Carta oberta a Jordi Évole

Hola Jordi,

“Moltes gràcies. Segueix endavant amb el programa i no canviïs”. Podria vestir-ho millor, amb paraules més maques però segurament aquestes son les que t’hauria dit si m’hagués atrevit el dia que et vam veure al far de Formentera amb la teva família. Però la vergonya i el no voler destorbar em van poder i ni ho vaig comentar a les meves companyes, amb qui només varem atrevir-nos a escoltar, furtivament, la simpàtica i entranyable conversa que pare i fill manteníeu sobre els perillosos penya-segats.

Però si, vull dir-ho. Salvados és dels pocs programes de la televisió que aconsegueix que me’n recordi d’engegar la televisió i mirar-lo, d’estar el diumenge al vespre a casa. Des dels seus inicis, quan pocs creien que un periodista humorista pogués fer denuncia social de manera seriosa, respectuosa i creïble. El cert és que ho has aconseguit. I de quina manera.

Hi ha qui elogia la teva manera casual, alegre i simpàtica de fer, com si poguessis fer broma de tot i com si aquesta manera distesa sigui la que et permet preguntar i burxar en la ferida. Però no crec que sigui solament això; més enllà d’aquesta gràcia, el que valoro del programa és la manera propera de tractar qüestions que semblen destinades a que només les puguin entendre uns quants quan en canvi ens afecten a tots. Apropes realitats que s’amaguen o que sovint no volem veure, perquè si, molta gent no vol escoltar el que es diu en el programa, incomoda i et fa saltar de la cadira. El programa dels bancs, el de les televisions o el darrer programa, ... buf, no tinc paraules pel darrer programa, una realitat que he vist des de fa deu anys i que tothom sap, però que fins ara no havia sentit denunciar-la públicament enlloc.

Segur que cada programa us costa una feinada. Les entrevistes, que semblen converses col•loquials que poguéssim tenir en un cafè, deuen estar ben preparades i documentades, perquè no s’escapa ni un fil per on estirar.

Tinc amics que ja et critiquen que si t’estàs començant a vendre a l’èxit i al sistema, que si portes la barba més retallada i vas més maquillat, que si lo de la publicitat a la mitja part... en fi, com que caus en el parany dels mercats. Però a mi tot això m’és igual doncs, ens agradi o no, tots estem endinsats dins d’aquest sistema. I a més, si hi ha més gent que mira el programa, endavant. Molt millor, moltes més consciències que poden ser obertes, i obertes en el sentit de preguntar-se, de qüestionar-se (cap on es vulgui). I això passa ben poc, en aquesta societat adormida i de pensament manipulat, que es pugui donar un altre punt de vista, que es valori seriosament i sigui escoltat, ja és un èxit.

Si hagués de reprendre’t alguna cosa seria el programa del Mas. Suposo que el més difícil que has fet, carai, com n’està de preparat aquest home! Ens agradi o no el cert és que s’ha preparat a consciència i molts polítics n’haurien d’aprendre. Però, tot i que no ho hauria sabut fer, m’hagués agradat que incidíssiu més en tots els escàndols que tenen oberts com el cas Millet, les privatitzacions hospitalàries o les denúncies de Cafè en llet, la brutalitat policial i la vulneració de la LOPD,.... Això si, li vas treure coses del programa electoral que ningú sembla tenir en compte (com el fet que no pensa treure l’euro per recepta, els peatges,...) i va estar molt bé que ell mateix escoltés la gent del poble, la passejada amb comentaris a favor i en contra em va sorprendre.

Així doncs, novament, moltes gràcies. Perquè en aquests dies tan foscos, de tantes pors, també és cert que, almenys a mi, m’encoratges. Sento que els que pensem que hi ha un munt d’interessos i realitats amagats que s’han de canviar no estem sols, no som només una minoria. I que s’han i ens han de conèixer. Una amiga, també de les que estava a Formentera, divendres em va dir que t’havia escoltat a una entrevista de la tele i que quan t’escoltava m’escoltava. Això em va afalagar perquè sovint en el grup d’amics tinc la sensació que no m’entenen, sobretot en això que no m'importen tant les banderes com en canvi les persones. Sembla que estigui malament i tot.

Demà, per diversos motius, no faré vaga laboral (que no vol dir que no faci tots els altres actes que comporta un dia de vaga general) i em sento molt, però que molt, esquirol, per molt que tothom em recolza en la meva decisió. Però avui ja he fet el meu primer acte de desobediència civil, gràcies, en bona part al programa perquè no voler pagar l’euro per recepta em sembla un acte de justícia però no m'acabava d'atrevir. Potser, entre tots, ens cal anar trobant un bri d’esperança social en el poder que tenim les persones i que ens porti a un nou sistema molt més just per tots nosaltres i per tots els que ara juguen i riuen.

Espero que els programes continuïn, que mantinguin la força i que el rumb cap un periodisme cada cop més seriós i punyent continuï per desembocar en aquest periodisme de denúncia i independència que tant ens manca.

Sincerament,

rita