9/3/12

Cercles que es repeteixen


No sé què m’ha passat. He intentat dissimular-ho, fer veure que no passava res, que podia dur-ho bé, ser forta. Però no era veritat.

He intentat mirar endavant, remuntar perquè se suposa que no és tan greu.

M’he fet la forta pensant que era l’esgotament de la tardor passada i que era normal que ara estigués abatuda i sense esma.

He pensat nous projectes, m’he esforçat encarant assumptes pendents i fins i tot diria que he intentat trobar il·lusió, això tan intangible que sembla que hagi de ser la cura de tots els mals. I he somrigut tant com he pogut.

Però tot m’és feixuc. Sobretot la feina, mai m'havia costat tant un canvi de cap, i sé que hem viscut moments pitjors però ara costa molt més.

Em miro i no m’agrado, fins i tot no em reconec la mirada, els ulls s’empetiteixen i les arrugues es marquen sota els ulls i contornen les ulleres de no dormir.

I no només és un tema estètic.

Miro els dies i no m’agrada el mal humor que gasto, el silenci incòmode que em recorre el que ja no sé verbalitzar o l’amargor de les paraules que deixo anar i que després me’n penedeixo. La poca coherència dels meus pensaments i les repetitives converses que no porten enlloc.

No sé què escriure ni què dir. Totes les paraules em sonen lletges, barrudes.

M’empasso la tristor i torno a recomençar, però sense fer net.

Les setmanes passen en un sospir i el cansament es nota.

Si fer-se gran em significa això, estic caient en tot allò on deia que no volia caure. En tot allò que m’esforçava en evitar.

No sé què m’ha passat, només sé que ja no sóc jo. I alhora tot sona tan igual. Posts que es repeteixen, cercles que retornen, realitats que no avancen. Desastres sobre desastres i sempre intentant semblar que no passi res. M'avorreixo i no sé com sortir d'aquest cercle que fa massa temps que es repeteix.

I encara no ha arribat la primavera.


ps. Crec que em desconnecto uns dies. Tampoc sé què escriure i res em sembla bo o interessant. Sento aquest post, el tinc a mitges des d'ahir i no sé si publicar-lo, xò tampoc se m'acut res més millor.

21 comentaris:

XeXu ha dit...

Una abraçada rits, al final acabaràs guanyant, però has de deixar la compassió de banda i agafar el toro per les banyes. Però primer, estigues segura de que és això el que vols fer.

joan gasull ha dit...

i si tot plegat és perquè encara no ha arribat la primavera?.....segur que tires endavant dona. no tiris la tovallola encara que després et sabrà greu
Ànims.....i per cert, les arrugues no són pas gens lletges...;) Bon cap de setmana.

Assumpta ha dit...

Doncs jo crec que ho estaves fent molt bé! Dius que t'has esforçat per somriure i això és bo! :-) Tal com et diu en JOAN, no tiris la tovallola, no deixis que aquests ulls tan bonics que tens quedin empetitis per la tristesa...

Si necessites una mica de descans, doncs bé, però no et rendeixis, eh? :-))

Audrey ha dit...

A vegades cal aturar-se.., asserenar-se i recuperar forces. Sense defallir!, semblem infalibles, ..., però no ho som i ens cal un kit kat. Te'n sortiràs!, no en dubtis!.

Una forta abraçada!,

Yáiza ha dit...

rits, una mala temporada la té tothom (com a la televisió). No vull que pensis que això és fer-te gran i que anirà tot de mal a pitjor. Ara estàs fotuda, sí, d'acord. Això ho pots acceptar. Però en cap cas pensar que ja no te'n podràs sortir. Descansa, fes cosetes que t'agradin, cuida't molt a tu mateixa, mima't permet-te capricis, però exigeix-te esforços (dels que valen la pena) a canvi. Ves fent. I un dia quan menys te n'adonis et sentiràs perfectament. O passarà alguna cosa que ho canviarà tot. Potser senzillament arribarà la primavera. Que queden 11 dies, només.

Una abraçada ben forta!!! Amunt!

(i escolto la cançó de fons...)

Alba ha dit...

