8/1/13

Deliri d'un vespre amb la tele encesa


"bàsicament, sóc entusiasta. Necessito encomanar-me d'entusiasme (...). I afortunadament, no puc fer les coses que m'entusiasmen sol, necessito dels altres."

M'agrada. M'agrada moltíssim i m'agradaria poder-me arribar a definir així. Però costa. Cada vegada em costa trobar entusiasme. Sóc negativa i pessimista i tot i les idees esbojarrades, poques vegades les poso en marxa. Trobar energia per recompondre'm i alegria en tornar a començar. No és gens fàcil. I malgrat ho intenti quan els astres son favorables, sovint caic en el desànim.

"Tenir confiança." "Viure al límit. Sense comoditat.". Potser aquesta és la clau. Potser la col·lecció de fracassos desmunta una confiança en un mateix que poques vegades ha surat damunt la mar. Fins i tot, potser, aquesta manca de confiança és la que porta a ni intentar-ho en els àmbits amb més nombre de fracàs. A arraulir-se davant el sofà còmodament amb un gat damunt les cames i el comandament a distància. 

Per sort, de tant en tant, algú confia més que no pas una mateixa. Desafortunadament, no en totes les coses pots ajudar-te d'una mà amiga.

Deixo aquests fragments de l'entrevista amb Julio Manrique al Bestiari il·lustrat, programa que m'agrada de la mateixa manera que em fa ràbia. Si pogués renunciar a la meva condició d'obrera i pobre, m'agradaria ser gafapasta? No, crec que no, però el que donaria per poder-me tallar el serrell com la Bibianna i que no se'm escarolés constantment, i més en vespres com avui, plens d'humitat. "Solo soy una chica con pelo mediterraneo" deia el twitter d'una famosa temps enrere. Doncs això.  

Amb tot aquest aire de superficialitat però amb michelin inclòs, em ve al cap el pare. S'indigna tant amb la seqüència final de Pa Negre. I s'enfada perquè una pel·lícula com aquesta hagi tingut tant d'èxit. "Sí, potser és una gran pel·lícula però ens descriu als catalans com uns venuts. Sempre ha estat així. El Pujol ho va ser molt." Recordo el dia que va dir això en una sobretaula. Ens vam quedar muts, ell que sempre ha detestat la classe política i les banderes, que tot li era igual. I amb tot, des de fa uns mesos proclama la independència a tort i dret i vota un partit independentista i sulfrura la família espanyolista. A vegades els meus pares no deixen de sorprendre'm. Potser una filla rojilla i una altra independentista els han fet obrir els ulls. Potser ells ens han fet així, doncs dins del seu cor sols veuen, com ha dit, novament Manrique, "bondat i bellesa." I això és l'important, i el que m'agrada que ens mogui a casa.

Però la nit encara em porta una nova sorpresa. El jardinero fiel. Com m'agrada aquesta peli! Potser m'hauria de llegir el llibre. Sempre he pensat que m'agradaria ser molt més Tess, apassionada, convincent i valenta; però que en canvi, segurament sóc més Justin, covard, silent, seguidor de les normes establertes. Però per damunt de tot, és una història d'amor, i l'amor de tots dos fa que Justin sigui valent, per defensar i honorar la Tess. L'amor dóna força i ho pot canviar tot.

I de cop, recordo que aquesta tarda defensava un dels projectes en els que més crec. Un projecte que m'entusiasma. Un projecte a qui he dedicat molt d'esforç durant molts anys.  Com? que m'entusiasma? Potser encara resultarà que una mica de Tess si que hi ha dins les venes, encara que no suposin lluitar contra la maquinària capitalista. Ah, si, que treballar perquè els infants puguin conèixer una nova realitat, puguin dir la seva i créixer valents i decidits potser si que té una mica de lluita.

Demà em tornaré a passar la planxa pels cabells. Tinc una reunió i un marronasso. Quin pal. 

ps. Com de contradictòria pot arribar a ser una mateixa, oi?
Si, ja ho sé, no és la crònica de Nàpols. Les fotos son taaaaan lamentables que no motiven gens a escriure'n. I això és una d'aquelles vomitades que després em sabrà greu haver escrit. O no. 

