Avui he parat l'orella en la conversa d'uns altres. No ho he pogut evitar, de vegades sóc massa tafanera (d'altres vegades, m'empano tant que no m'assabento de res). Enmig de la conversa ha sortit el nom, el sobrenom (que desconeixia) d'algú a qui estimo molt.
I m'ha atrapat la melangia.
De cop i volta he tornat a trobar a faltar tot el que teníem. Les nostres converses, les nostres complicitats, l'entendre's sense caldre res més. Tot allò que vam fer i vam ser.
No sóc qui sóc ara ni com sóc ara sense tot allò que vam viure i que tant em va canviar. I sento que podria ser molt millor si fossim al costat. Millor.
No fa tant temps i alhora fa una eternitat. Si pogués compartir tot allò que he viscut i que visc, segur que moltes coses les viuria diferent. Millor. Si volguéssis compartir el que sents, com vius, segur que em sentiria afortunada.
Només si poguéssim sentir-nos una miqueta més a prop, tot seria molt més millor.
I si, ja ho sé, les relacions canvien, evolucionen, no es pot retenir res.
I si, ja ho sé, em quedo amb tot allò que vam viure, tot el que em vas ensenyar.
I si, ja ho sé, qui sap què pot passar demà.
Però avui, avui t'enyoro, com enyoro d'altres relacions que he perdut, i avui se'm fa molt present que encara no entenc què va passar. Avui encara em reprenc perquè te'n vas cansar. Avui encara em sap greu.
ps. No hi ha manera pitjor de trobar a faltar a algú que veure'l cada dia d'una manera o altre.
15 comentaris:
Jo que venia a la cerca de bocins de dimecres, de petites alegries ohhh
Em quedo amb la teva PD: Tens raó, no hi ha manera pitjor de trobar a faltar algú que veure'l, cada dia ... o cada a setmana no importa...
Abraçadetes de dimecres...
No saps mai, no donis la relació per perduda, segur que no serà com abans però potser pot ser d'alguna altra manera, o això m'agrada pensar, hi ha un vers de l'Ángel González que m'agrada molt des de fa anys i que encara no sé si és trist o alegre: este amor, ya sin mi, te amará siempre.
Petonets de dimecres'
T'entenc PERFECTAMENT!!
A mi també em passa, i sovint sense sentir cap conversa... em ve al cap i m'obliga a pensar-hi.
L'enyor, què hi vols fer. S'ha de mirar endavant quan les coses no poden ser. Em comentava l'altre dia en Ferran al blog que viure del passat no s'ha de fer mai. Si passa per aquí suposo que a tu també t'ho dirà.
quan la vida t'ha ensenyat que poden passar coses bones, hem de aprendre que pot tornar a passar, segur.
Noia, la PS és molt colpidora... Tan sols espero que sigui com diu en JOAN, i que les coses bones tornin, d'una manera diferent, amb altres persones, altres llocs... però que tornin!
Abraçaaaaaaaada!! :-)))
la vida passa i el que abans tenies ara no ho tens, però ara potser tens una altra cosa o potser no tens res i no tenir res ja es tenir una cosa que no tenies abans, no se si m'explicu...
Sovint no entenem que va passar
i no sabem que passarà
això últim mantindrà viva una certa il·lusió
tornarem a patir i tornarem a gaudir
salut i peles
Si faig inventari de totes les persones estimadíssimes que, per un all o una ceba, s'han anat quedant al sarró de la memòria, mentre tots hem seguit caminant en les nostres pròpies direccions... val més no entristir-s'hi massa.
Sense saber ben bé les raons, en alguns casos, senzillament per que la vida et va separant molt lentament, i en d'altres (pocs) per raons concretes, la vida ens ha anat allunyant. Però bé, a la vegada també ens ha anat apropant a d'altres persones que omplen aquests buits. En alguns casos no els substitueixen, però sí que t'ajuden a que aquests buits siguin molt menors.
ai rits l'enyor....potser és la tardor que ens emplena de melangia...pena no en les coses que s'han perdut sinó en totes les coses encara per començar!
Moltes gràcies pels comentaris en aquest post que va ser fruit d’un rampell. Un petó per a tots i totes.
MIREIA, em sap greu, estaven mig preparats i segur que n’hi haurà la setmana vinent (demà no, que la vaga arriba als bocins). Amb tot, moltes gràcies, m’afalaga que vinguessis a buscar els bocinets.
CARME, molt. És dur. Et poses cuirassa, aprens a acceptar que aquesta persona no vol mantenir contacte, xò que estigui al teu voltant, a dies es fa durillo, què hi farem. Una abraçada tb per a tu!
GEMMA SARA, si, qui sap, xò ha passat ja força temps com perquè s’arregli l’amistat. Qui sap!
SN, ais, doncs preferiria que no m’entenguis, m’entens, oi?
SÍLVIA, l’enyor pot arribar en el moment menys oportú. Què hi farem, tan debò no haguem de pensar-hi massa.
XEXU, si, si, endavant sempre. No s’ha de viure del passat, això encadena. Altra cosa és que de tant en tant recordis i ho enyoris. No s’hi pot fer res.
JOAN GASULL, si, poden tornar a passar, tan debò passin, amb les mateixes persones o amb d’altres.
ASSUMPTA, em sap greu, necessitava posar-la, si no, no hauria estat un post sincer del tot. Si, ja han tornat amb persones diferents, xò hi ha persones que no s’obliden.
PONS007, t’expliques perfectament. És una bona manera de mirar endavant.
GREGORI SAMSA, si que manté il•lusió. Tornarem a gaudir i a patir, segur, potser així ens farà que no ens preguntem xq no entenem què va passar.
PORQUET, tens raó, ho sé, xò... en el primer cas, quan la vida t’allunya lentament, ho assimiles com a part lògica de la vida, en canvi, quan hi ha trencaments per raons concretes, és més dur. Aquestes pèrdues son les que porto malament, i darrerament (amb motiu o sense) n’he tingut unes quantes... per sort, com dius, arriben sempre noves persones.
ELFREELANG, segurament és la tardor, ja té aquestes coses. Val, intentaré pensar que hi ha moltes coses que han de començar. És una bona manera de mirar-s’ho!
Una abraçada ben gran, bonica!
Allò de "cualquier tiempo pasado fue mejor" és una gran mentida que ens encadena a tots. Si aquesta persona va ser important i ara no hi és, només has de pensar que encara coneixeràs persones més importants per tu. És l'única manera de continuar. Una abraçada! =)
Publica un comentari a l'entrada