6/4/13

Ja no saben jugar?


La setmana passada, una nena moria i una altra era ferida greu en un accident a Sunyer. Les nenes, jugaven amb d'altres nens en un solar abandonat i una roda de formigó s'esfondrava al damunt.  Mirant el TN, mon pare sentenciava la desgràcia "els nens juguen sols i ni saben jugar al carrer".

A principis de març, anava amb els nanos de Sant Medir per primera vegada a la muntanya, i quan vull dir per primera vegada, ho remarco, hi havia nens que no havien trepitjat la muntanya mai. Una excursió moooolt facileta. Els nens es van comportar com a bèsties. No sabien jugar a la muntanya, ni fer cabanes, ni vigilar amb els pals. I tampoc sabien caminar. La nota còmica va ser a la tornada quan un dels més petits, esgotat quan tampoc hi havia per tant es va tirar al terra en plan, "ja no puc més". Era per veure'l, com si hagués fet la Montserrat - Matagalls. La nota no tan còmica va ser el trau a l'orella d'un nano que no va veure la branca d'un pi. Coses que passen a la mutanya.

Avui, anava amb els de Sant Andreu a celebrar la pasqua amb d'altres centres, anavem a un centre de l'extraradi de Barcelona on cal pujar escales i pendent. Els nens, als cinc minuts ja es queixaven que no podien més. Un fins i tot es queixava que preferia quedar-se a casa perquè tenia molts deures (era una sortida de dia, no tot el cap de setmana).

I enmig de tot, aquesta setmana em trobo aquesta vineyta al facebook.


Els nens sempre es queixen per caminar, sempre volen arribar ràpid als llocs per jugar i s'obliden del cansamanet. Sempre passen coses amb el joc, per més precaució, el joc pot portar accidents. Has d'anar amb cura, però tampoc pots limitar tant el joc que sigui avorrit.  Els nens demanen com saben (i a la seva manera) que algú els expliqui com es pot jugar, com es pot anar a la muntanya, conéixer els límits del que es pot fer i el que no. No podem pretendre que ho sàpiguen tot sense que ho aprenguin ninningú els ajudi.

I que els estem fent descobrir ara? Que un mòbil els fa tenir mil amics sense ni moure's del sofà, que és el lloc més segur. Però també el lloc més còmode pels adults. 

Hi ha desgràcies que no les podrem evitar per més precaució que hi posem, però alhora si també inhibim tot el joc estem fent nens atontats davant una pantalla. I serà que hi ha pantalles que no poden portar desgràcies!!

Si trobéssim les ganes de córrer, de caminar, de fer un trencaclosques plegats. De dibuixar un llimoner o mullar-nos la cara amb aigua fresca del riu. Si poguéssim espxlicar-nos un acudit, escoltar el que ha passat a l'escola o intentar entendre el problema de mates, potser retrobariem molt del que estem perdent.

13 comentaris:

joan gasull ha dit...

els hi han posat massa fàcil, han tingut la mala sort de néixer en un època que tot costa poc esforç i és una llàstima.
Crec que tornarem a la normalitat i la crisi en tot això hi ajudarà una mica a redescubrir el que era barat i divertit

Maria PB ha dit...

Acabe de tornar fa una estona de campament amb els scouts amb què faig de monitora i durant aquests dies de nou m'he trobat amb moltes de les situacions que dius. Jo no em lleve tants anys d'eixos xiquets, fa uns set-huit anys jo era com ells però ara trobe que tot ha canviat molt. Viuen enganxats al mòbil i això no és bo. Per això a l'hora de preparar els campaments els meus companys monitors i jo ens hem de calfar moltíssim el cap per tal de trobar jocs i dinàmiques que els agraden i tot i que és molt difícil fer-ho, sempre acabem el campament contents perquè ho hem aconseguit.

XeXu ha dit...

