3/3/13

Ja no es pot ser original?

Fa unes setmanes descobria aquesta cançó.


Em va agradar molt. Feia molt temps que una cançó no em feia moure els peus mentre escrivia a l'ordinador o em feia aixecar i començar a saltar. Em sorprenia, sobretot aquesta versió, en directe, i tot i els crits de les fans, molt més popera i una mica funky que la versió discotequera. A més, amb aquest posat retro, que em recordava molt la Motown i un so que no m'era indiferent.

Tota contenta amb el meu descobriment, no la deixava de cantar i de moure el cap amb aquest "uououo yeahyeahyeah" encomenadís. I un dia, de cop i volta, tothom revolucionat dient que era una còpia descarada de The police. Vosaltres mateixos, jutgeu:



I no és l'únic. L'estiu passat qui no recorda Gotye? Boníssima cançó però que aixequi la mà qui per un moment no li ha semblat escoltar el Sting.


I al llarg del temps, nombroses acusacions, nombrosos escàndols de plagi. El plagi és un delicte tipificat en els codis penals i atenta contra els drets d'autor. Però l'estreta línia entre el plagi, la còpia o no, és tan fina de vegades, que com es pot arribar a anar a tribunals? I amb tot, hi ha casos, de grups o cantants força coneguts. En alguns casos, es reconeix la còpia o fins i tot la inspiració. Però no podria ser que se'ns hagi esgotat la ment? O que en el fons, per al consum ràpid de música, no cal esforçar-s'hi gaire?

Sobretot en el consum de grans masses. Quan es té necessitat d'arribar a moltíssima gent, de tenir molt èxit o vendre molt, la creació, l'esforç d'innovació i de diferència queda en un racó molt profund. I llavors, potser millor repetir el que ja se sap que agrada. La fórmula màgica de la coca-cola.

Hi ha qui pensa que en l'alternatiu, en el que és minoritari i no busca l'èxit, o més que no buscar-lo, que es contenta fent i experimentant és on encara hi ha creació. Però de vegades, un es perd en coses moooolt rares. No sé fins quin punt seria originalitat, creació o anada d'olla. Altres vegades, però, passa que això que és alternatiu, que és diferent i creatiu, per alguna espurna o pel fet de ser bo, el que és minoritari, arriba a les grans masses.

I tinc un amic que diu que llavors, ja és la perdició. De vegdes, té raó, però jo espero que s'equivoqui força, perquè, quin mal hi ha que el que és diferent arribi a més gent? Potser llavors es deixa de ser creatiu? Penso que el problema que tenim és que no s'aposta clarament per la creació, que ni tenim ni temps, ni diners ni esperit de descobrir el nou, de parar-nos i pensar què es mou, que es sent.

I de la mateixa manera que passa en la música, passa en totes les arts. 

Però bé, mentre ens arriben les noves creacions, continuarem escoltant les masses, intentant arribar i posar l'orella a notes noves, per de tant en tant, descobrir petites joies. I la que he descobert aquest cap de setmana és aquesta (que molt em temo que ja és música de masses i ni ho sabia).


ps. The lumineers no us recorda a algú molt més proper?

9 comentaris:

Sergi ha dit...

Bruno Mars ara mateix és un paio important precisament perquè sona fresc i nou, és un dels valors emergents que està per tot arreu. No sé si inventa res, però té un estil molt desenfadat, de vegades molt ensucrat, que fa que enganxi força. Música fàcil, lleugera, fresca. La cançó que has posat des del primer cop que la sents saps que sona a The Police o a Sting, jo de seguida ho vaig pensar i això que no seguia massa el cantant ni el seu grup d'abans. La cançó de Bruno Mars no és una còpia, n'imita l'estil, i potser sóc ingenu, però prefereixo prendre'm-ho com un homenatge. La de Gotye tres quarts del mateix, sona a Sting una passada. Però mira, tot torna, potser ara es posarà de moda aquest tipus de música. Decidir si és un plagi no és feina nostra, jo penso que un plagi és quan algú pren una cançó desconeguda i se la fa seva, però algú que fa una cosa que recorda tan clarament a Sting no pot pretendre que ningú no se n'adonarà.

Assumpta ha dit...

No, no crec que sigui un plagi, el cert és que imita tota l'estructura de la cançó, part per part... en alguns punts varia molt i en altres poc, però va seguint el mateix esquema que The Police :-)

Per cert... que no l'havia sentit mai ni la cançó ni l'intèrpret (Bruno Mars)... sí, sí, ho confesso!! :-DD

I que jovenet està l'Sting al vídeo!! quina gràcia!! (bé, de fet, no sé per què em fa gràcia... quan penso amb el meu cabell gris no me'n fa de gràcia... ai!!)

