15/5/13

Intentant entendre

Californication by Red Hot Chili Peppers on Grooveshark

D’uns dies ençà, penso que no entenc gaire les persones. Pensava que ho sabia fer, que sabia entendre el que portava a algú a actuar d’una manera o d’altra. Però darrerament, em descobreixo completament desconcertada per alguns fets, reaccions dels qui m'envolten.
Potser els esquemes mentals propis encadenen a no entendre algunes respostes sense resposta. O potser és les voltes i voltes que li dono a tot, les que em porten a pensar en sortides que no es produeixen o fins i tot a esperar reaccions que no tenen perquè ser-ho. D’altres vegades, el no voler interferir o no gosar ferir o dir, fa que les paraules no acabin de sortir prou lliurement, i llavors es donen mal interpretacions. Finalment, de vegades veig vides alienes i penso, sense voler-ho, que seran d’una manera o d’altra i llavors passa alguna cosa que et desmunta la imatge idíl·lica que n’esperes o desitges que tinguin.
I llavors és quan no entenc res.
Sé que en les relacions humanes, la gràcia és donar i no esperar. Tenir llibertat per fer i desfer la pròpia vida i anar-la construint al costat dels que estimem. I anar fent. Però igual de bonic i de predisposada perquè així sigui, també és veritat que, de vegaeds, és difícil de portar. Perquè per més fàcil que vulguis fer les coses, en el fons, tots volem alguna cosa. I per molt que no demanis, sempre esperes o voldries que els esdeveniments vagin d'alguna determinada manera. 
Per sort, sempre tot, acaba passant. Posant-se a lloc, sorprenent-te o resignant-te.

13 comentaris:

Jordicine ha dit...

La gràcia, i la sort, RITS, és que tot acaba pasant... quasi sempre. Jo tampoc entenc les reaccions de moltes persones, si et serveix de consol. Un petó, bonica.

XeXu ha dit...

Jo crec que no és realista això de dir que no s'espera res, crec que tots esperem. I si no és així, deu ser que jo espero tant que em sembla que els altres, per poc que sigui, també ho han de fer. Hem de donar molt, però si no es rep res a canvi la cosa tampoc no rutlla, oi? Això de posar l'altra galta tampoc és el meu estil...

joan gasull ha dit...

en moltes d'aquestes coses tenim el poder de poder canviar el resultat....altre cosa és que vulguem realment fer-ho

Carme ha dit...

Tot acaba passant i això sempre és un consol. Jo ho penso sovint i m'ho dic... passarà.

No esperar res, no és gaire realista, jo també ho penso. El que passa que a vegades esperar segons què d'alguna persona, tampoc és realista, perquè aquesta persona concreta no ens ho donarà mai.

Per a mi entendre és com una mena de màgia que em cura els mals. I no em costa massa, en general, però quan em costa, m'esforço molt i molt en fer-ho.

Assumpta ha dit...

Algú que es preocupa tant per les relacions amb els altres ha de ser, per força, bona persona :-))

A vegades ho penso, Rits, llegeixo les teves reflexions i m'adono com dones voltes a petits malentesos o pateixes per si t'has explicat bé... i llavors, el cap se'm distreu del tema principal que estàs parlant i se'm queda amb aquesta idea fixa... La Rits és una molt bona persona... ;-))

Gemma Sara ha dit...

Saps, de vegades penso que és una qüestió de "timings", de sincronització, vull dir que potser aquella persona ja et dóna el que vols, però potser just abans o després del que tu esperes, i a l'inrevés, no ho sé, és una sensació que tinc de vegades, que no sempre estem ben sincronitzats, per això quan passa és tan bonic :)

pons007 ha dit...

ja ho pots ben dir! mira que es rara la gent! mira que no correspondre com caldria esperar... ais....

Gregori Samsa ha dit...

Les relacions humanas (fins i tot la dels humans amb altres espècies) estan basades en l'intercanvi. Sempre. Passa que sovint podem pensar que un dóna més del que rep. I això també passa sovint.

sa lluna ha dit...

Crec que va per caràcters, l'egoisme juga el paper més important en qualsevol relació. Sempre n'hi ha un que dóna més que l'altre. Potser la forma de donar no és la mateixa perquè no té el mateix valor per a tots.De la mateixa manera que com és rebut, no tots som agraïts.

No sé si m'he embolicat una mica, però entenc perfectament el que has expressat en el teu text i ho comparteixo.

Una aferradeta ben forta!!

Sílvia ha dit...

Uff, jo miro de no emprenyar-m'hi tant com sempre havia fet, i és que les reaccions dels altres la majoria de vegades no depenen de mi i per molt que hi doni voltes no ho puc canviar. El temps és un bon amic en molts casos, sí.

rits ha dit...


He de confessar que em feia una mica de cosa com poguéssiu interpretar el post. Els vostres comentaris m'han estat una mica d'alè. Moltíssimes gràcies.

JORDICINE, quasi sempre. I ens hem d'agafar a aquesta possibilitat, en alguns casos. No és consol, xò si que ajuda veure que hi ha qui tb li passa. Et sents més acompanyat.

XEXU, xò dir que esperes alguna cosa d'algú altre, doncs tp està ben vist. I pensava que dir-ho era dolent. Xò ja veig que és el normal, rebre dels altres tb és necessari.

JOAN GASULL, voler fer-ho o saber-ho. De vegades trobar la manera de canviar aquest malestar tampoc és fàcil, xò certament, cal buscar-ho.

CARME, aquesta frase ajuda a tenir una mica d'esperança en el demà. Dius una gran frase, i és més, de vegades esperem tot i sabent que no ens ho poden donar. X això ens frustrem, quan ho hauríem d'haver acceptat.
A mi tb m'agrada entendre. I si, de vegades costa i cal esforçar-s'hi, sobretot quan entendre l'altre comporta fer-te mal en els teus sentiments.

ASSUMPTA, gràcies per les paraules boniques. No sé si sóc bona persona, sols ho intento. I si, em preocupo massa pels altres.

GEMMA SARA, no som ipods que es poden sincronitzar. És ben veritat, xò és una llàstima quan no passa.

PONS007, mira que n'hi ha uns quants d'aquests, ....

GREGORI SAMSA, tot i que sigui ben normal que passi, que un doni més que l'altre, és difícil de portar, doncs no és el que es desitja. I crec que les dues parts ho poden passar malament.

SA LLUNA, el teu comentari em fa pensar. El valor que cadascú li dóna a les coses i als afectes realment pot ser tan diferent, com diferents persones hi ha. Per això ens diem que no hem d'esperar, xq segurament el valor que li donem a un fet o un sentiment pot ser diferent, tant que sigui impossible que encaixin. La gràcia és que alguna vegada si que encaixin.

SÍLVIA, és tot un aprenentatge. I encara que el cultivem, a mi, de vegades encara em continua superant. Hauré de posar-hi temps, certament, cura.

Un petonet a tots i totes!!

Elfreelang ha dit...

vaja arribo una mica tard rits....les relacions humanes són complicades o senzilles ....és inevitable pensar i sentir que els altre reaccionaran com nosaltres pensem i sentim però cada persona és un món , un món diferent al nostre.... ens equivoquem aprenem, i desaprenem i tornem a començar ....si una cosa ha de passar acaba per fer-ho ànims! abraçada!

rits ha dit...

ELFREELANG, mai és tard. I menys per comentaris com el teu. És cert que tots voldríem que els altres vivíssin com nosaltres voldríem. I no sempre passa. Tornar a començar, és el que toca.