Paraules escrites

“Tot això es meravellós, paradisíac.
Ojalà ho puguis veure. Va, no en dubtis, vine!”

Ja fa dies, primer en Ferran va parlar de recuperar la tradició d’escriure a mà. I després en Garbí, va recuperar alguna de les seves postals preferides. Alguns blogaires us heu animat i n’heu ensenyat algunes de vostres.

Ahir vaig obrir la capsa on les guardo totes. N’hi ha moltes més de les que recordava i m’és molt difícil triar-ne alguna. N’hi ha dels cinc continents, de ciutats, pobles i indrets catalans, de les espanyes, d’un munt de racons de la vella Europa i d’indrets meravellosos dels més agosarats. La més propera, de Castellar del Vallès i la més llunyana, de Nova Zelanda.

Moltes son de persones que fa un munt d’anys que caminem plegats. És ben bonic descobrir com hem anat canviant i tot allò que hem fet. N’hi ha de persones que ja no estan a prop, de qui ens hem distanciat per històries que no funcionen, malentesos, desenganys. Tristeses o el fer de la vida. I confesso que ara en trobo a faltar alguna que vaig arribar a estripar.

N’hi ha de paisatges preciosos, de composicions fantàstiques, d’animalons, dibuixos o quadres, de grups de música o fins i tot alguna escrita des d’un bar musical en plena festa. Amb poques paraules o tantes que semblen no cabre dins dels espais. Amb dibuixos, lletres de cançons o tonterietes que fan riure. Amb emocions descrites que fan caure alguna llàgrima.

Des de fa un temps, des de que em vaig independitzar, des de cada lloc que visito, me n’envio una. És una raresa meva i sempre que viatjo amb algú que no ho sap, em mira com amb cara estranyada. Però el curiós és que després més d’un també se n’envia. En elles no hi descric el que faig, sinó el que sento. Instants de vida que suposen cada viatge, cada experiència i que no vull deixar escapar a l’oblid.

Totes les que vaig rebent les deixo a la nevera, i a final d’any la buido. La darrera que m’han enviat, des de Nova York, el novembre passat. Ara, la nevera encara és buida. Qui sap què passarà aquest any.




Ps. La cita, d’una d’elles, des de Mèxic, ja fa uns anys.
I entre postals també hi he trobat cartes, de quan encara no hi havia correu electrònic. Tenen quelcom especial. Tot l’escrit des del cor és especial.