Hi ha moments de la nostra vida que recordes perfectament. Suposo que son aquells que t’han impactat més. Alguns de dolents no els pots oblidar ni que t’esforcis, però per sort també podem recordar grans moments d’alegria i festa.
I malgrat m’estiguin explicant cosetes no tan naïf ni boniques d’aquells dies, obrir els ulls per temes que ni m’havia plantejat, per mi, el 25 de juliol de 1992 i els dies següents son record de festa, d’orgull i de moments únics.
Tenia 16 anys acabats de fer, el Barça havia guanyat la primera Copa d’Europa a Wembley, estava de vacances al Penedès, com cada estiu, les baralles eren a l’ordre del dia per poder sortir més, per baixar al poble més estones i fer més la meva. Historietes d’estiu i uns ulls blaus que no s’esborren. I tot i que havia suspès les mates per al setembre, ningú s’havia enfadat ja que la tutora m’havia suspès perquè estava fluixeta i així agafaria amb força les mates de tercer de BUP (bajanades, em costarien igual). Es portaven les ombreres agafades sota el sostenidor i ja m’allisava els cabells, quines pintes, si us plau!
I per damunt de tot, l’estiu d’una ciutat. Recordo perfectament tota la cerimònia d’inauguració i els dies que vaig anar a veure competició amb tota la família, la de gimnàstica masculina i unes sèries de natació. L’ambient dels carrers, la sensació de festa constant.
Dies de remoure mil i una emocions. Aquells jocs ens van portar a tenir una ciutat preciosa i admirada per la seva bellesa i la seva gent. I no hauríem de deixar que tot això es perdi ni que es converteixi en el record de temps millors.
I malgrat m’estiguin explicant cosetes no tan naïf ni boniques d’aquells dies, obrir els ulls per temes que ni m’havia plantejat, per mi, el 25 de juliol de 1992 i els dies següents son record de festa, d’orgull i de moments únics.
Tenia 16 anys acabats de fer, el Barça havia guanyat la primera Copa d’Europa a Wembley, estava de vacances al Penedès, com cada estiu, les baralles eren a l’ordre del dia per poder sortir més, per baixar al poble més estones i fer més la meva. Historietes d’estiu i uns ulls blaus que no s’esborren. I tot i que havia suspès les mates per al setembre, ningú s’havia enfadat ja que la tutora m’havia suspès perquè estava fluixeta i així agafaria amb força les mates de tercer de BUP (bajanades, em costarien igual). Es portaven les ombreres agafades sota el sostenidor i ja m’allisava els cabells, quines pintes, si us plau!
I per damunt de tot, l’estiu d’una ciutat. Recordo perfectament tota la cerimònia d’inauguració i els dies que vaig anar a veure competició amb tota la família, la de gimnàstica masculina i unes sèries de natació. L’ambient dels carrers, la sensació de festa constant.
Dies de remoure mil i una emocions. Aquells jocs ens van portar a tenir una ciutat preciosa i admirada per la seva bellesa i la seva gent. I no hauríem de deixar que tot això es perdi ni que es converteixi en el record de temps millors.
Han passat 20 anys, com de ràpid passa el temps i sembla que fos ahir.
Ps. El vídeo, del moment que m’agrada més de la cerimònia. I la cançó, inesborrable. Vaig descobrir Fredie Mercury gràcies a aquesta cançó, què hi farem, era una nena quan la van composar!
Ps2. I vosaltres? Què fèieu l’estiu del ’92?
15 comentaris:
L'any 92, jo tenia 40 anys!!!!
No va ser pas un any molt bo, no... van passar unes quantes desgràcies familiars... però també hi va haver coses bones.
Vam anar de vacances a Còrcega amb els meus fills que tenien 16 (mira acabo de fixar-me que la meva filla és com tu) i 9 anys. Amb uns amics i les seves filles i van ser unes bones vacances, molt, molt agradables.
