He comprat clavells. M’he donat un capritxet com feia temps que no feia, comprar flors, que em sembla que en temps de crisi no és gaire sensat, però necessitava un sospir de bellesa. Potser no és la flor més elegant ni bonica però és senzilla, té color i perdura dies i dies, no es marceix al cap d’hores.
Els he posat al gerro amb el cordillet amb romaní que m'ha regalat el noi de la floristeria com a detall i he pensat que els posaria enmig la taula, amb els dos camins entrellaçats i una espelmeta que il·lumini la vesprada.
Avui, hauria entrat al mercat de la Boqueria en sortir de la feina per fer un sopar senzill, i és que cada cop cuino menys. Una amanida, dos o tres formatges amb troçets de pera i mel, pernilet del bo i alguna delicatessen més. Hauria comprat pans d’aquests curiosos al Mistral per sucar-los amb tomàquet de la cooperativa i un rajolí d’oli gustós. I de postres encara queden maduixots dolcets.
I obriria l’ampolla de vi que guardo del Celler.
Avui, et voldria haver dit que vinguessis a sopar; et voldria haver dit que tinc ganes de veure’t, que necessito una mica més del que hi havia establert entre nosaltres. Que intento fer-me a aquest tipus d'amistat, però que necessito saber el que vull, què hi ha o què podria haver entre nosaltres. I sento que això només puc saber-ho mirant-te, escoltant-te, compartint-te.
Però, el cert és que no m’he atrevit a convidar-te a sopar. Segurament, em fa por que em mal interpretis, que pensis que vull alguna cosa que no pots donar quan en canvi només et vull conèixer una mica més, o que es pugui trencar el delicat fil de lli que ens acosta. O també, pot ser que tot el que em diu la raó sigui cert i que deixar-ho estar sigui el més encertat. Només amics. I de fet, si ho penso bé, ni tan sols sé si t'agrada el formatge.
I torno a preparar sopar amb la meva estimada solitud, arraulida al sofà, aquella solitud que m’és més fàcil de digerir encara que els maduixots amb iogurt que prendré no se’m posin gaire bé a l’estomac.
I amb tot, fins i tot potser he estat una mica valenta d’aquesta manera.
Ps. Aquest post està inspirat en un post molt més bonic del Gotes d’Isnel, un blog d’aquells realment bonics i sensible, i que ja llegia abans de tenir blog. Isnel, espero que estiguis molt bé.
11 comentaris:
No sé si és un post trist o no ho és, crec que les flors són bon senyal, no convidar-lo a sopar no tant, el formatge... això sí que li has de preguntar! ;)
Com que ens permets entrar una mica en els teus sentiments, et diria que et llancessis, que, com tu dius, aquestes coses se saben més en presència que en absència, vinga, llença't!
No sé massa què dir (a part de que m'encanta el post, com sempre que entro en aquesta casa). Gaudeix dels teus clavells, dels teus menjars i de la teva solitud. Sí, sí, de la solitud també. Jo vaig estar sol molts anys i vaig aprendre, mica en mica, a gaudir-la. Evidentment no és una situació molt desitjable, però si s'aprèn a dur-la bé, pot arribar a ser interessant i tot!
I respecte a aquesta persona que surt esmentada al post... no ho sé Rits, tu millor que ningú sabràs la relació que teniu, les confidències que us uneixen, les sempre complexes relacions personals que s'estableixen entre dos éssers...
Bon dia, guapa.
Jo et diria el mateix que la Gemma Sara, si no fas el pas, no ho sabràs mai. Si et decideixes, tingues una alternativa al formatge, per si de cas, és un tema delicat. I sobretot, sempre flors a la taula, ni que siguin per tu sola. Els clavells fan molt bona olor i bona companyia.
Un post preciós.
El post està molt ben redacatat i les paraules són boniques, però el que explica no ens deixa tranquils a cap de nosaltres. Et diria el mateix que ja t'han dit, però tu saps la dificultat que fer un pas endavant suposa. I no és millor tenir un intent a les esquenes que un 'no ho sabré mai'? No ho sé, jo em quedaria amb el primer. El dolor passa, però els dubtes es poden quedar per sempre.
Moltes gràcies pels vostres comentaris al post, fruit d’un moment concret de melangia.
GEMMA SARA, jo tampoc sé si és trist o no. Com bé dius, té una part trista, o més que trista, de melangia.
Crec que he fet coses, potser hauria de fer-ne més, potser son poques, però el cas és que no ho he fet. No sé si puc/vull rectificar. Ais....
PORQUET, no cal que diguis, xò de fet ja dius molt. Gaudir de la meva solitud se’m dóna massa bé, hi estic massa acostumada i tot. I si, no és el més desitjable, xò de vegades també és més fàcil, com per exemple ara. M’és més fàcil quedar-me en la meva solitud.
Molt complexes. Potser hi ha qui les sap fer fàcils, com m’agradaria saber-ho fer!
PAIS SECRET, feia molt de temps que no omplia la taula amb flors. Donen molta vida. potser tindré alguna altra oportunitat, potser l’he deixat escapar. No ho sé, xò ahir no em vaig atrevir.
Moltes gràcies per les teves paraules.
XEXU, molt difícil. Si, ja ho sé, jo tb em quedaria amb el primer, menys quan et toca directament. Crec que he fet ja passos per saber i crec que sé quina és la resposta. Xò és suficient? Em quedaré amb dubtes? Si m’ho pregunto és que si, oi?
Un petó per tots i totes!
Més et val que en el proper post ja l'hagis convidat a sopar...
au va Rits atreveix-te! convida´l a sopar i d'aviat, sinó hauràs de tornar a comprar clavells ....i si ha algun malentès parlar serveix per a desfer-los
Quin post tan maco, RITS... de tant en tant tens algun escrit d'aquells de Matrícula d'Honor, d'aquells que jo considero del millor que es pot llegir a la catosfera...
Quin post tan maco!!
Intimista, sincer, preciós...
Cadascú és cadascú i tots reaccionem de forma diferent, però t'asseguro que a mi els dubtes no m'agraden gaire. Jo tiro pel dret i pregunto clarament. Si pot ser, genial!... Si no pot ser, doncs a acceptar-ho i -si volem- intentar fer créixer una bona amistat... però, al menys, saber el què ;-)
pons007, doncs no, no ho he fet finalment. Em deixaràs de parlar?
ELFREELANG, no hi ha malentès, és una mica més complicat. Maneres diferents de viure.
No m'he atrevit, i crec que cada vegada en tinc menys força per fer-ho.
ASSUMPTA, de tant en tant, eh. Perquè son molt, massa, íntims. El curiós és que surten gairebé sols.
Si, l'amistat ja la tenim, i precisament per mantenir-la, crec que és millor deixar les coses clares i tancar cercles que no porten enlloc.
Un petonet a tots!
A vegades no fem les coses perquè no ens atrevim a fer-les i després ens preguntem què hauria passat si ho haguessim fet.... però tan se val, ja no importa. Jo crec que el sopar de delicatesens el pots fer igualment per tu soleta Rits!!! Jo adoro el formatge..... :PP
Sí hehehehe sóc conscient del "de tant en tant" ;-)) El vaig posar a posta :-DD
Volia remarcar que sempre escrius bé (igual quan fas relats), però a vegades hi ha quelcom especial que fa que els teus escrits destaquin molt... És com si parlessis amb el cor directament, sense filtre... i les paraules et queden tan ben posades, i el text queda tan maco, tan desbordant de sensibilitat... tot, fins i tot la forma en que parles dels tipus de pa i de formatge està fet d'una forma molt especial ;-))
Publica un comentari a l'entrada