20 comentaris:

Carme ha dit...

No, contundentment, no t'ha de saber greu d'haver-ho escrit.

A mi m'agrada llegir-te, perquè hi trobo una autenticitat (potser contradictòria, però com ens passa a tots) que per ella mateixa ja és un punt de trobada. Sento que et trobo, que ens trobem. Entusiastes, però no per qualsevol cosa, prudents per no fer-nos mal, altre s cops.. i finalment et trobo valenta per l'actitud oberta que traspua de tot l'escrit.

Espero que no sigui molt greu el marronasso... i que puguis tenir un Bon dia.

Abraçadetes, preciosa!

mar ha dit...

Vomitada o no... a mi m'ha agradat llegir-te, perquè totes en el fons tenim part de valentia i part d'obedients i el que cal és trobar les forces per ser valentes en certs moments i en d'altres ser capaces de saber escoltar (més que ser silents només)... tot en la seva justa mesura ens fa ser com som... i som fantàstiques i entusiastes en allò que de debò ens interessa! (que potser no ho acabem de veure perquè no està tant de moda...)
Aix, perdona... ara sóc jo la que escric a raig...
I seguiria, m'has fet pensar en moltes coses... darrerament l'entusiasme (el concepte) ha entrat a la meva vida i li dono voltes per mirar d'entendre si em quedo amb aquest entusiasme o segueixo desitjant... res, coses meves...
Un petó i que vagi molt rebé el dia... amb o sense planxa... jo, si em passo la planxa... ni t'explico... ja m'agradaria que de tant en tant, se m'estarrufés un tirabuixò rebel... ;-)
(No he vist la peli i pel què dius, potser també m'agradaria... me l'apunto).
Uix, em poso a treballar que ja faig tard!

mar ha dit...

Carme...
ara, m'has fet somriure... et llegeixo després d'escriure la meva parrafada i... :-)
(perdona la incursió rits... és que ella ho diu tan bé... i jo, com sempre... m'embolico i m'enrotllo per dir gairebé el mateix... aix... quant haig d'aprendre encara!)

Petonets i bon dia per a les dues!

XeXu ha dit...

Quin garbuix d'idees. Hi hauria molt per comentar, però aquest cop les referències que cites em són desconegudes (perquè no les he vist o llegit), així que això que t'estalvies. El que em ressona al cap és una cosa de la que fa temps que em vaig convencent, no podem pretendre ser qui no som ni hem de coler assemblar-nos a ningú. Si no som entusiastes, doncs no ho som i punt. Això no vol dir no ser apassionat amb el que t'agrada, o valent o lluitador, quan cal. Està bé tenir miralls per poder aprendre'n, però el que importa és saber explotar les pròpies virtuts, no emular les dels altres, perquè segurament serem una mala còpia. En canvi, ningú no pot ser com nosaltres, també seria una imitació. I encara que ens pugui semblar que som insignificants, cal mirar dins per saber què podem oferir.

pati di fusa ha dit...

No et sàpiga gens greu, rits. M'ha agradat molt aquest post, m'ha semblat molt sincer (no dic que els altres no ho siguin, eh?), però envejo aquesta capacitat que tens de mostrar com ets, debilitats i contradiccions incloses, que tots tenim i que a alguns (a mi mateixa) ens costa més de revelar.

Suposo que les cursives són les frases del Manrique. M'agraden totes, però sobretot aquestes: "Tenir confiança". "Viure al límit. Sense comoditats". És el que intento tenir sempre al cap, però tens raó: de vegades ens és massa còmode el sofà i la companyia, en el meu cas, del gos. De tota manera, aquests temps que vivim ens posen a prova cada dia, i em sembla que som (o haurem de ser) més valentes que mai.

El "Bestiari il·lustrat" crec que em fa més ràbia que no pas m'agrada. No puc amb la Ballbé, mira, i el bombo que li ha donat al programa la polèmica aquella absurda dels quatre trets d'aquell altre moderno, buf... mandra. Això sí, coincidim plenament amb "El jardinero fiel", pel·li de capçalera, personatges meravellosos, banda sonora divina. :)

Molts ànims amb la reunió i aquest marron! Segur que te'n surts la mar de bé.

