13/5/13

Sense smartphone



Dissabte em van robar el mòbil. D’una manera absurda i descuidada per part meva. La mania de dur la bossa endarrere i una noia espavilada que es va apropar molt. La vaig notar, em vaig girar i primer no li vaig donar importància. Res, segons de caure-hi i de girar-me la bossa per veure que la cremallera era oberta. Girar-me i no veure-hi ningú.
Si, ja ho sé, se la saben llarga, em devia de veure escrivint algun missatge i ara els smartphones estan buscats. Però em queda un sentiment d’impotència i de malestar amb mi mateixa molt difícil de descriure. És com si m’haguessin pres el pèl, aixecat la camisa. Allò que sempre vaig amb cura de les meves coses quan viatjo i a casa, s’aprofiten de mi.
Apart del sobresalt, l’angoixa d’anul·lar la tarja SIM el més ràpidament possible, posar la denúncia als Mossos (havent de tornar dos cops perquè necessiten l’IMEI), mirar lo caríssims que son els smartphones per a la meva malmesa economia domèstica, la pèrdua de tots els contactes i de les fotos que hi tenia, sentir-te desconnectada del món sense el whatsapp... el més greu és el sentiment d’impotència i culpabilitat en mi mateixa que ha perdurat tot el cap de setmana. Perquè hi ha coses que no pots evitar però d’altres si. I aquesta n’era una.
Així doncs, si no us voleu sentir així, potser caldrà fer cas de tant en tant a les indicacions del metro i anar en compte amb les nostres pertinences, que el lladre no avisa, i en els temps que corren qui no corre, vola.

Ps. Fins a nou avís, és a dir fins que cobri la renta o em toqui la primi, crec que torno a ser noia sense whatsapp, i no sé si això és bo o dolent, ara mateix. Seré capaç de resistir? Perquè quan no el tenia, doncs podia viure sense ell, xò ara que m’hi havia acostumat...

15 comentaris:

El porquet ha dit...

Tampoc t'hi facis més mala sang de la necessària, dona. Aquestes coses ens han passat a tot. A mi m'han fotut la cartera un parell de cops (toco fusta, ara fa molts anys que no). Una al Gòtic de Barcelona i l'altra de viatge a Tallin, al tramvia. Aquesta darrera va ser molt semblant a com tu expliques.

És veritat que la sensació que et queda és molt desagradable i no pares de pensar que ets un ruc, doncs era molt fàcil evitar que et robessin... però bé, no podem estar sempre amb tots els sentits a punt.

Ànims i no t'angoixis gaire sense el Whats.... mola, però també es pot viure sense ell!

XeXu ha dit...

Acostumar-se a algunes coses et fa molt depenent, no s'hi pot fer res. Quina mala passada. Jo miro de tenir-ho sempre controlat perquè perdre el mòbil em suposaria ara un greu problema econòmic, sobretot. No me'n podria comprar un altre, per això no només vigilo sinó que miro que no li passi res, com caigudes i aquestes coses. De totes maneres, no es pot preveure què passarà, vigilar ajuda, però no és infal·lible. Paciència, mira't ofertes per canviar de companyia i te'n regalaran algun, dona.

Yáiza ha dit...

Oh, rits, quina mala sombra! A mi un cop, fa un parell d'anys, em van robar el mòbil d'una manera molt similar. Em penso que algú em va veure escivint un sms al carrer i després desar el mb a la butxaca petita de la motxilla. Suposo que em va seguir fins prendre-me'l un cop dinsdel metro. Jo me'n vaig adonar al passar la motxilla davant per agafar lacartera i trobar la cremallera oberta. Era un mòbil molt normalet, però em va fer ràbia i vaig estar "castigada" sense tenir un mòbil decent durant mooolts mesos. Què hi farem!!

Sergi ha dit...

Em sap greu que passin aquestes coses. La quantitat de robatoris a Barcelona és vergonyosa. Potser no és el delicte més greu, de fet ni tan sols ho consideten delicte però el tràngol pel que passen les víctimes i tot l'enrenou d'haver de canviar de mòbil o renovar tots els documents és molt desagradable.

