17/5/12

RC. Forgotten sunglasses



És el dia i és allà. Expectant, veu com deixen anar les lones. Majestuosament, una immensa imatge cobreix tot l'edifici que s'ha de rehabilitar i l'anunci de les ulleres de sol passa a copsar totes les mirades dels vianants.
Silenciosament, es dedica a observar les reaccions, a escoltar els comentaris. Adolescents que frisen per comprar-se el nou model d'ulleres, dones grans que el critiquen per no entendre'l, anticapitalistes que s'indignen per l'abús consumista que representa, pijos que les troben vulgars... tot entorn les ulleres.
Dos nois la creuen sense veure-la i sorpresa escolta el que l'un li diu a l'altre “has vist quina mirada? El que donaria perquè una noia em mirés així. Son els ulls més bonics que he vist mai. Però segur que no existeixen, les models mai son de veritat”.
De cop i volta, s'arronsa i envermelleix. Ella, que sempre havia passat sense pena ni glòria, que es veia grassoneta, lletja i sense gràcia alguna, ara resulta que té una mirada ben bella. Tot un món se li obre al davant. Mai podrà agrair prou aquell dia que, tota plorosa després d'un desencís, un desconegut se li va apropar i li va dir que no podia veure plorar aquells ulls, que aquells ulls eren per ser admirats.

ps. Nova aportació als Relats conjunts. Espero que us agradi.

22 comentaris:

Assumpta ha dit...

És maquíssim!!! :-))

I és clar que sí!! Els seus ulls eren per a ser admirats!! I és que tots, tots tenim coses boniques!! :-))

Garbí24 ha dit...

ho has aconsseguit....m'ha agradat. Mai caps ulls haurien de plorar si no és de felicitat.

Sergi ha dit...

Molt bona! Això ho he pensat molts cops, sobretot pel que fa a un llibre, per exemple. Vas llegint, o comentant un llibre, o en una llibreria, fullejant un llibre, i qui sap si tens l'autor al costat, si no li coneixes la cara. S'ha d'anar amb compte amb el que dius, és clar. I en aquest cas, algú que passa inadvertit és el protagonista més absolut, però els altres no ho saben. Ben maco el relat, sí senyor.

Carme Rosanas ha dit...

Que maco, rits! Molt bon relat! M'ha encantat... hagués dit alguna cosa molt semblant a la d'en XeXu, però no cal repetir-nos.

Yáiza ha dit...

Tothom, absolutament tothom, té alguna cosa que val la pena. De vegades només cal saber-ho fer lluir

Nitamiu ha dit...

a vegades un senzill comentari pot canviar la vida!

preciós!

McAbeu ha dit...

Un relat molt maco, de vegades necessitem que des de fora ens facin veure el que no podem veure de nosaltres mateixos. :-)

kika ha dit...

plas, plas, plas!!!

montse ha dit...

M'ha agradat moltíssim la mirada d'aquest relat.

Jordi Dorca ha dit...

Unes ulleres divines, que també, pel que veig, són la solució.

Marta ha dit...

Estar clar que no hi ha res millor que portar ulleres per veure-hi ben clar!!! i tota la bellesa.

Rafel ha dit...

Hi ha mirades que captiven, però que necessiten autoestimar-se.

El porquet ha dit...

És preciós Rits. Constantment ens bombardegen amb la bellesa, la perfecció física, l'estar "estupenda" (i ho dic en femení perquè vosaltres, en aquest món encara massa masculí, sou les que rebeu més inputs negatius en aquest sentit... tot i els homes sense pèl i plens de músculs que també van apareixent cada cop més).

Se'ns ven divinisme i no hi ha ningú que ho sigui. Tots tenin un all o una ceba, però hi ha alls i cebes que són preciosos i la màgia d'aquesta vida, potser, està en saber trobar-los en aquella persona que tens davant.

cantireta ha dit...

sospir. Trist. Bonic.

Elfreelang ha dit...

No n'hi ha res com mirar i admirar uns ulls i una altra manera de mirar....m'ha agradat molt rits ....la bellesa està en com mirem ....

sa lluna ha dit...

L´he trobat preciòs!

kweilan ha dit...

A mi també 'ha agradat moltíssim! Una abraçada.

rits ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris. Me n'alegro molt que us hagi agradat.

Se'm feia molt difícil fer un relat d'aquesta imatge i en canvi, en un moment el vaig tenir escrit. El cert és que aquests dies a Pl. Catalunya hi ha una lona publicitària que crida molt l'atenció i justament d'aquí em va sorgir la idea. La resta, ... de vegades necessitem una empemteta, unes ulleres,....

Un petó per a tots i totes!

Cris (V/N) ha dit...

Molt maco Rits, i estic molt d'acord amb el Porquet, que ha fet un comentari ben cert.... Un petó reina, bon relat :)**

LilVia ha dit...

M'ha agradat molt aquest relat. Justament ahir al twitter algú va citar a algú altre que ara no recordo qui és, però sí el que deia: no són els ulls els bonics, és la mirada.

petons!!!

ah!!! PER MOLTS ANYS!!!!

rits ha dit...

Moltes gràcies a tots dos!!

home fosc ha dit...

Un relat impecable i molt profund, felicitats.