PS. Perdona'm, molt, pel rotllo. Això vol dir que he gaudit molt el teu post. ;)

El porquet ha dit...

Serà una vomitada, però com és habitual en aquest blog, és fantàstica i m'encanta llegir-la pausadament. El motiu... doncs que em sento molt i molt proper a les teves reflexions. Sóc una constant d'idees que em venen al cap però que després no és que no arribin a bon port, és que ni salpen. Tinc moments de rauxa que després es van difuminant davant els problemes o contratemps que hi vaig veient, o senzillament, se m'esvaeixen del cap sense ni tan sols analitzar-les.

Això em fa molta ràbia, i em faig molta ràbia a mi mateix.

Com tu, envejo la gent amb empenta capaç de tirar endavant coses complexes, imaginatives, creatives... A mi sempre em diuen que em bull el cap d'idees i coses i que sempre maquino, però no veig que aquestes maquinacions em duguin a cap banda.

Ara mateix, la meva situació personal i laboral és trista, bastant trista, i em trobo en un carreró sense sortida sense saber ben bé com sortir-ne. I ja m'agradaria ser un d'aquells personatges de pel·lícula (o fins i tot reals i excepcionals) que veuen el camí a seguir, que ho tenen clar i surten de l'atzucac triomfants... no m'acabo de veure així i ara mateix em sento arrossegat per corrents que no m'agraden.

Res, que la vomitada ara te l'he parida jo.

Una abraçada, Rits.

joan gasull ha dit...

això estava a dins i havia de sortir....ja és fora, potser ara des d'un altre perspectiva veus millor el que realment passa.
Els marronassos és el pa de cada dia i no se jo fins a quin punt ens m'hauriem d'alegrar.

Alba ha dit...

No et sàpigui greu Rits! Quan un escriu allò que li ve de gust està molt ben escrit, i punt! Pensaments que es queden a l'aire, sense ser expressats poden arribar a fer mal i tot.

Jo vull la crònica de Nàpols! :P

Deric ha dit...

Gafapastes! Molt bona aquesta! Jo també voldria ser un d'ells... o potser no, tot i que les meves ulleres són de pasta i em dedico a escriure... però no sóc tan "il·luminat".
El teu pare té raó.

S.N. ha dit...

Doncs jo trobo que ets prou entusiasta...fillmeu, pel món hi ha cada MUERMU...

Gemma Sara ha dit...

Les contradiccions no em semblen negatives, sempre que no paralitzin, i tu no et paralitzes, potser et pares un moment però després tornes amb empenta o això és el que em transmets (a més, en directe també transmets entusiasme, per cert). El projecte amb els nens està clar que t'il·lusióna i està clar que té molt de lluita "children today will shape the world tomorrow" diuen a can unicef.
Una abraçada i endavant, rinxolada!

pons007 ha dit...

Anava a comentar alguna cosa sobre alguna de les teves idees, però t'ha quedat un post tan caòtic que no se per on agafar-lo, ho sento, a veure si el proper puc xD

Elfreelang ha dit...

Tots o gairebé tots nosaltres estem fets de retalls, som un puzzle d'innombrables peces que de vegades encaixen i de vegades no..visca les contradiccions perquè si em som són conscients ens fan reflexionar i pensar i si no perquè ens deslliuren del monopensament.... segueix rits cap endavant ...ha donat per molt aquest deliri televisiu!

Assumpta ha dit...

No ets ni Tess ni Justin (que, per cert, no sé qui són) ets la RITS, tu mateixa, al cent per cent... amb deliris o sense ;-))

rits ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris i aportacions, i disculpeu la tardança en respondre.
Suposo que, de vegades, em costa deixar anar les neures. I alhora és el que vull per aquest blog (no deixar les neures, però si el que em mou). Darrerament tenia la sensació d’haver-me allunyat del blog, tan en presència com en essència. I vull recuperar el que era el blog per a mi (potser en presència em costi, per manca de temps, però si en essència). Però com m’he desacostumat, em sap greu donar la tabarra. M’alegra molt saber que us agrada, o més que us agrada, que us sentiu còmodes a casa.
Un petó per a tots i totes!