Ferran ha dit...

No puc afegir res al que et diu el Porquet en el seu comentari: ni més, ni menys. Fa ràbia però no som màquines... per sort.

Abraçadeta,

joan gasull ha dit...

A tots ens ha passat, però no et culpis, culpa a la filla de puta que ho ha fet i que el vendrà per quatre duros.

Assumpta ha dit...

Ànim! Jo no tinc Whatsapp d'aquest i no n'he tingut mai i estic viva :-DDD

Marededéu senyor, quines necessitats que tenim!! Jo em moro si em roben les claus de casa, o els calers que porti per anar a comprar... però això que t'ha passat és la desgràcia més petita de totes les que poden passar ;-))

Ai, societat de consum!!

Perdona el comentari, que pot semblar que me'n ric i no és així... el sol fet que et robin el que és teu fa molta ràbia, molta. Ara bé, m'has fet pensar en els nens de catequesi meus, que la tablet que tenen ja els hi sembla poc bona, el portàtil també, el mòbil el volen amb tal o qual cosa...

On anem, món?

pons007 ha dit...

Com que sempre porto el mòbil a la butxaca de davant, si me'l volen agafar m'han de tocar una mica la cuixa, i com a mínim això sempre fa il·lusió si es una lladre :P

Per cert, què vols dir sense contactes? que no tenies sincronitzats els contactes amb els serveis del núvol al estil gmail?

Alba ha dit...

Quina putada Rits... m'has fet sentir a mi el mateix sentiment d'impotència mentre et llegia... Fa ràbia que hi hagi gent així... males persones!! Envejoses!! Perquè això no ho fa la gana eh?? Robar mòbils no.
Ànims!!

sa lluna ha dit...

Mala sort nina, no et facis mala sang, és el menys greu que pot passar i una badada la té tothom. Anem confiats perquè nosaltres no ho faríem.

Jo estic sense WhatsApp i gairebé sense mòbil, vull dir que el meu és per trucar i rebre trucades i pel que a mi em toca, només urgents.

Segur que amb les ofertes que hi ha, en tindràs un aviat.
Aferradetes i ànim!!


Ariadna ha dit...

Em moro! No per estar sense telf sino pq t'havia deixat una contesta d'allò més llarga i s'ha anat a can pistraus!!! grrrrr...

Doncs més o menys em preguntava si era una necessitat o ens havien creat aquesta necessitat. Penso que moltes vegades és més el fet de no ser diferents i de voler pertànyer al grup que no pas la necessitat real que tenim de tots aquests artilugis tecnològics.

Jo també hi estic 'enxufada' als guasaps i demés tonteries modernes i virtuals. Són divertides, t'omplen estones tontes i et permeten mantenir un cert contacte amb gent llunyana. Però que no és més bonic escoltar la gent (pel telf) i encara més quedar per fer un cafetò? O quedar per anar a veure alguna expo (encara ho recordo).

Sigui com sigui, sento la despesa económica que el 'hurto' (que no 'robo') et representa.

Petonets.

rits ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris i ànims. Veig que tots tenim una col•lecció d’experiències similars. Suposo que estan a l’ordre del dia i son ben habituals. No obstant això, trasbalsen i et deixen tocat per uns dies.

PORQUET, no és fer-me mala sang, xò si que els primers dies he estat aixefada, just el que dius, no deixar de pensar que ets ruc quan en canvi els responsables tan els fa. I si bé és cert que no podem estar sempre alerta, xò no es pot evitar.
Lo d’estar sense whats, doncs si, té la seva part bona, em torno a sentir una mica lliure,... què curiós. I ara ja m’he acostumat. Aviam, xò si el recupero xq per altra banda, a nivell de les associacions on estic, va molt bé.

