22/1/13

Sovint sé que no sé res





Nota: El meu objectiu no és que hi hagi spoilers, però potser algú se n'adona d'alguna cosa de la història. No crec, doncs vaig força enderrarida de la nissaga.

Avui fa 10 anys exactes que vaig signar la meva entrada en una nova nissaga: el meu particular Joc de Trons. Avui fa 10 anys que vaig signar el meu primer i únic contracte laboral (després he signat subrogacions i un minso augment de categoria, però sempre el mateix contracte).

Vaig arribar a aquella casa plena de vidres, bon rotllo i un ambient immillorable com si fos una autèntica Sansa. Ingènua i fleuma, em posava vermella amb tots els caps i cavallers. Fins i tot em vaig enamorar (i no per una vegada). Van ser uns anys ben bons, vivíem en un hivernacle constant, un estiu florit de festes, bon rotllo i on em sentia orgullosa de treballar en alguna cosa relacionada amb el dret i en un àmbit ben proper. De tant en tant, veia que no encaixava, sovint encara ho penso, una petita Jon Nieve, bastarda sense acabar de trobar el seu lloc però posant per davant l'honor i l'amor. Això em passaria factura, certament.

Però tot estiu no és etern. I aviat s'iniciaria una tardor que anunciava que s'acostava l'hivern.

Desenganyem-nos, Desembarco del Rey no és un lloc pacífic i on tothom vagi de cara. El poder és present en cada un dels dies.

Moure'm silenciosament, atenta al que es coïa, propera als amics i per tots els racons, no em va servir de gaire. Arya sols és una nena que vol sobreviure.

Vam viure batalles, plors i moltes fletxes se'ns van clavar per defensar la nostra feina. El poder era gran i encara que vam guanyar una batalla, el nostre rei al Nord, Robb era increïblement valent, generós i astut. I vam viure en pau uns anys, però, l'hivern s'acosta.

He vist coronar diversos reis, vinguts de tots els racons; bé, de tots no, però gairebé. Alguns han sigut magnànims i fiesteros, Robert crec que es deia; d'altres amb tantes ànsies de poder que ni el Joffrey semblaria odiós. També n'hem tingut d'esbogerrats, efímers.... I he vist tallar caps. N'hi ha dos que em saben molt de greu: els dels meus pares laborals. D'en Ned vaig aprendre moltíssim i sóc com sóc en el meu ambient laboral gràcies a ell. La Catelyn era odiosa, tenia un mal geni i sempre volia tenir raó. De fet, no tenia gaire bona premsa i crec que es va equivocar en alguna ocasió, però ha estat la millor reina que he vist mai. Implacable i alhora es movia pel cor.

I ara,... ara no sé on sóc. Em moc afamada i cansada enmig del desert. Amb el pes de molta feina al damunt i molt pocs recursos. Veig les lluites i en rebo les conseqüències i el que creia que era una bona feina, doncs ja no em permet viure independentment. Però a diferència de la Daenerys, no tinc dracs. No sóc de la sang del drac, no he estat capaç de despertar el drac. I els dracs que encenc ho faig de males maneres i destructivament, autodestruint-me. He d'anar en compte i encara he de créixer.  

Em van destruir Hivernalia i estic presa a Harrenhal. Les illes del ferro es mouen marejades i Nido de Águilas segueix en el seu somni. Dorne sembla que visqui en un altre pel·lícula i el trindente està dividit, tothom està a l'expectativa,  i ningú sap què passarà demà. 

Però segueixo. I he de donar gràcies. He vist clavar fletxes molt doloroses i he sentit el plor de qui han decapitat fa molt poc, una Cersei a qui li va tocar rebre i alhora m'ha fet llàstima. 

Sé que no estic sola, que compto amb uns quants cavallers nobles que em seguiran, que en Tyrion tot i moure's per a ell, per sobreviure, té bon cor i que ens entenem. I sobretot, que potser algun dia el gel i el foc es trobaran. És la meva esperança.

Potser m'hauré de posar a llegir Festín de cuervos. Ja tocaria, no?

ps. A la feina som uns frikis i tenim personatges assignats i tot. Fins i tot àrees son reialmes. Estem fatal, ho reconec. I jo, en un acte d'egocentrisme de no sé què, em vaig demanar ser la Dany. Però és clar, només havia llegit Joc de trons.
Sé que el nom de la nissaga és Cançó de foc i gel, però sempre li dic Joc de trons, fins i tot el hastag és aquest.

8 comentaris:

joan gasull ha dit...

Viure en una selva no és senzill, només si pots gaudir de ser camaleó tens una oportunitat de sobreviure.
Tots tenim ara per ara el nostre joc de trons, a mi no m'han tallat el cap, però si les ales i les trobo molt a faltar

XeXu ha dit...