Jo sóc d'aquestes persones que sempre troben difícil dir 'què feies tu quan...'. La veritat és que tinc pocs records. És clar que tenia 14 anys i n'han passat 20. Només recordo passar estones veient a la tele tota mena d'esports, allà a Torredembarra. No vaig assistir a cap prova, ni tan sols vaig trepitjar la ciutat per aquelles dates. Sé que hi ha moltes coses que no sabem darrer d'aquells jocs, però prefereixo quedar-me amb l'admiració despertada per l'organització i la ciutat que ens va quedar després, que penso sincerament que és millor que la que hi havia. Per sort, el temps va posant els records bonics per davant i ara celebrem els 20 anys com a motiu d'alegria, i no de rotllos estranys.
Doncs jo estava pencant com un cabró en això dels Jocs...Algun dia faré un post.
Era l'estiu que es va acabar 8è i em preparava per començar 1r de BUP... recordo platja, festes d'estiu, la cerimònia inicial i la de clausura... i poca cosa més...
Jo en tenia 30, ja feia gairebé dos anys que m'havia casat i vivia a Reus, però pels Jocs vàrem passar molts dies a Barcelona, a casa els pares ;-))
Recordo haver vist la inauguració per la tele, tota emocionada i empipant-me cada vegada que els locutors de la tele parlaven per damunt de la música o qualsevol so que, en aquells moments, hagués de ser escoltat :-)
Nosaltres no vàrem poder anar a cap prova, de fet, ni ens ho vàrem plantejar, excepte la marató, clar, que es podia veure sense pagar cap entrada ;-)) però en vàrem veure moltes, moltíssimes per la tele.
Recordo que a la Plaça Catalunya hi havia un centre d'intercanvi de Pins i allí amb la meva germana (que llavors en tenia 25) vàrem estar mirant molt... Recordo, a partir d'aquell moment, haver-me aficionat a comprar algun pin de record quan anava a algun lloc :-)
El que sí vàrem fer, després, va ser anar a moltes proves dels Jocs Paralímpics: Natació, Atletisme, Tenis de Taula... moltes :-)
Quins records tan macos!!... Jo havia estat malalta força temps i l'estiu del 92 em començava a recuperar... estava més primeta i, entre això i les victòries del Barça a la Lliga i la Champions, els meus ulls ja no es veien sempre tristos... A partir de llavors i durant tot el 93 i fins mitjans del 94 va ser una de les èpoques més maques de tota la meva vida :-))
era una nena!!!! solament tenia 6 anys i al viure lluny de la gran ciutat... doncs solament me'n recordo del Cobi!!!! hehehe. En feien uns dibujos animats que m'agradaven molt! :P
jo el que més recordo és que feia cinc mesos que era pare per primera vegada.....tenia moooolta feina
Jo podia haver estat als Jocs, com a assistent d'un esportista d'èlit, i com una carallot em vaig passar 3 setmanes de pena a Cork, Irlanda, pensant en enviar a l'altre barri la meva host family. Ecs!
Vaig viure la ignaguració amb una colla d'estudiants catalans d'anglès a Chester( angaterra) i estava fent una estada per aprendre anglès ( que no vaig aprendre). Ens vam reunir tots a la casa d'una de les families d'acollida per veure-ho per la tele. Quin patiment amb l'arc i la fletxa. Teniem una "disputa dialectica" amb uns estudiants espanyols sobre Catalunya i estavem acollonits per si fallava . Ens ho haguessim sentit dir molt.
Vaig tornar que encara hi havia competicions i recordo la torxa olimpica des de l'avió. No vaig assistir a cap prova pe`ro em vam veure moltes per la tele
Jo era una mica més peque i estava de colònies la mar de feliç. Són les colònies més guais que recordo i també lse últimes com a "alumne", bé, era pre-monitora (quina gràcia) però des d'allà també ho vam viure perquè com no podia ser d'altra manera vam fer unes olimpíades i va ser genial. Després vaig veure la cerimònia gravada i encara em cau la llagrimeta vint anys després quan veig el "HOLA!!". Només de pensar-hi ja em cau!!! Snif.
Me'n recordo perfectament per a mi va ser un dia nefast es va morir un familiar i un altre va estar molt malalt...i a sobre em vaig quedar a l'atur ...ara això si la ciutat bullia i per tot arreu hi havia cares somrients ....per a mi va ser l'inici d'un suplici personal i laboral que em va costa molt de superar..ja veus quines coses...això si l'arquer disparant la fletxa un moment impactant!
ah i fa vint anys en tenia vint menys! 33!