Ja no sé si és l'evolució natural, però jo tampoc no jugava d'aquesta manera de la vinyeta de dalt. Jo ja tenia consola i em passava les tardes jugant. tampoc no vaig ser mai d'un esplai ni res semblant, i crec que no he sortit tan malament. Mira, si fins i tot la dèria d'anar a la muntanya m'ha vingut de més gran! Entenc que és sa que els nens facin activitats a l'aire lliure i tinguin relacions reals amb altres nens, però... per què? Vull dir n'estem segurs que és millor? Ara tot és tecnologia, no està bé que els nens estiguin al cas des de ben petits?

pons007 ha dit...

Pobres nens, portar-los a la muntanya on es poden fer mal amb qualsevol cosa, al camp tot es salvatge! amb llops, porcs senglars, tigres, cocodrils i ves a saber quines besties més!

Alba ha dit...

Els nens juguen sols i no saben ni jugar.... potser hi ha certa part de raó en aquesta frase, però si ens referim al que va passar a Sunyer puc dir que és un poble molt petit i als pobles els nens sempre han jugat sols! Jo recordo quan era petita que jugavem a fet i amagar per toooot el poble, i de nit! I tenia com a molt 10 anys... O bé jugavem a fer cabanes amb palots de fruita a la cooperativa jugant-nos la vida més d'un cop. Avui en dia, com tu dius, els adults prefereixen tenir als nens conectats a les xarxes socials dient bajanades que jugant i experimentant per si mateixos, és molt més segur??? Doncs no ho sé, què vols que et digui... A Internet també hi ha molts perills!!

Carme ha dit...

Crec que l'ideal seria que hi hagués temps per tot... per acostumar-se ales tecnologies i per córrer i jugar. La majoria de nens necessiten córrer i jugar a l'exterior, carrer o muntanya o pati o plaça. N'hi ha de molt quiets que sembla que no necessitin córrer mai, però crec que són minoria.

Feu una feina impagable els que us dediqueu a portar nens als esplais o als escoltes. Jo tinc uns boníssims records quan hi anava tant de nena com de monitora.

Endavant, noies!!! que trobo que cada cop es necessita ser més valent per fer aquestes coses... assumiu molt més riscos que a la meva època, això per descomtpat.

Elfreelang ha dit...

un post molt encertat rits....estem tant allunyades de la natura! els nanos d'avui s'han trobat un món ple d'enginys digitals quan el primer que s'ha de saber és com moure`s en el món real, caminar, trescar per les muntanyes, fer-se una cabana amb quatre canyes i anar al riu a caçar cries de granota ( jo ho havia fet quan era petita) i després ja premeran si volen el m'agrada, o el whas up o el que sigui ....quin nen d'avui ha provat d'enfilar-se a un arbre? que ho provi jo que era i sóc patosa ho vaig provar i de vegades ho vaig aconseguir! que passis un bon diumenge rits!

El porquet ha dit...

Crec que tens part de raó i una altra part que, en la meva modesta opinió, forma part de l'alarmisme en que a vegades la nostra societat s'instal·la davant els canvis.

És evident que les relacions socials de la mainada, la forma de jugar i interaccionar van canviant. Però bé, nosaltres també ens relacionàvem diferent, quan érem quitxalla, amb els nostres amics, que com ho feien els nostres pares (mon pare, o el meu tiet, per exemple, sempre expliquen les batalles a pedrades en que a vegades s'engrescaven... jo no recordo haver-ho fet mai).

D'altra banda, certament, les noves tecnologies poden portar a una generació d'estúpids... o a una generació que sàpiga aprofitar els seus avantatges. Com tot, absolutament tot en aquest món, se'n pot fer un bon ús, o un ús racional, i un ús desproporcionat i perjudicial.

Jo crec que cal confiar una mica en aquesta canalla que puja i, anar-los guiant tant com es pugui, però que ells també vagin descobrint les avantatges i els inconvenients de tot aquest món.

Jo mateix, per exemple, de menut no suportava haver de caminar per anar a fer una excursió, i ara, en canvi... i tampoc no és que ningú s'esforcés a inculcar-m'ho!

Gemma Sara ha dit...