La sèrie es diu Joc de Trons, en realitat, però la saga dels llibres no, ja saps.

M'ha agradat molt aquest escrit, com et pots pensar. Entendre-ho tot hi ajuda (i va que ni pintat com a exemple pel meu post...), però pensava que t'ho acabaves d'empescar tu fent símils, i veig que a la feina ho teniu tot assignat. Tot i així, coneixent els llocs i els personatges, a mi se'm fa tot força entenedor.

Dues coses més. Has pensat que bé que quedarien els noms dels llocs i algun personatge en català en el teu escrit? T'ho dic perquè sé que no t'agrada, però posats en espanyol i cursiva és com aquells doblatges sobreposats amb una altra veu per traduir segons què...

I l'altra cosa és que estic a punt d'acabar Tempesta d'Espases. Hi ha una forta probabilitat que Festí de Corbs vingui a casa demà...

El porquet ha dit...

Només espero que no hi hagi tantes baixes com a la sèrie/llibres, mareta meva, que si no us quedareu quatre i l'apuntador!

Encara tinc pendent iniciar la lectura de la nissaga dels llibres... brrrrr, el temps se'm menja.

I si em demano un huargo per a que em faci companyia?

pons007 ha dit...

molt currat el parel·lelisme entre la feina i la saga! ara només falta que et llegesis Festí de corbs (el millor fins la data) per donar-li protagonisme al Jaime que no l'has anomenat pobre!

Alba ha dit...

Jo no m'entero de res.... entre que no he llegit el llibre, ni vist la sèrie... Potser visc en un altre món, però contenta ehhh! :-))

rits ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris. L’aniversari laboral va ser més dur del previst, xò bé, encara bo que hagi pogut ser.
Un petó per a tots i totes.

JOAN GASULL, molts ànims. Vivim uns temps tan difícils. Entenc que trobis a faltar les teves ales, segur que treballaves molt millor i el resultat era ben bo. Però ens adaptarem com el millor camaleó i si tornen temps bons, els aprofitarem.

XEXU, hehehe, no em vaig poder estar de contestar-te el comentari al teu blog. Espero que no et sàpiga greu. Jo que estava orgullosa del meu escrit..... T’ho diré en veu ben baixeta però m’estic acostumant als noms catalans (ves a saber si Dansa de dracs l’acabo llegint en català... ;)
Era una evidència que tard o d’hora m’avançaries en la lectura. Amb tu no puc competir, ni m’ho plantejo. Segur que quan comení Festí de corbs ja vas per Dansa de dracs!

PORQUET, a saber. Al llarg de la història n’hi hagut. Algunes ben sonades! Fins i tot hem sortit als mitjans algun cop... xò certament, ara mateix espero que no n’hi hagin.
Saps que m’han enviat un correu amb huskis siberians per adoptar? Si t’ho planteges....
Va, que enganxa!!!

PONS007, vaig pensar-hi xò no em sortia res. En Jaime no el tenim assignat. Aviam que m’espera a Festí de corbs. Fins ara tothom que m’ha parlat de Festí de corbs no ho ha fet amb el teu entusiasme. Me’n fas venir ganes, ja que el que havia sentit em tirava una mica enrere.

ALBA, res de viure en un altre món. No t’interessa i tampoc passa res. Segur que t’agraden moltes altres coses!

XeXu ha dit...

No es tracta de competir, jo llegeixo al ritme que llegeixo. Ara m'he enganxat a aquests i vaig tirant milles. No llegeixi ràpid, però sí de manera constant, i les pàgines van passant. Mira que m'insisties perquè els llegís, i ara ja he començat el quart. Però bé, segueixen havent-hi llibres que m'agraden més que aquests, tot i que reconec que estan molt bé. Ja que hi som, els acabarem, no? Festí de Corbs ja és a la tauleta de nit, i Dansa amb Dracs reposa a una mica més d'un metre d'on sóc ara. 1151 pàgines i 30€, poca broma.

rits ha dit...

Era un dir, XEXU. És clar que no competim, ni molt menys. Sé que ets un gran lector i pel que es despren, t'estan agradant els llibres, per tant és fàcil que m'avancéssis.
A mi tb hi ha llibres que m'agraden més, com pots veure al post d'avui, ha estat enterar-me que era l'aniversari d'Orgull i prejudici, i venir-me moltes ganes de llegir-lo, passant per davant el festí.
Xò atrapen. A gaudir-ne!
I si, son caríssims. No sé on arribarem. Jo, ja gairebé no me'n compro.