Segona part... dius "Qui no recorda Goyte?" Glubs... Jo, jo no el recordo, tampoc l'havia sentit a dir mai... per cert, que té uns ulls preciosos.

Crec que escolto massa Catalunya Informació... M'haureu de recomenar una emisora de ràdio per posar-me al dia (sí, sí, ho dic de veritat)

Garbí24 ha dit...

de vegades penso que se'ns acaba la inspiració i que tot s'hi val per poder posar algun cèntim a la butxaca.

Alba ha dit...

és que les notes musicals sol són 7 i hi ha tantes cançons al món que penso que és inevitable que n'hi hagi que s'assemblin molt. Això no vol dir que no hi hagi gent que plagii conscientment i amb mala baba, però crec que és una mica inevitable que unes cançons s'assemblin a les altres... Tot està inventat!

Sergi ha dit...

No sóc un expert en música però crec que la identitat de la cançó es troba en el ritme, més que no pas en les notes, que com diu l'Alba només poden ser combinacions de 7 (o 12, segons com es miri) i no totes valen.

Per exemple, una mateixa progressió d'acords pot donar lloc a desenes de cançons diferents, com il·lustra de forma molt divertida aquest vídeo:

http://www.youtube.com/watch?v=JdxkVQy7QLM

Jo crec que d'una banda és difícil crear coses noves. I de l'altra, de vegades s'intenta imitar allò que té èxit. I així podríem entendre l'aparició de generes musicals com el punk o el grunge, sorgits a partir de l'èxit d'un tipus de música que altres grups es van afanyar a imitar.

cantireta ha dit...

Crec que en la clàssica també s'imiten, i se fan homenatges.
A mi, lo Gotye me recorda molt lo Peter Gabriel. I diuen que hi ha un programa informàtic per saber si una cançó serà un crac o un catacrac ;)
Dir-te, però, que el meu petardet preferix els Supertramp als Chicago, i lo rock al pop ensucrat. I els Rollings, li encanten!! (saps, de vegades no entenc res, tu...)

Hale, un petó!

Anònim ha dit...

M'has recordat aquest article de jot down sobre els plagis musicals no els hi hauràs pas plagiat el post? xD

rits ha dit...



XeXu, de veritat sona a Police? carai, tinc l'oïda molt atrofiada, de debó que no hi havia caigut!
Penso que tens raó, no és feina nostra decidir si és còpia o no, a naltres només ens ha d'agradar, i t'asseguro que aquesta m'encanta.
Suposo que aquest noiet tb està marcat molt en el marketing i una mica de polèmica ja li deu anar bé.

ASSUMPTA, segur que has sentit més d'una cançó, simplement no saps que és d'ell. En té unes quantes de conegudes. Però és clar, si dius que no coneixes la cançó de Gotye, ais,... potser si que t'has de posar al dia ;) va sonar moltíssim.

JOAN GASULL, molts cèntims a la butxaca s'està posant aquest noiet!!!


ALBA, doncs si, tot està inventat. Jo tp crec que hi hagi mala fe, xò com li dic en en XEXU, segur que part de marketing hi ha. Sabia que hi hauria sarau, i s'aprofita.

SERGI, dius que no hi entens, de música, xò t'asseguro que fas un comentari molt més tècnic i acurat que tot el meu post! hehehe
Molt interessant el video que has posat! Certament, molt ben trobades les cançons!!
El grunge a qui va imitar?

CANTIRETA, m'agrada això de veure-ho com que fan homenatges. Molt més bonic.
Carai, aquest programa deu ser la bomba! Saps que no sé qui és Chicago? ho hauré de mirar. No havia pensat en això del Peter Gabriel, ara tb l'escoltaré en sentir la cançó

pons007, m'has pillat!!!!

Un petó a tots i totes

Sergi ha dit...

Bé, sempre m'agrada fingir que sé una mica de què parlo i, per fer-ho, no hi ha res millor que envoltar la falsa modèstia de paraules tècniques. ;)

Crec que el grunge s'assembla una mica al punk: acords fàcils (quintes), guitarres distorsionades a tot volum, ritme trepidant, crits i un aire de deixadesa, d'estar de tornada de tot i haver perdut l'optimisme vital.