Crec que el millor és l'equilibri (fàcil de dir, no?), jugar amb el Pou (un tamagotxi que fa furor, el coneixes?), veure dibuixos, però també córrer i saltar. Jo tinc força sentiment de culpa en aquest sentit i per això últimament proposo anar a la muntanya (ep, la Sara sí que sap fer amb els pals, cabanes!), perquè veig la cosa una mica desequilibrada, i el cansament no hauria de ser excusa, que no en tenen cap culpa, bé, me'n vaig a buscar la mossa a patinatge, que li encanta i fa exercici! Segueix estimulant-los, rits, segur que val la pena, ptns

Assumpta ha dit...

Ostres, RITS, m'ha encantat el teu post i t'entenc perfectament... i ho dic jo, que em sap greu reconèixer que estic enganxadíssima a l'ordinador (per sort, ni tinc, ni puc tenir... ni voldria! un mòbil amb intel·ligent d'aquests o un IPad o Ipod que no sé mai què és què)... però, vist des de fora, quan ets tu qui veus un grup de nanos i només veus maquinetes i clic, clic, la veritat és que a mi, personalment, em fa llàstima.

Avui he vist una cosa que té certa relació amb el que dius, tot i que es tractava d'una mare.

A la meva Parròquia es fa catequesi dimarts i dimecres. Es comença a les 17:30 de la tarda. Dimecres hi ha dos torns, de 17:30 a 18:45 i, després, de 19:00 a 20:00 per grups de Confirmació (encara que sigui "confirmació de petits" els que tenen entre 11 i 13 anys que, després de la Comunió, van continuar la Catequesi tres anys més)

Bé, el meu horari és dimecres de 19:00 a 20:00 però avui (ahir, en realitat hehehe... dimarts) havia quedat amb el mossèn per preparar una cosa de la revista parroquial a les 16:30... com tots dos som bastant despistats, a les 16:20 el truco i li dic "ara surto de casa" i ell em diu "espera, espera, millor quedem a les 5:00" perquè havia d'acabar una altre cosa.

Doncs bé, trobant-me amb mitja hora lliure per davant he pensat que si em quedava a casa, al final perdria el temps amb qualsevol burrada i encara faria tard, així que li he dit "molt bé, quedem a les 5, però a la cafeteria" (que està al davant mateix de la Parròquia)

He agafat el llibre (Sentido y sensibilidad, de Jane Austen, que porto un mes llegint hehehe) he arribat a la cafeteria, he demanat un tallat i...

A la taula del costat s'asseu una mare i un nen... (recordem que aquesta cafeteria està JUST AL DAVANT de la Parròquia)... molts nens que pleguen de l'escola a les 16:30 (vaja hores de plegar a l'escola, mare meva!) van allí amb les mares o avies a berenar tot esperant que sigui l'hora d'entrar.

La mare, una dona de, posem... 38-42 anys... el nen uns 7 o 8... maco, morenet, amb aspecte de bon nen (bon nen segur, perquè jo m'hauria escapat)... la mare agafa un diari i el mòbil... i anar llegint diari i enviant missatges (he pensat que comentava les notícies pel twitter...) i el nen, cada vegada que feia una pregunta o deia alguna cosa rebia l'ordre de callar.

Han estat mitja hora allí i no han conversat gens. No han parlat de res de l'escola, o de jocs o de res... la mare no ha apartat els ulls de la pantalla del "trasto" aquell... M'ha fet una ràbia!!

Pobret nen... he estat apunt de dir-li "vine a seure amb mi, noi, que xerrarem una mica"

Si aquest nen d'aquí un temps és addicte a les maquinetes, a veure què li dirà la mare...

Glubs... perdó pel rotllo :-)))

rits ha dit...

Moltes gràcies pels vostres interessants comentaris. Certament, és complex i potser sempre ens costen els canvis, xò no deixa de ser preocupant certes actituds dels infants.
Un petó per a tots i totes.

