Et vaig apartar.
Et vaig mantenir ben lluny durant molts anys.
Estava tan convençuda que els meus defectes son tan grans que no et mereixo, que no veia que jo mateixa era la meva pitjor enemiga.
Vaig viure allunyada de tu, sense voler-te mirar de cara, convencent-me que em donaves l’esquena.
I vaig aprendre a viure sense tu, amb més o menys fortuna segons l'estació.
Vaig tenir por, molta por.
Mai vaig aprendre a fer les coses per mi mateixa. I a tu només jo et podia cercar.
Però sols donava voltes i voltes en el meu petit cercle de confortabilitat, encara que fes mal.
No crec que ara sigui més valenta, et continuo tenint por.
Simplement he entès que per moltes voltes, per moltes ganes de fugir que tingui, en el fons, no puc fer-ho.
I t’he d’encarar.
Desenganyem-nos, quan ho faig, sóc un desastre. No me'n surto pas.
I sovint vull tornar a convènce'm de les meves veritats-mentides i deixar-te estar, com un vaixell que s'allunya a l'horitzó dels meus dies.
És més fàcil. Encara que faci mal, ho puc portar.
Però serà que no, que això no seria viure.
Em sento gran per jugar amb tu i en canvi sóc una joveneta a les teves mans.
No hi ha dia que no vulgui tornar a la letàrgia.
I en canvi sé que no ho he de fer.
No me n'he sortit quan t'he sentit una mica a prop.
Però si algun dia volguéssis, et prometo que no seré jo qui ensenyi les pigues de l'esquena.
No et vull apartar de mi.
Altra cosa és que ho sàpiga fer.
ps. Aquest dibuix és Ofèlia, de la Paula Bonet. El personatge de Hamlet que va embogir i morir d'amor per Hamlet. No sé si se li escau, mai he embogit per amor, però més enllà del personatge que representa, aquesta il·lustració m'encanta, adormida en una mateixa.
12 comentaris:
Ara no sé si això és un monòleg de tu amb tu o de tu amb algú molt important a la teva vida, tan se val. El que sí que importa és que no tinguis por i que encaris la situació. La por paralitza i no ens deixa avançar.
Molta sort Rits!
Doncs sí, molta sort, que crec que el canvi de punt de vista ja l'has fet, ara pots encarar-t'hi. Endavant i sort!
el cor i el cap posats en una balança, poden donar una pista al camí a seguir. No és fàcil, i la putada més gran és que no hi ha marxa enrrere i el tic tac no para mai.
De seguida he vist de què parlaves, i bé, ja he expressat la meva opinió molts cops. Això no vol dir que sigui fàcil. Per amor ens hem de permetre fer moltes animalades, perquè és l'única manera de viure'l. Si li donem l'esquena ens perdem moltes coses, per mi, les millors. Ara, cadascú és lliure de viure com vulgui. Parlo per mi si dic que és essencial i que, quan no hi és, es troba molt a faltar.
Tot el desconegut i que ens dóna certa inseguretat ens fa por... però per viure hem d'eliminar la por i el desconegut es converteix en conegut amb el temps... així que ànims!! Poc a poc i amb el cor a la mà les coses no poden anar mai malament! Ptonets!
sigui com sigui ja has fet passes importants .....endavant i força....valora´t més rits! sense por!
Et sents gran i una joveneta amb aquesta persona... interessant, està clar que et mereixes, us mereixeu tornar a apropar-vos... Sort i sense por! retrobar algú també pot ser tota una aventura!
A mi també m'agrada molt la il·lustració Rits... i sobre el que escrius... ni consells ni recomanacions, simplement: sigues fidel a tu mateixa, als teus valors i al que sents. Hi ha vegades que no sabem si ens equivoquem o no, però si actuem respectant el que sentim i els nostres valors, ja estarà bé, independentment del resultat que tinguin els nostres actes. Ningú no ens pot jutjar, però ara jo et pregunto a tu: quant et permets no jutjar-te a tu mateixa Rits? Portes una època una mica fluixeta, però passarà. I pensa, que el primer és la cura d'un mateix. Endavant maca!