Hosti tu
doncs sí, tempus fugit
20 anys enrere en tenia 26 i, com bé has recordat, va ser l'any de Wembley i dels Jocs
i les dates van del 25 de juliol al 9 d'agost, del meu sant a la vigília del meu aniversari
per no oblidar-ho, vaja
24 tacos, tenia llavors. Aquell dissabte treballava, com molts dissabtes d'aquells temps. De l'època de BCN 92 en recordo moltes coses, bàsicament bones. I recordo l'orgull de viatjar pels EUA, al setembre d'aquell any, i els "Oooh, cool!" que obtenia com a resposta cada cop que, a la pregunta "Where do you come from?", els responia "Barcelona" :))
Un post ple de nostàlgia. Moltes gràcies per explicar què fèieu l’estiu del ’92, un estiu on és clar, encara que semblés que el món s’aturava a Barcelona, no era pas ben bé així. La vida portava coses bones i no tan bones. Però tots les recordem. Un petó per a tots i totes!!
CARME, em sap greu que aquest any tingui un petit regust no gaire bo, encara que per sort si les vacances van alleugerir el sofriment, benvingudes. Còrcega, segur que guardes bon record.
Ostres, quina gràcia que la teva filla tb sigui del 76!!! Bona collita, oi? És la mare dels teus nets? Em fa molta gràcia!! ;)
XEXU, xò hi ha coses i moments que no s’obliden. I un és aquest. Veus com tu tb el recordes d’alguna manera.
Aquell estiu, estranyament varem baixar del Penedès a BCN entre setmana. Al pare li van regalar entrades i li va fer il•lusió que estiguéssim tots junts.
Si, jo tb prefereixo quedar-me en l’admiració que va representar, els rotllos estranys, ben lluny.
Veí; i tant!! Explica, explica!!! Els jocs des de dins!!
CA L’OTIS, doncs ja recordes coses, anys de la nostra adolescència que ens marquen.
ASSUMPTA, si, la cerimònia la tinc gravada (en vídeo VHS i a la memòria!). Vam anar a veure proves xq a mon pare li van donar entrades a la feina. Pensava que era una cosa que s’havia fet molt. No de les importants, xò si que per a les menys populars es regalaven, xò ja veig que estava equivocada. Devia de ser xq l’empresa on treballava mon pare era patrocinadora, a saber...
Ostres, l’època dels pins!!!! Ja no ho recordava!!! Va ser un autèntic furor!!!!
Oooooh, quin record tan maco, i que diguis que et començaves a recuperar i que vindrien bons temps!!! Aquests records reconforten i fan tirar endavant! Segur que tornaran!!
ALBA, què joveneta!!! I tant, el Cobi, al ppi no agradava gens i es va convertir en un personatge ben entranyable! Tinc una samarreta i tot!
JOAN GASULL, oooooh!!! Devies estar tan feliç i enfeinat!! Bons records, segur que si!
CANTIRETA, vaja, però Irlanda tb té màgia!
MIREIA, hehehe, el moment arc i fletxa tb va ser molt emocionant. Tothom tenia por que féssim el ridícul, de vegades (i més en aquells temps) teníem tanta poca seguretat amb nosaltres.... xò vam quedar la mar de bé!!!!
Des de casa els pares es veia el pebeter encès, van ser dies de màgia!
SN, ostres! Més o menys deus ser la mateixa generació que jo! Et feia més jove! ;) doncs si, va ser preciosa!!! Ens vam fer veure a tot el món! Mira, ara, recordant-ho m’emociono i tot!
ELFREELANG, caram! Em sap molt de greu que aquests moments et portin records tristos. Però els vas superar! Segur que vas posar moltíssim de la teva part i això fa tirar endavant!
GREGORI, apa, quina concidència de dates. Felicitats enderrarides pel sant i avançades per l’aniversari!
Un gran any esportiu!!
FERRAN, què bé que et portin bons records. Doncs, si, respondre “from Barcelona” sempre et genera un somriure sobretot xq veus l’aprovació i admiració dels altres.
Un petó ben gran per a tots i totes!
Publica un comentari a l'entrada