CARME, moltes gràcies. M’afalaga i alhora agrada que diguis que hi trobes autenticitat. Justament és el que vull per aquest blog. Que pugui agradar o no agradar, tan m’és (bé, tampoc, però ja m’entens). Aquest espai sóc jo i tot i que no m’agrada parlar de mi, aquí és l’espai on fer-ho. I no vull pretendre ser alguna cosa que no sóc. Com sóc molt contradictòria, doncs suposo que s’han de notar les contradiccions, no?
M’alegra molt que ens trobem, que puguis dir la teva i et sentis còmode a casa.
No havia pensat que es desprengués una actitud oberta, m’afalaga, la veritat.
La prudència sempre cal, xò de vegades anul•la. Però si, cal i ajuda a no deixar-se endur per bogeries.
El marronasso va ser menor del què m’esperava. Estem vivint uns dies molt complicats laboralment. M’he de fer a la idea i tranquil•litzar-me, perquè si no, és una angoixa constant. Però hi ha dies que els porto millors que d’alters

MAR, encantada que diguis tot el que vulguis. No hi ha cosa més bonica que comentaris pensats i on es digui tot el que es vol dir.
Doncs si, tot en la seva justa mesura, seny i rauxa, oi? M’agrada interpel•la això que dius que som fantàstiques i entusiastes en allò que debò ens interessa xò que potser no és el que està de moda.
Està molt bé el que dius!! Dóna energia saber que hi ha entusiasme, ganes de voler canviar i fer coses!!! Somiar és bo, i tb pot ser fàcil. La gràcia és posar-se a treballar perquè els somnis es converteixin en realitat, i per fer-ho, cal entusiasme, valentia i acció.
Hehehe, el tema cabell, uix, crec que a cap dona li agrada el cabell que té. T’asseguro que el meu volum no el desitjo a ningú.
La peli te la recomano moltíssim. És molt bella i interessant.

rits ha dit...

XeXu, doncs si, garbuix. Sovint se’m fan molts al caparró, què hi farem. De les cites, et recomano molt “El jardinero fiel”, si no vols la peli, el llibre. Perquè a més, parla molt de ciència. És una trama científica amb les farmacèutiques, virus.... crec que el llibre va més sobre la trama que no de la relació entre els personatges. Agradant-te com t’agrada la novel•la policíaca i sent científic, encara que no l’he llegit, m’atreveixo a dir que t’agradarà. Ai, l’autor, John LeCarre, un clàssic.
Completament d’acord. Ens hem de convèncer que no podem ser qui no som, ni voler-nos assemblar, xò altra cosa és que m’agradaria. Que pot ser una qualitat que tb valori dels altres i de qui vulgui a prop.
La diferència entre apassionat i entusiasta em porta molt a pensar. No sóc ni entusiasta i no sé fins quin punt tinc passió per algunes coses. Potser si que n’hi ha, xò realment tinc passió per alguna cosa? I això em porta a ser valenta o lluitadora? No ho sé. Potser cal trobar passió, encara no l’he descobert.
I si, aprendre a explotar les virtuts pròpies. Res de còpies. Uix, saber què podem oferir... complicat pot arribar a ser....


PATI DI FUSA, saps un secret? De vegades m’és més fàcil mostrar-me i dir el que penso aquí (o almenys em passava) que dir totes aquestes intimitats de manera directe. I en cap cas parlo de ser diferent, simplement, que de vegades callo molt el que sento. Potser no reveles tant, però et costa menys dir el mateix al blog que físicament.
Si, si, les frases en cursiva son les de Manrique (o se li assemblen perquè no les vaig copiar a l’instant). Les que cites, tenia por que es mal interpretessin. Ell no diu de viure al límit passant de tot, allò de “vida loca” sinó de no tenir-ho tot. D’arriscar-se perquè no hi ha altra sortida, que potser és el que ens fa avançar més. Crec que vas entendre perfectament el sentit, i si, aquests dies que vivim ens posen a prova, però hi ha qui encara no es sent cridat.
Jo tp puc amb la Ballbé, però els personatges, l’estètica m’agrada. I si, quina polèmica molt desmesurada, segur que tb els ha beneficiat.
M’encanta el Jardinero fiel, sempre acabo plorant.
Ei, de rotllo res, eh!!!! M’encanten els comentaris trenats i on expliqueu moltes coses!!!