Molts vegades en els escrits dels altres en veiem a nosaltres mateixos. Quan he començat a llegir-te m'ha passat. Em veia a mi respecte a una situació passada. I de cop, a l'anar avançant la lectura, m'he tornat a veure però aquest cop en una situació present. I he comprès quanta por guardo dins meu. Por que em fa mantenir es aquest espai de confort que dius, que alhora protegeix i aïlla.
El mateix que he pensat per mi, Rits, ho desitjo per tu. Tingues la valentia d'encarar-t'hi, arrisca't. Del resultat (sigui quin sigui) no el sabrem fins que no ens hi haguem mullat. Però, saps, ens haurem sentit vives altre cop... sense aquesta anestesia del confort que ens té passant de puntetes per la vida.
El canvi ja l'estàs fent perquè ara eres conscient del que t'ha passat al llarg del temps. Despertar és dolorós i costa molt però podràs. Ànims!
Moltes gràcies pels vostres comentaris. Em fa gràcia veure alguns de vosaltres em coneixeu i que de seguida heu sabut de què parlava. Això si, no ho feia de cap situació actual ni de cap persona en particular sinó més aviat de com me n'he adonat de l'actitud que he tingut durant molt de temps. Certament, no era la primera vegada que en parlava. Segur que no serà la darrera.
PAIS SECRET, era un mònogleg amb mi mateixa, del meu bagatge que ha estat marcat sempre per la por. I tant que ens paral·litza. Lo bo és saber-ho i saber-hi fer front.
CARME, el més important és justament això, veure la necessitat de canvi de punt de vista. no sé si tindré sort, la fortuna poques vegades m'ha acompanyat, xò tb és cert que l'he de buscar, oi?
JOAN GASULL, la balança és d'alló més inestable i alhora el més desitjable. Espero trobar el punt mig per anar avançant, doncs fins ara estava molt desnivellada. Si, el tic tac no para mai!!
XEXU, sé que ho has dit moltes vegades, segur que m'ho hauràs de tornar a dir alguna altra. I sé que et diré que tens raó, xò d'aquí a que ho faci.... Es troba a faltar i si és essnecial. En totes les seves vessants és ben necessari i quan anem mancants tenim unes cares mooooolt llargues. I no s'ho val.
ALBA, la por només s'esvaeix fent-li front, xò com n'és de difícil quan està ben instal·lada!! Si, l'he de treure, en això estic.
ELFREELANG, uix, això de valorar-se,... ai com m'és de difícil, potser és un altre tema que hauria d'encarar, xò.... com costa!
GEMMA SARA, bé, no parlava de ningú en particular. No sé si em mereixo tornar-me a apropar a algú, potser també poder tornar a començar, i fer-ho sense por. Però el que sé és que com fins fa poc, segur que no puc estar.
MARTULINA DIVINA, ser fidel a una mateixa de vegades tb encadena, en el meu cas, molts cops. Tb m'hauria de deixar de més ximpleries i estar més oberta i receptiva a la gent, cosa que sovint no em permeto.
Ostres, fas una pregunta d'or! I la resposta: mai. No ho sé fer. Em jutjo i castigo continuament i és quelcom que no sé si mai podré arribar a canviar.
Certament t'has adonat. Porto una època fluixeta i no sé xq, segurament moltes coses, xò tp estic trista per res en concret. Aviam si em curo de tot això i veig les coses més postiviament. Moltes gràcies!
ARIADNA, me n'alegro que ho hagis vist i adonat. Aviam si aquest post et dóna força per tirar endavant i sense por! tingues valentia i endavant. Jo tb ho intentaré, i ens tornarem a sentir vives, res de passar de puntetes per la vida!!!
MARIA PB, doncs si, ho descrius molt bé. El canvi està fet perquè me n'he adonat. Ara ja no tinc excusa.
I si, novament la claves, és dolorós el fet d'adonar-te de la pròpia anestèsia a la que em vaig adormir.
Un petonet i moltes, moltíssimes gràcies!!!
No caure en el tòpic de les persones que estimen massa. Ni en aquell que diu que l'amor perjudica greument la salut.
Per què en aquests temes ja està tot dit? I si tot està dit, està també sentit?
Llavors, per què caiem en els mateixos errors?
Publica un comentari a l'entrada