per cent per dues persones a la meva vida i ja no hi són. Suposo que sempre comparo l'afecte que tinc amb el que tenia. Mica en mica, en vaig aprenent però això de l'amor (en general i en tots els aspectes) sempre ho he trobat molt complicat i diuen que ha de ser la cosa més natural i senzilla del món.
Gràcies per compartir aquestes inquietuds tan teves i tan de tots.
Petons i bon finde :))
Rits, tothom necessitem amor i tothom és mereixedor d'aquests gestos. Hi ha dies que en necessitem més, i d'altres que no tant, però, no ens enganyem... tots volem sentir-nos estimats i estic d'acord amb en Xexu, fem coses perquè ens estimin... això d'esperar res a canviiii....ufff.
Només et faig arribar una petita reflexió que ets lliure de rebutjar i deixar passar, però, per mi és la clau: la primera persona que t'ha d'estimar ets tu mateixa. Dóna't permís per cuidar-te, per veure les coses bones que tens i que avui, segurament et pots mirar al mirall i trobar-te guapa. Endavant Rits, ets la primera... comencem per aquí i ja ho veuràs, si tu t'estimes, els altres t'estimaran! (o llavors, sí qeu seran ells els cecs que no veuran una persona comparta a qui tenir l'oportunitat d'estimar). Endavant... el primer pas, és provar-ho! És a les teves mans! Una abraçada!!!
Mai ningú ens estimarà com volem ni el minut adeqüat ni amb els gestos que necessitem o creem necessitar, però amor hi ha per totes bandes, a la manera de cadascú está clar. I de vegades també amb silencis :)
Un crack el senyor Buenafuente, per alguna cosa té una categoria pròpia en el meu bloc :P
Aquest cop la torna a encertar totalment.
Estic molt d'acord amb el teu post... tothom necessita afecte i reconeixement! I jo fins aquest any no ho he vist clar.
Vaig penjar els meus habits com educadora social cansada de tota la merda que envolta una societat de la qual no en vull formar part i també en part perquè (i això me n'he adonat a posteriori) mai ningú t'agraeix el que fas. Ara, que em dedico a les arts visuals "por completo" sóc feliç, i sóc feliç cada cop que faig una foto i l'ensenyo i la gent em diu: "que xula!" "ho fas molt bé!"
Es trist ser feliç perquè t'adulen... o no. Quan un fa la seva feina i aquesta és reconeguda es treballa amb més ganes.
I penso que en la vida personal és el mateix. El reconeixement positiu és la clau de tot plegat!
Rits, tu sí que vales!!!! :DD
Molt macos els dos posts. Doncs sí, sentir-se estimat és fonamental i té molt a veure amb l'autoestima, segur, però tampoc és automàtic i perfectament bidireccional. Amb els anys he après una mica a no dependre tant de la valoració dels altres, però l'estima, el carinyo, l'amor, això no necessito com el dia que vaig néixer. Donar-lo i rebrel'l, també en petits gestos i detalls, com dius tu, no et calen ulleres... Petonets! (com m'agraden, sobretot físics!)
Moltes gràcies pels vostres comentaris! Un petonet molt gran per a tots!!!!
CARME, això no treu que continuem esperant d'aquella persona el que voldriem. L'important és que aquesta espera o frustració ens amargui.
JOAN GASULL, és instint animal. No podem combatre contra ell per molt que la raó s'entossudeixi.
LORETO, sort que el tenim xò tb ens esclavitza, i com tots els sentiments, pot fer mal.
XEXU, doncs si, és una injusticia per totes bandes. I sé que en molts moments no he deixat que les persones arribin a mi, innaccessible, xò avui tot i que n'he fet referència, no anava per aquí. Més aviat per quan no surt. És molt frustrant xò tampoc es pot forçar.
Lo de posar la galta, almenys per a mi, va més relacionat amb el perdó que no pas en el fet de fer les coses desinteressadament. Jesús deia que l'amor ens feia lliures, que estimant erem lliures i si, xò no crec que no digués que tenia necessitat de sentir-se estimat. Ell, donant amor en va rebre. Com a creient et diria que he de continuar donant i segur que en rebré, xò....
Res, que en aquest post no ens posarem gens d'acord! :) doncs a mi m'agrada molt, sobretot musicalment.
PORQUET, gràcies. Les teves paraules sempre afalaguen, xò saps, el teu comentari m'agrada perquè m'he perdut i ja no sé com és el blog o què vull escriure-hi. El teu comentari, esperona.
Necessitem encaixar, certament, i rebent amor és quan sentim que encaixem.
ELFREELANG, jo voldria viure com tu dius, xò no aconsegueixo. M'ho proposo, no esperar i viure intesament el que em puguin donar, xò no ho aconsegueixo.... potser algun dia.
SÍLVIA, la claves. Jo tb penso que´no el mereixo o que no n'és prou. Potser, és perquè l'hem tastat, i potser hem de pensar que és una sort haver-nos sentit així d'estimades. Qui sap, jo espero que si, que et tornis a sentir completa i estimada. Em sap molt de greu les pèrdues, jo tb les porto sempre molt malament.
MARTULINA, gràcies per la teva reflexió. Sovint l'oblido i és ben certa. Donar-me permís per cuidar-me, caram, com m'és de difícil sovint. I mira que ho sé, xò no n'hi ha manera.
Ho tornaré a provar.
BAJOQUETA, què ve veure't per aquí! I tant, un silenci també pot dir molt.
PONS007, megacrack!
ALBA, no és trist. Tots necessitem que ens reconeguin el que fem, ens reafirma i dóna ales. Ho necesstem.
Tu si que vales!!!!
GEMMA SARA, jo encara en depenc. Espero que em passi com a tu i no en depengui tant.
Em repetiré, però mai està de més tornar a dir les coses que creiem fermament. Tu segueix donant, però sobretot, deixa't rebre! Estic convençut que la gent que t'envolta t'ofereix molt, AGAFA-HO! No pensis que no et mereixes això, si ho ofereixen és per alguna cosa, creu-me. Per variar, això són coses que has d'interioritzar tu, no serveix massa que t'ho digui un altre.
Una coseta més, si fins ara has fet unes coses i no t'han servit, no creus que per obtenir altres resultats has de fer unes altres coses? Has vist que guai que sóc, cito Einstein i tot.
XeXu, xò he d'agafar sigui el que sigui? I si resulta, que ara mateix, amb el que em donen no en tinc prou? Xq llavors, quan ho penso és quan em sento malament i potser penso que el que voldria no m'ho mereixo. Complicat i complexe. Un rotllo, vaja.
I si, ja ho sé, fer coses diferents. Però què? t'asseguro que no sé què he de fer.
El que és segur és que ningú no et pot dir què has de fer, ha de sortir de tu. Et podríem donar idees, però les solucions que serveixin per nosaltres no vol dir que valguin per tu, has de trobar la teva manera. I segur que no serà fàcil, tot costa esforç en aquesta vida, i empassar-se l'orgull i la vergonya si cal, però ja et dic, si sempre fem el mateix, no hi ha manera d'aconseguir un resultat millor.
Publica un comentari a l'entrada