Un dia em van fer una ferida. Sense voler ni amb cap culpa. I no parlo d'una ferida interna d'aquelles de dins, al cor, sinó d'aquelles que es marquen a la pell.
Una pupa, com la va anomenar la mare quan me la va veure i no va voler saber res més. I com quan era petita i em queia repelant-me els genolls, em va fer mil i una coses per guarir-me.
Me la vaig cuidar; molt estrany això en mi, que tinc tan poca cura de mi mateixa. Li vaig posar cremes, vaig anar a la farmàcia i em posava oli de mosqueta dos cops al dia per no deixar senyal.
Ara ja no es veu la ferida, ja no hi ha senyal. Ja ningú em pregunta. Però jo em miro i me la veig, me la sento. I em faig ràbia de mi mateixa, no sé perquè, no és tan greu ni important.
Em fa mal. I aquesta vegada no em fa mal la crosteta sinó molt més endins, vora el cor.
ps. I si, en veu baixa i sense que gairebé es llegeixi,.... sé perquè em fa mal. Això és el pitjor. No és la senyal en si, sinó la indiferència, el ni voler saber res per part de qui me la va fer. Em decep.
14 comentaris:
És molt bonica la comparació que fas.És com la ferida que et vas fer de petita, suposo que aquesta que tens ara també s'ha de cuidar per aconseguir que amb el temps no en quedi el senyal, encara que mai puguis oblidar com i qui te la va fer.
Potser si el que ha ferit ho recordés i tingués cura de la persona ferida... aquesta podria oblidar-ho en un tres i no res, se sentiria curada i cuidada. Però si no és així costa més de curar-se.
Són com marques escrires amb foc sobre la nostre pell, encara que no es vegin, hi són. D'alguna manera seran el nostre escut per gardar-nos de les properes.
Doncs no sé si ho he entès bé. Insisteixes que és una ferida física, però al final acaba fent mal a dins. Suposo que esperaves aquest interès per part de qui et va fer la ferida, i no el vas tenir. Això decep i fa mal, i és per aquí on lliga tot plegat amb el meu post. La gent falla, ja ho saps. Però si no esperéssim res d'ells no ens faria mal que passin de nosaltres. Cosa impossible, oi?
Com diuen les mares, sobretot no et rasquis la ferida, de fet, el millor que hi pots fer es no pensar-hi i dexar que el temps ho curi.
Les ferides, es curen. I les marques que deixen ens recorden que els mals, deixen de fer mal poquet a poquet.
El cor es reconstrueix una i mil vegades, perquè té una aliada poderosa... Saps quina és?
La il.lusió!!!
Cerca la il.lusió benvolguda Vuit i veuràs com el teu cor torna a somriure!!!
Jo no t'ho faria... espero que se't curi i aquell que t'ha ferit se n'adoni.
Un petonet, bonica.
Si vols curar la ferida hauries d'intentar trobar els motius de perquè et fa mal.I si no tenen solució fes-ne net i oblida-te'n^-^.
Com diuen els francesos "il faut faire avec", o sigui s'ha de viure amb això, ferides, decepcions, etc. O si no mirar de curar-les d'arrel, que també és una possibilitat, crec. Ptns
Aquestes ferides triguen a oblidar-se, algunes ni amb el temps.
No haurien de fer mal, però és tan difícil no patir...
només tenim el consol de l'aprenentatge.
Aferradetes, nina! :)
Moltes gràcies a tots i totes pels vostres comentaris, un petonet a tots i totes!
SÍLVIA, hi ha esgarrinxades de petita que m'ha quedat senyal; d'altres no. Sols espero que aquesta sigui de les últimes. Qui m'ho va fer no l'oblidaré pas xò si potser aquest fet i quedaran altres records més agradables, així ho espero.
CARME, és exactament així. Segurament, només una paraula hi hauria, o hauria estat, prou. L'esforç x oblidar i no retreure tb és molt gran.
JOAN GASULL, si ben cert. El problema és que en certs àmbits els escuts son tan grans,... que els he d'abatre i en canvi se'm creen de nous.
XEXU, molt impossible. Si que ho has entés bé, i de fet no és que lligués amb la teva reflexió sinó que el teu post em va portar a treure alguna cosa que portava molt endins i que no podia deixar anar. Potser publicant el post, deixo anar llast.
PON007, hi ha vegades que és impossible no pensar-hi, sobretot quan ho tens just davant i és ben perceptible.
JUDIT, a vegades admiro tan el fort cor, com n'és capaç de tornar-se a il·lusionar si el cap no el deixa pas. Per sort, sempre venç.
CANTIRETA, no se n'adonarà, no n'és capaç. I si ho fa, no ho admetrà.
MARIA, si que hi ha motius, x molt que no els vulgui reconéixer. Xò si, he de fer net.
GEMMA SARA, curar-les d'arrel? potser seria la millor solució, xò no sé si puc (vull), encara.
SA LLUNA, i xq ni el consol de l'aprenentatge em serveix? xq tinc la sensació de no aprendre mai?
Aferradetes!!!!!
Durant la vida anem tenint ferides, de petits i fins a ben grans. Quant és important per a tu que qui te la va fer se n'adonés i en quina mesura potser ho és més, el que hi poses tu mateixa perquè es curi. Tu tens força Rits... i ets la primera que pot fer que es curi, potser necessites temps, però ho aconseguiràs. Ànims guapa.
Oh!! T'entenc molt bé, xiqueta... Caram, a tu no t'importava el mal físic, tan sols volies que, qui ho havia fet, mostrés una mica d'interès... M'has recordat alguna discussió tinguda fa molts anys per un tema semblant... Algú, sense voler, et dóna un cop de colze... fa mal... tu te'n sents però tampoc fas cap drama... i la persona que t'ha donat el cop gairebé ni s'immuta, ni diu un miserable "ho sento"...
És falta de delicadesa... i si aquesta persona no en té, no mereix que hi pensis més.
Ei, i estigues contenta que, com la vas cuidar bé, no ha deixat gens de cicatriu ;-)))
Quan algú no ens tracta com mereixem, o simplement no ens tracta tan bé com el/la tractaríem nosaltres... vol dir que hem de fer un pensament. Quin sentit té patir (o simplement preocupar-se) per algú a qui no importem? En té? Jo ara mateix no n'hi trobo gens.
Publica un comentari a l'entrada