La frase que en Garbí24 té a la capçalera del seu blog ho diu tot: “Dediqueu temps als vostres, doncs és en la única feina que sou imprescindibles”. I jo em pregunto, per què tant sovint ens oblidem? N'he parlat un munt de vegades aquí, al blog, però sovint me n'oblido.
Em perdo -o ens perdem- tant en el dia a dia, en les obligacions, en els problemes, els maldecaps, en el que no tenim i en el que se suposa que hem de fer. I ens oblidem del realment important. Per sort, de tant en tant, et retorna i te n'adones de l'important que és dedicar-se als que estimes.
Un cap de setmana a l'Empordà. La calçotada més ben organitzada de la història, entaulats a les 3 de la tarda, amb un solet que escalfa i un munt de menjar per endrapar. Sense necessitat que ningú dirigeixi, ningú digui què s'ha de fer ni com; Sense necessitat que l'amfitriona vagi de corcoll (encara que segur que un xic nervioseta perquè tot sortís bé, si que ho estava), tots fent amunt i avall, amb vinet, cervesa o coca-cola; sorprenent-nos, rient i vivint; Sorprenent-te i alegrant-te pels mals presagis no complerts. Quan algú et sorprén positivament, és una alegria ben gran que recomforta l'esperit.
L'ambient tranquil, descansat, alegre malgrat tots tinguem les nostres cabòries, i amb ganes de passar-ho bé. D'estar junts i prou. Potser no va ser la més genial o divertida, però no ens va caler, sols calia passar una bona estona a la punta nord del nostre petit país.
Una estona de cel; una estona davant del mar, en silenci, reconstruint-nos, perdonant el meu mal humor injustificat, sense necessitat d'explicar perquè. Collir llimones -com punxen les molt...-, recollint i descansant de les partides a la canasta de la nit abans.
I un viatge de tornada massa generós. Fins a la porta del teatre, perquè dins la caòtica agenda, no podia apuntar-ho bé i era el cap de setmana per anar a veure Incendis; la cirereta d'un cap de setmana que ja en fa dos. Caps de setmana que queden a la memòria i que fan que no et sentis tan sola i et reconciliïs una mica amb tu mateix.
ps. aquest post és el primer dels que va amb retard. Què hi farem. I la cançó, de les que va sonar. Per suposat, el darrer disc no! Les espècies estan vetades per llarg temps.
Uns bocins una mica diferents. Però això no treu que m'expliqueu quins son els vostres bocins!!!
ps2. si teniu ocasió, aneu a veure Incendis, fabulosa! espero poder-li dedicar un post, l'altre que porto enderrarit.
Em perdo -o ens perdem- tant en el dia a dia, en les obligacions, en els problemes, els maldecaps, en el que no tenim i en el que se suposa que hem de fer. I ens oblidem del realment important. Per sort, de tant en tant, et retorna i te n'adones de l'important que és dedicar-se als que estimes.
Un cap de setmana a l'Empordà. La calçotada més ben organitzada de la història, entaulats a les 3 de la tarda, amb un solet que escalfa i un munt de menjar per endrapar. Sense necessitat que ningú dirigeixi, ningú digui què s'ha de fer ni com; Sense necessitat que l'amfitriona vagi de corcoll (encara que segur que un xic nervioseta perquè tot sortís bé, si que ho estava), tots fent amunt i avall, amb vinet, cervesa o coca-cola; sorprenent-nos, rient i vivint; Sorprenent-te i alegrant-te pels mals presagis no complerts. Quan algú et sorprén positivament, és una alegria ben gran que recomforta l'esperit.
L'ambient tranquil, descansat, alegre malgrat tots tinguem les nostres cabòries, i amb ganes de passar-ho bé. D'estar junts i prou. Potser no va ser la més genial o divertida, però no ens va caler, sols calia passar una bona estona a la punta nord del nostre petit país.
Una estona de cel; una estona davant del mar, en silenci, reconstruint-nos, perdonant el meu mal humor injustificat, sense necessitat d'explicar perquè. Collir llimones -com punxen les molt...-, recollint i descansant de les partides a la canasta de la nit abans.
I un viatge de tornada massa generós. Fins a la porta del teatre, perquè dins la caòtica agenda, no podia apuntar-ho bé i era el cap de setmana per anar a veure Incendis; la cirereta d'un cap de setmana que ja en fa dos. Caps de setmana que queden a la memòria i que fan que no et sentis tan sola i et reconciliïs una mica amb tu mateix.
ps. aquest post és el primer dels que va amb retard. Què hi farem. I la cançó, de les que va sonar. Per suposat, el darrer disc no! Les espècies estan vetades per llarg temps.
Uns bocins una mica diferents. Però això no treu que m'expliqueu quins son els vostres bocins!!!
ps2. si teniu ocasió, aneu a veure Incendis, fabulosa! espero poder-li dedicar un post, l'altre que porto enderrarit.
17 comentaris:
Anar fent memòria no està malament, sobretot si és en forma de calçotada. Per altra banda, no hauria de caldre tant recordatori per saber el que es té. No hauria, però de vegades cal.