JOAN GASULL, si i no. Fins ara era així, xò tb és cert que ara mateix tenim nens molt així, amb moltes coses i nens amb moltes mancances. Com combatre aquestes desigualtats també és un repte.
Trobes el cantó positiu de la crisi, pot ajudar a redescobrir jocs, tan debò.

MARIA PB, lo del mòbil és esgarrifós. No ho acabo d’entendre, quina necessitat hi ha? Segurament tb et deu encuriosir que, amb tot el que tenen, de vegades el joc més simple és el que té més èxit. No us passa?

XEXU, certament potser és exagerat. A tots els nens no els va el mateix, a no tots els nens els va l’esplai, ni jo vaig ser nena d’esplai. Xò t’he de dir que no em sorpren que juguéssis a la play.
El trist de la vinyeta, més enllà del fet del canvi d’hàbit és lo trist que significa estar al costat d’algú i estar en silenci, comunicant-se pel mòbil. Si ja em sembla trist entre els adults (potser seria un altre post), imagina’t veure-ho amb els nens. Poden tenir milers d’amics al facebook i en canvi no saben jugar a .... escacs? Futbol?... El més trist, em recorda wall-e.....

PONS007, dictadors que som els monitors. Fins i tot una formiga els espanta!!!

ALBA, no volia criticar tant el que estiguéssin sols. Tots hem jugat sols i poden haver accidents. Però la bestiesa que féien era una mica perocupant. Els accidents passen, certament, xò em dóna la sensació que els nens ni saben jugar sols i em recordava el fet de l’excursió. Els nens no tenien ni idea de com es juga a fer cabanes i feien bestieses, com voler fer rodar un tronc gruixut posant-se al davant. Si algú no els explica que s’han de posar al darrera, imagina’t què pot passar. I és que els portem a extrems.
Si, internet té molts perills també. I tenint els nens tancats a casa, tampoc ho soluciones.

CARME, completament d’acord amb el teu comentari, cal temps per tot. I no sé si és impagable, sovint n’aprenc tant dels nens!!!

ELFREELANG, hehehe, el que em va costar a mi enfilar-me a un arbre!!! Poques vegades ho vaig aconseguir. I moltes tb va ser xq els meus pares tb em sobreprotegien, xò això és un tema diferent. I potser alhora el que em porta tb a aquest post.
Certament, perills n’hi ha, xò n’hi ha a tot arreu i l’aïllament d’aquests dies tb és preocupant.

PORQUET, molts cops tb he cregut que ens alarmem. Per exemple, internet semblava que ens aïllaria i en canvi trobo que fet servir de manera correcte ens apropa molt a la gent. Xò els extrems son perillosos.
Tan debò tinguis raó i no surtin estúpids i en canvi ens donin mil voltes.
La gràcia suposo, està en no deixar-los sols, en acompanyar-los (no a tot hora i a tot moment) sinó estant per quan ens necessitin o veiem que estan fotuts.
Quina gràcia que no t’agradés caminar. Com podem canviar, eh!

GEMMA SARA, l’equilibri, com sempre, és el millor, xò sovint no és fàcil.
Uix, patinatge!!! Quina por, segur que no podria fer un pas sense caure de cul!!!

ASSUMPTA, pobret nen, i tant. Potser la mare estava enfeinada, xò molts cops fan tan poc cas als infants. Trist, tristissim.
Si portes un mes amb Jane Austen molt em temo que no t’està agradant gaire, oi?

Petons,

Assumpta ha dit...

Si que em va fer llàstima, pobret... Si tan sols es tractava d'esperar 20 minutets, deixar-lo a la Parròquia i ja es podia dedicar al mòbil... però res...

Doncs sí que m'està agradant, sí... ja sé que sembla mentida e impossible, però és que hi ha dies que no puc ni agafar el llibre... Estic MOLT, MOLT desorganitzada. Un desastre!! Però sí que m'agrada ;-))

rits ha dit...

ASSUMPTA, no sé si podem fer-hi res. Ni si hem de fer-hi res.
Tranqui, jo tb sóc moooolt desorganitzada i llegeixo ben poquet!