PORQUET, sempre em fas envermellir!
I si, em passa el mateix amb les idees. Hi ha un truc en el que no vaig pensar l’altre dia i el teu comentari m’hi ha portat. Tenir algú al costat (o ben a prop) que engegui màquines. Durant un temps vaig tenir algú ben a prop, que per alguna raó, escoltava les bajanades que deia i em recolzava i animava a provar aquestes idees, les començava per mi. I era fantàstic. Potser cal trobar la força per posar-les en pràctica per nosaltres mateixos, a mesura que puguem. Sense martiritzar-nos ni fer-nos ràbia. Això no t’ho mereixes.
El teu comentari també m’entristeix. m’entristeix sentir-te trist, però alhora m’alegra que aquí es sentis còmode per explicar-te i deixar anar el que t’entristeix. Per què no has des er un personatge de pel•lícula que se’n surt? Potser ara et trobes en un carreró sense sortida, ni tens força i vas arrossegat en un corrent que no t’agrada. Però cuidat, deixat consolar pels qui t’estimen (estiguin a propet físicament o lluny, però sempre a prop del cor) i amb ells aconseguiràs ser un heroi i trobar la sortida. Una peli, la darrera de Batman. Recordes? Bruce, allà a la presó, tot fet pols, ple de contradiccions, havent fallat (o creient que havia fallat a tothom) i sense esma per escalar. Però l’amor el va fer veure la sortida. Cuidat i seguir que trobaràs la llum d’aquest carreró sense sortida.
No conec prou la teva situació però marxar a Mallorca és un acte heroic i alhora de supervivència. Tot sortirà bé, n’estic segura. Ànims!

rits ha dit...


JOAN GASULL, moltes vegades les coses son dins i ni ens adonem, son neguits que passen desapercebuts. I tens raó, han de sortir. Des d’aquell dia torno a veure les coses diferents.
Entenc el que dius dels marronassos. I si, segurament he de donar gràcies de tenir feina i potser he d’aprendre a mossegar-me la llengua de tant en tant.

ALBA, doncs farem i escriurem perquè aquests pensaments no siguin negatius.
Aviam si puc fer post sobre Nàpols i aixó que ja fa un munt!!

DERIC, som uns quants els que ens produeixen rebuig i alhora ens sentim propers a aquest col•lectiu. M’agrada això d’il•luminats! N’hi ha uns quants.
Merci, ets l’únic que fa referència al pare. Estarà content de saber que hi ha qui opina igual.

SN, ja, n’hi ha de pitjors, això hauria de consolar.

GEMMA SARA, a vegades i segons quins temes, estic mooooolt aturada. T’ho ben asseguro, hi ha coses en les que no avanço gens ni mica.
Si que m’entusiasma, però és una feinada. Ais!!

PONS007, és el que té ser caòtica. Ni jo de vegades sé què dir-me.

ELFREELANG, hi ha peces que no poden enganxar ni amb loctite, però certament és una sort que tinguem diferents peces i que es componguin de moltes altres.
De vegades els posts menys pensats son els que donen més.

ASSUMPTA, jo mateixa. I tant! Xò de vegades veus en els altres coses que t’agraden o que no.

El porquet ha dit...

Rits, gràcies bonica. :*

Anònim ha dit...

Prettу sectiοn of content. I ϳust stumbled uρon уour website and in accеssion capitаl to asѕert that
I aсquire in fact enjoyed account your blοg posts.
Any way Ӏ'll be subscribing to your augment and even I achievement you access consistently quickly.

my web blog :: just click the following article

Anònim ha dit...

Todаy, I went to the beachfront with my children.

I founԁ a sea shell and gave it to my 4 уeаr old daughter
and ѕаiԁ "You can hear the ocean if you put this to your ear." She placed
the shell to her ear and screamed. Theгe was a
hermit cгab insidе and it pincheԁ heг
еaг. She never wants to go back! LoL Ι know
this is completely off topic but I haԁ to tell ѕomeone!


Here is my pagе: V2 Cig Review