Rits, pensa que si dones un pas enrera és per agafar "carrerrilla" per saltar... per saltar tot això que ara mateix t'envolta. L'esforç és important, però costa molt canviar de xip, canviar les estrucutres mentals que fins ara ens han anat bé... No sé si a mi em passa algo semblant a tu, però també passo per una època fumuda, on tot se'm fa una muntanya i no hi veig sortida... però la sortida hi és!! segur!!!
ànims bonica!!! Abraçada!

Ferran ha dit...

Ei Rits, no voldria que semblés que un diagnòstic és senzill, perquè segur que no ho és. Fa tot l'efecte que necessites un break, un d'aquests d'il.lusionar-te per alguna cosa com... una escapada d'un cap de setmana?

ps: ja veus que no dic res concret, eh? només parlo d'una escapada així, en genèric, tot i que ja saps quina podria ser una de les destinacions. Callo, callo ;) Ànims i energia, maca.

S.N. ha dit...

Has provat a emprenyar-te,renegar i fotre cops?
Les coses negatives també s'han de viure, mal que ens pesi.
De vegades va bé passar-se una tarda a casa de mala llet i maleïnt els ossos a tothom qui se't passi per la ment...

lolita lagarto ha dit...

a mi em sembla que tots passem moments de tota mena, la vida no és una línia recta i sempre quan ens pensem que ja mai més ens sentirem insatisfets ens hi tornem a sentir..
això no ho dic per desanimar-te encara més, res més lluny de la meva intenció, ho dic perquè crec que saber que la cosa va de vaivens pot ajudar a pensar que segur que en un futur proper estaràs molt millor.. un altra cosa és que els sentiments són ben vius i se senten com se senten en cada moment, i a vegades és molt dur.. passes un moment dels xungos, però te n'esperen de molt bons, t'ho garantitzo!
la sensació de cercle que retorna en la vida, en els posts, en els estats d'ànim, en tot... acaba per esgotar..
la sensació de no saber què escriure i que res sembla interessant ara mateix la comparteixo, però sé que qualsevol dia em sorprendré imaginant-me que he descobert els escrits més fabulosos del món i m'encantarà llegir-vos i fer posts.. i potser aquest dia és la setmana que ve.. vés a saber:)
i em sembla que mai m'havia enrotllat tan en un post.. però de debó crec que la vida és interessant quan un és capaç de reconèixer el que sent en cada moment i no cedeix a fer veure que tot són flors i violes..
a vegades necessitem dir les coses pel seu nom, i és admirable ser capaç d'acceptar-se en les debilitats (que no sé si ho són) o fragilitats o senzillament acceptar-nos amb la tendresa que ens mereixem.

t'espero en un moment diferent... quan arribi! abraçada de pop!

niepis ha dit...

Primer de tot, abraçada i moooolta energia que segur que le necessites. I només dir-te que si, que costa molt trencar aquell cercle que atrapa i que fa que se'ns repeteixen moltes emocions i sentiments que no voldríem reviure. No voldria donar consells d'aquells fàcils de dir i molt difícils de seguir, però crec que serveix tancar els ulls i pensar en aquelles coses bones que inunden la teva vida,que segur que són moltes. I deixar que aquell sentiment de benestar t'envaeixi tot el teu cos i ànima. i potser se't torna a dibuixar el somriure a la cara, segur que si i més aviat del que penses!

Gemma Sara ha dit...

Una abraçada, rits, estic segura que aviat remuntaràs, no et puc assegurar que no tornis a tenir arrugues, a no ser que hagis fet un pacte amb el diable (ja m'explicaràs com es fa), però les que vinguin hauran merescut la pena. Jo sóc bipolar, però em sembla que tots ho som en menor o major grau, així que et pots permetre estar baixa, pel que sigui, ni que sigui per pur cansament, i després ja pujaràs, és la llei del pèndol. Sent com gira el planeta i com tot és possible :)

El porquet ha dit...

Rits, bonica, primer de tot una abraçada plena de tendresa i sentiment. No et deixis vèncer. Jo, precisament, també passo una època dolenta, especialment a nivell laboral. He caigut en una mena de forat del quan no sé com sortir-me'n i llevar-se cada matí sense cap mena de passió, sense cap mena d'alicient per anar a un lloc on m'hi passo moltíssimes hores i em xucla tot el dia no és el millor.

