Deixar empremta

Hi ha persones que deixen empremta. Per com son, per com pensen, per la seva bellesa, per la seva intel·ligència, pel seu magnetisme,.... Persones que d'una manera o d'altra et captiven, que desprenen una àurea ben especial. Tenir-ne alguna aprop és una gran sort.

Ahir ens va deixar una d'aquestes persones a la família. D'acord, potser era ja força gran, havia fet la seva vida, dues filles precioses, quatre netes i una vida plena d'alegries i també de penes. I el seu adèu ha estat ràpid i patint poc. Massa ràpid. Sabia com voldria explicar-ho, fins i tot com havia pensat en escriure un relat de les germanes Pérez.  Però tot ha anat tan ràpid que no tinc ni capacitat de reaccionar.

I encara que no és propera del tot, la tristesa m'invaeix. Els seus ulls verds, preciosos, i aquell riure encomenadís i sincer, aquella veu tan peculiar seva. Energia pura, afrontant els problemes amb una força increïble. Així és com vull recordar-la.

Ahir ens va deixar la mà dreta de la mare. La seva força. Tenien una relació entre de mare i filla o germanes. Una relació que ha deixat la mare molt malferida. Ahir em vaig haver de deixar de tonteries com les del post passat. Reaccionar davant la realitat i deixar de ser nena per ser adulta. 

ps. I com sempre, les coses es compliquen i s'ajunten. Ahir també trucaven que portaven a la meva iaia (mare de la meva mare i germana) al Clínic, en una de les ja habituals rutines del que sabem que un dia passarà, una tarda d'anar amunt i avall.