XEXU, estic en el teu cas. Em suposa un greu problema econòmic. Si em veiéssis, mirant i remirant quina és la millor opció i més barata.... per això m’ha sapigut tan de greu. Suposo que en un altre moment tb m’hauria sentat fatal, xò m’hauria resignat. Ara mateix m’està trasbalsant molt. Lo de la canviar la companyia no ho puc fer fins novembre per tema permanència i si compro el mòvil a terminis, doncs em lligo amb l’actual companyia... un rollete... he d’anar als mòbils lliures ...., diguem que m’he quedat sense el tatuatge que em volia fer fins després d’estiu... snif, snif...

YÁIZA, si, jo tb crec que em van veure escrivint whats i guardant el mòbil. Mai vaig amb super mòbils ni res per l’estil xò fa molta ràbia. Vaja, jo m’he d’autocastigar quedant-me sense poder fer coses que tenia pensades, com lo del tatuatge que li explicava al Xexu. Si, ens hem de resignar.

SERGI, no és greu però és un mal trangol, i tant. En el meu cas, no és delicte, com no arriba als 400 euros és una falta. Imagina’t.
A comissaria vaig trobar almenys dues persones per el mateix cas. I dos parelles de turistes ben resignats. Molt desagradable. I tant.

FERRAN, moltes gràcies! Un petonet.

JOAN GASULL, i tant, quatre xavos que li donaran, no li arreglaran res i en canvi a mi em fan un gran perjudici.

ASSUMPTA, certament vivim en una societat massa consumista, xò la crisi està canviant part d’aquesta societat de consum, crec que estem aprenent a valorar més les coses. El que passa és que no tothom està vivint encara la crisi, hi ha nanos que a casa seva fan com si res.
Altra cosa és que la tecnologia avança i ens hi hem d’anar adaptant segons les nostres necessitats. És clar que puc estar sense whats i de fet no em compraré el smartphone fins que tingui la resolució de l’assegurança o hagi cobrat la devolució de la renta, i t’asseguro que és una despesa que em fa moltíssim mal. Però el whatsapp tb té les seves parts bones i és una eina de comunicació que va molt bé. T’asseguro que el meu smarphone no era digne de ser robat, doncs és el més senzillet.

rits ha dit...

PONS007, mira’tel què bé t’ho saps!
Mmmm, em parles en xinès? Sincronitzats els contactes al núvol???? Comor??? No ho tenia... ais....

ALBA, no ho sé si ho fa la gana o la desesperació o què. Tinc la impressió que ens hem de posar en guàrdia perquè aquestes coses estaran més a l’ordre del dia del què ens pensem.
Però si, et sents impotent, i a mi els diners no em sobren pas....

SA LLUNA, gràcies pels ànims! tens raó en el fet que és el menys greu que em podia passar, certament podien passar coses més desagradables, fet que tb angoixa una miqueta. Haurem d’anar en compte.
Vaig estar molt de temps sense whatsapp i era perfectament feliç xò quan m’hi vaig acostumar... porto quatre dies sense i torno a ser feliç com un anís xò reconnec que és molt útil també, sobretot en temes associatius, per quedar.... i ara, ja ningú fa servir el correu electrònic.

ARIADNA, em sap greu que se t’hagi esborrat el comentari xò me n’alegro que l’hagis tornat a escriure.
Entenc la teva reflexió i la comparteixo, certament molt millor veure’s o xerrar per telèfon (que ja gairebé és insòlit!). El que passa és que tb té les seves utilitats, per quedar amb diverses persones alhora i és ben econòmic. Però com tot, té el seu moment i el seu lloc.
Ostres, doncs jo no ho recordava!!! Gràcies per fer-me memòria!!!!

Un petó a tots i totes!!!!

Jordi Dorca ha dit...

Llegint els comentaris m'adono que tots tenim un bon historial de pèrdues d'aquesta mena. Jo sóc molt despistat, si m'ho proposés podria superar tots els rècords. De lladres, suposo que no me'n faltarien.

rits ha dit...

JORDI DORCA, a tots ens ha passat i per molt despistats que siguem, jo en sóc un munt, cal que anem amb peus de plom....