Whaaaaatsapp

Era començaments del 2011 quan em va tocar canviar el mòbil. L’anterior (que curiosament no aconsegueixo recordar quin era) demanava un substitut, de manera que tocava visita a l’operadora, una de les coses de les més pesades que es fan i desfan. Recordo perfectament la conversa amb un senyor ja maduret que m’oferia un mòbil amb connexió a internet. En un atac de garreperia i de no veure la necessitat d’augmentar despeses quan ja tinc internet a casa i a la feina, vaig dir que no. I és que per quan surto fora ja tenia un dispositiu que em permetia tenir wi-fi i que per tant no calia tenir i gastar més.

Sovint penso que la societat consumista ens porta a gastar més que el que tenim i necessitem, que no cal tenir tant ni de tot. De veritat cal estar a la última? Cal tenir un PC, un portàtil, un ipad, un ipod,....? Cal tenir sis parells de sabates? Cal tenir tres o quatre televisors a casa? I ei, que molt sovint hi caic, en aquesta voràgine. De vegades penso que potser aquest afany consumista serà una de les coses que la crisis canviarà. I potser per això, d’alguna cosa servirà. Estem en un moment apunt de no retorn, de canvi de sistema. Trigarà més o menys, però així serà. Dimecres m’explicaven que els canvis es van fent poc a poc, que hi ha realitats que anem canviant de mica en mica. I potser aquest és un dels camins que hem de seguir.

Però és clar, hi ha una altra variant amb la que, de fet, no compto massa. L’evolució. Tot canvia, muta a ritmes vertiginosos. Sobretot tecnològicament parlant. I una, malgrat no vulgui estar dins del carro consumista, s’ha d’anar adaptar als canvis.

Uns tres o quatre mesos més tard del canvi de mòbil, apareixia el whatsapp. I amb això està tot dit.

Al principi només eren uns quants, però després la gran majoria dels meus contactes. I les relacions grupals han canviat. De manera que els darrers mesos han estat difícils de portar. Si fa anys per trobar-se fèiem cadenes de trucades, aviat es va passar a cadenes d’sms, però després es va fer cadenes comunitàries de correus electrònics. I ara, ara hi ha el whatsapp.

I és clar, sempre havent de preguntar, no assabentar-me de coses, la gent havent-me de trucar expressament,.... o fins i tot, quan coneixies algú i t’intercanvies el mòbil, s’estranyaven perquè no tenia was.

Així doncs, encara que el mòbil funcionava, havia arribat el moment. Un canvi de contracte i un àngel de la guarda que es desfeia d’un smartphone, de manera que només l’hem tingut que alliberar (i per tant tampoc he acabat a les xarxes consumistes del tot, del tot ni m’he arruïnat).

Fa una setmana que ja sóc una persona “normal”. I escrivint això em faig riure a mi mateixa.

I en una setmana, he experimentat una de les coses que més temia en el moment que vaig decidir no tenir internet al mòbil i que no he explicat en el primer paràgraf. M’he enganxat. Si no tenia prou amb mòbil, internet a casa i a la feina, correus, tuits, fb,... ara whastapp a tot hora. Que si quedades, que si brometes,  que si fotos, que si comentaris a conferències, converses fins tard, crear grups, descobrir el món dels emoticonos, fer els trajectes de bus acompanyada... Hi hauré de posar fre?

ps. I amb tot, quan parlo de whatsapp, només recordo aquest anunci!