No els hem d'oblidar, però és molt facil fer-ho per culpa del ritme de vida. Malgrat tot, si de tant els cuides com has fet no tens que tenir cap problema :-)
Bons bocins, m'agraden. Els meus... A veure si els explico avui ;-)
tot és molt simple si ens hi fixem bé, però costa molt fer-ho bé, en aquest cas amb una trobada així es pot considerar un bon entrenament.
T'ha quedat bé la frase......:-) Gràcies per la menció.
Una bona i plàcida trobada... dóna gust de llegir-la!
I la frase del garbí, sempre me la llegeixo ... per recordar-la.
Ooooooh!! Mmmmmmm!! Què booooooo!! :-))
Nyam, nyam... n'agafo, eh? :-))
Jo també m'havia fixat en aquesta frase d'en GARBÍ, i també la trobo encertadíssima :-)
Recordar calçots i salsa, companyonia i bons moments que maco!
Algú ha dit calçotada? Ai, per favor, que m'agafa de tot. Em tornen boig els calçoten, però esclar, per aquí dalt, llàstima, per ara no s'estilen. Disfruta'ls, Rits, tú que pots?
(quina deu ser l'emoticona per "babejar"?)
Tens raó, XEXU, no hauria de caler tan recordatori. Però si el faig és per alguna cosa. Les coses no estan bé i moments com aquests ens reconcilien. A més, recordar el que no es té, és inevitable.
DOOMMASTER, jo no els cuido tan com voldria. Sort que son agraïts i demanen poc.
JOAN, els entrenaments sempre diaris i llavors tot va bé. És una gran frase, i com pots veure abaix, amb més d’una seguidora! Moltes gràcies!!!
CARME, molt plàcida!
ASSUMPTA, i tant, te’n dono dels que em tocaven a mi, que jo en menjo poquets (em senten fatal!!).
ELFREELANG, si, fan oblidar les cabòries diàries.
FERRAN, l’any passat no en vas fer una per aquí amb en Daniel Brhül? (o com s’escrigui).
Els disfruto!! No masses que no em senten gaire bé, xò els intento gaudir tan com puc!
Un petó per a tots i totes!!
Aquesta setmana, RITS, els meus bocins crec que s'assemblaran molt als teus. Dissabte tinc una calçotada... i diumenge, una altre! Sort que m'agranden molt! No m'ha quedat clar si vas entrar o no a veure 'Incendies'. Jo tinc entrades per demà al vespre. Quasi mai vaig al teatre --el cinema m'ocupa quasi tot el temps-- i en tinc moltes ganes. La pel·licula em va semblar sensacional. Per cert, algun dia, als nostres néts, els hi podrem dir aquesta frase: 'Jo vaig veure jugar Leo Messi'. Un petó i fins aviat. Ah, per cert, el dia dels 5 gols de Clares era al camp amb el meu pare.
Potser el dia a dia ens fa perdre, però trobar el moment perfecte sempre resulta una delícia. A vegades és el calendari que ens ho marca, a vegades la casualitat, però en Garbí té raó :)
Quina bona pinta! T'haig d'imitar...
No hi ha res millor que una calçotada per refer lligams! Ja tinc ganes que sigui el cap de setmana.... i l'altre. ;) Si és que mentre n'hi hagi.... no paro!!!
Què millor que sumar bons moments com els que descrius, omplen d'energia!. Deixen un bon regust a la memòria :-)
Ptons!
Nosaltres vam fer calçots al Maresme. Cap de setmana de calçots per a tothom!!
Per què només fem festa 2 dies a la setmana? Hauríem de fer caps de setmana de 3 dies, viuríem més tranquils!!
Per cert, Incendis, què tal?
Em crida força!
JORDICINE, gaudeix moltíssim de les calçotades i no tinguis un empatx!!!
Incendis és fabulosa, segur que t'agradarà moltíssim, des del primer moment et deixa sense paraules i tots els actors estan sublims. En faràs crónica al parnaoia? Estaria molt bé!!!
Ostres, què gran lo del Messi de dimecres, fantàstic. No vaig veure el primer gol, però els altre quatre van ser de traca i mocadors. Els 5 de Clares no els vaig veure, era mooolt petita, xò li vaig preguntar a mon pare i ell si que se'n recordava. I si, poder-los dir als néts “Jo vaig veure jugar Leo Messi” seria antològic!
CLIDICE, quan es troben és magnífic i cal saber-los apreciar. Els calendaris, quin rotllo!!
MARIA, doncs ja diràs com et van!! van quedar uns calçots boníssims!
ALBA, un gran invent les calçotades. La meva propera és a final de temporada, després de setmana santa, buf, a veur si quedaràn calçots!!!
AUDREY, i per això cal escriure'ls!
CA L'OTIS, ara és la gran època! S'ajunten un munt. No ets la primera persona a qui sento això dels caps de setmana de tres dies, firmo on calgui!!
Incendis, com li deia al Jordicine és fabulosa!! si tens ocasió, no deixis escapar-la. Brutals tots, i la història, buf!!! això si, no esperis sortir amb un somriure, surts molt conmoguda.
Un petó per a tots i totes!
Quanta raó tens, sempre ens oblidem dels que més estimem... o no tenim temps per nosaltres...porto uns dies malalta i fins aquests dos ultims dies no m'he quedat a casa i he tingut temps de tenr temps per mi... i això sempre va molt bé!!
petons
Publica un comentari a l'entrada