Malgrat tot intentor no deprimir-me i, sobretot, no rendir-me. Tinc gent al costat que m'ajuda (tot i que de tant en tant, s'enduen algun moc que no hauria de deixar anar).

Cal lluitar, cal seguir lluitant, Rits. Molts ànims.

Potxonet.

maria ha dit...

Reposa, dóna't temps i torna "bitte".

Rafel ha dit...

No som ordinadors, però potser un reiniciar funciona.

kweilan ha dit...

Una abraçada, rits! Segur que tornaràs a trobar un camí en què et sentis tranquil·la i còmoda.
Fins aviat!

DooMMasteR ha dit...

Rits, una altra abraçada ben gran!

No t'escarrasis i relaxa't. :-*

Laia ha dit...

Doncs si no hi ha res a dir, no cal escriure, això està clar. Centra't en tu, en intentar sentir-te viva, i remuntaràs.

A mi les coses m'han anat força bé últimament, i he tingut de sobte un petit maldecap. I una xerrada amb un amic em va obrir els ulls.. Algú que n'ha passat de tots colors, i que en saber la seva història sembla que no en surti d'una i que ja tingui una altra pedra al camí. Però de totes les pedres que ha recollit s'ha fet fort, i m'ha fet forta a mi, m'ha ajudat a tenir esperança.

Així que Rits, molts ànims! De pedres pel camí sempre en trobarem, i com que nosaltres anem mutant i canviant sempre les afrontem de manera diferent. Però això no vol dir que et facis gran, jo diria. El cansament deu venir d'una situació que notes que et supera, no de l'edat!!!

petonets!!!

jordicine ha dit...

Desconnecta, clar que sí. Pensa, però, que encara que no hagi arribat la primavera ho sembla. Jo també he fet una mica de "baixadeta". Te'n sortiràs, com sempre. Ja ho veuràs. Les petites coses de la vida, les que a voltes no ens semblen massa importants, són les que més poden ajudar-nos. Una abraçada.

bajoqueta ha dit...

Quan ens passa això i assumim que no estem bé ja és un gran pas. A partir de llavors és quan podem començar a mirar que podem canviar i fer diferent.

Tu al teu ritme, millor que tu no sap ningú que és el que el cos et demanarà per estar bé.

Cuida't molt!

365 contes
Terra de llibres

Barcelona m'enamora ha dit...

Rits, quan escric això sí que ja ha arribat la primavera!! Espero que se t'hagi posat bé i hagi fet calmar una mica el mar.

Dona't temps, que sempre va bé, i amb el solet que començarà a fer a partir d'ara segur que també et donarà energia i força!

Una abraçada ben gran. I amunt!

rits ha dit...

Fa dies que tinc pendent donar-vos resposta. Agrair-vos l'escalf dels vostes comentaris.

I ho he anat deixant passar. Fins que no els contesto, els comentaris queden a la safata d'entrada del mail, xq així me'n recordo que els he (vull) comentar (coses de ser despistada). I fa molts dies que no els veig a primer cop d'ull. Disculpeu-me.

Però com deia abans, vull agrair-vos l'escalf de les vostres paraules, properes i tendres. I tb amb veritats que he d'assumir. No us contestaré personalment, tot i que els vostres comentaris ho mereixen. Novament, disculpeu-me.

El post era en un moment baix. Vaig fent i podria dir que estic bé. No estic tant als blogs com abans, xò tp he fet net de mi mateixa. I aquests dies no ajuden. Entre canvis a la feina, canvis de temps, mal de queixal, vagues i demés històries per no dormir, continuo irrascible i amb canvis d'humor i no vull que això em mogui. Necessito centrar-me una mica i deixar aquest puja força i aquest baixa pronunciat dels darrers temps. Potser si no escric trobi la fórmula.

Perquè no vull acabar tancant aquest xiringuito que tant m'agrada i que em fa tan propera a vosaltes.

Un petó ben gran,

rita