De vegades, no aprecies segons quines coses fins que li dones una segona mirada. O una tercera.
Darrerament em costa trobar pel·lícules que m'agradin. Que m'entretinguin, m'emocionin, em facin riure o em colpeixin. Que em facin remoure per dins d'aguna manera per tirar endavant la setmana, la nit o el dia.
Sento que m'he tornat insensible.
Em sento anestesiada. Com si anés deixant-me portar pel corrent. Sense esma, sense dolor, però sense alegria. Barrinant projectes, neguits, embolics dins del caparró que no deixa de pensar, però que alhora sento ben lluny. De tot i de tothom.
Però la vida, sovint et resitua i et fa deixar-te de mirar el melic. És prou difícil i se't planta al davant d'una manera cruel.
Aquest matí em veia davant del facebook, l'únic canal que tenia per contactar amb una de les nenes que vaig conéixer temps enrere i que ja és una adolescent, i no sabia què dir. No hi havia paraules possibles i alhora era una frivolitat apropar-se a qui és tan lluny però qui et fa patir perquè has vist créixer.
I de cop, la pel·lícula, amb tot que té de semblant i tot el que té de diferent, agafa una dimensió diferent. Li trobes tota la fortalesa, tot el dramatisme i tota l'energia, com la màgia que despren perquè pugui passar a Hawai, doncs no hi ha vacances per sempre. I un munt de matisos, de realitats, de decàlegs i d0idees que sovint se'ns escapen pensant que fem el que hem de fer.
I esperes que pugui haver-hi un amic qui acompanyi, i veus que sí, que n'hi ha. I saps que se'n sortiran. Que miraran endavant. Per difícil que sembli ara.
ps. los descendientes és llargueta, més de dues hores. Però s'ho val. Ara l'entenc i veig que s'ho val. Clooney? Crec que agrada tant perquè és ben diferent als papers de sempre.
Crec que alguna vegada he explicat els meus problemes amb el fb. Molts nanos dels que vaig portar (o acompanyo ara) em demanen amistat (simplement perquè per als adolescents és important tenir molts amics al fb... si, si, banal....). Això té les seves coses bones, xq t'assabentes que ja van a la universitat, que estan enamorats,..... xò tb comporta de dolentes. S'ha d'anar amb molt de compte amb el que es diu o es penja.
Darrerament em costa trobar pel·lícules que m'agradin. Que m'entretinguin, m'emocionin, em facin riure o em colpeixin. Que em facin remoure per dins d'aguna manera per tirar endavant la setmana, la nit o el dia.
Sento que m'he tornat insensible.
Em sento anestesiada. Com si anés deixant-me portar pel corrent. Sense esma, sense dolor, però sense alegria. Barrinant projectes, neguits, embolics dins del caparró que no deixa de pensar, però que alhora sento ben lluny. De tot i de tothom.
Però la vida, sovint et resitua i et fa deixar-te de mirar el melic. És prou difícil i se't planta al davant d'una manera cruel.
Aquest matí em veia davant del facebook, l'únic canal que tenia per contactar amb una de les nenes que vaig conéixer temps enrere i que ja és una adolescent, i no sabia què dir. No hi havia paraules possibles i alhora era una frivolitat apropar-se a qui és tan lluny però qui et fa patir perquè has vist créixer.
I de cop, la pel·lícula, amb tot que té de semblant i tot el que té de diferent, agafa una dimensió diferent. Li trobes tota la fortalesa, tot el dramatisme i tota l'energia, com la màgia que despren perquè pugui passar a Hawai, doncs no hi ha vacances per sempre. I un munt de matisos, de realitats, de decàlegs i d0idees que sovint se'ns escapen pensant que fem el que hem de fer.
I esperes que pugui haver-hi un amic qui acompanyi, i veus que sí, que n'hi ha. I saps que se'n sortiran. Que miraran endavant. Per difícil que sembli ara.
ps. los descendientes és llargueta, més de dues hores. Però s'ho val. Ara l'entenc i veig que s'ho val. Clooney? Crec que agrada tant perquè és ben diferent als papers de sempre.
Crec que alguna vegada he explicat els meus problemes amb el fb. Molts nanos dels que vaig portar (o acompanyo ara) em demanen amistat (simplement perquè per als adolescents és important tenir molts amics al fb... si, si, banal....). Això té les seves coses bones, xq t'assabentes que ja van a la universitat, que estan enamorats,..... xò tb comporta de dolentes. S'ha d'anar amb molt de compte amb el que es diu o es penja.
11 comentaris:
Ell fa uns canvis molt bons; m'agrada el seu paper.(George Clooney).
Ara bé amb la pel·lícula m'he deprimit una mica.No sé potser per l'imatge que sempre tenia de Hawai? No ho sé pas...
No conec gens la pel·lícula de la que parles! El cinema i jo...
Entenc el que comentes dels nens i el fb, però. A mi també em passa. La solució? Acceptar l'amistat a partir de que tenen una certa edat, però posar-los en un grup restringit. Tu pots veure (fer el tafaner pot estar bé, i fins i tot ser útil en algun cop) però ells no veuen què fas tu, si el divendres has anat a fer unes copes, o si et deixen un comentari idiota al mur. S'ha d'anar amb compte, com tu dius!!
Per la resta del post, que és l'important... em sembla que entenc auqesta sensació que dius d'anestèsia. Diria que de vegades m'ha passat. Però segur que quan estiguis més tranquil·la, tot et torna a produir les mateixes sensacions que habitualment.
Ànimsss!!
Excel·lent apunt encara que a mi la peli, després de tants elogis, em va decebre una mica.
Estarem atents a la pel·lícula, doncs, tot i que a priori a mi no em feia massa el pes.
El que comentes de sentir-te anestesiada... m'ha arribat! T'ho dic perquè jo passo èpoques en que, crec que per esgotament de sensacions, problemes, etc, em tanco en el meu món i em torno insensible al què passa al voltant. Lleig, individualista, ho sé. Però sento que ho necessito per tornar a renéixer i reviure de nou, i preocupar-me, si cal, per al que val la pena.
Del facebook. Amb compte! Jo de fet el tinc molt oblidat, oblidadíssim... i de fet, darrerament, fins i tot el twitter. Ja veus, em dec està anestesiant de les xarxes socials!
La pel·lícula ja la veuré. El fb? La gent hauríem de rebre classes de discreció. Allò que no vols que se sàpiga, val més no dir-ho, oi? :)
El diumenge vaig veure la peli. Em va agradar molt i mira que a mi quan em venen una cosa amb l'etiqueta "comèdia dramàtica familiar" em vénen ganes de marxar corrent. El Clooney ho fa molt bé. Gairebé m'oblido que està forrat de pasta i que s'alimenta de càpsules de cafè (quan en Malcovich no les hi roba i quan no li cauen pianos de cua a sobre).
Això del facebook... M'he trobat amb problemes algun cop. S'ha de vigilar MOOOLT què es diu i com es diuen les coses.
els bons no interessen! volem saber que expliquen els adolescents descarriats! xD
Si, la peli l'haurè de veure. A veure que tal la tracten els Oscars...
Ja em picava el cuquet anar a veure aquest peli i el teu post m'ha convençut!.
Hi ha èpoques que la pau sembla haver-nos abandonat, però te'n sortiràs!, ens en sortim!. Mirar endavant..., sempre!.
Petonets,
Clooney? Ah, però... és un actor de cine? jo només l'he vist en un anunci de Nespresso, em sembla, hihi...
ps: Facebook té molt de peligru! Per això tinc els meus contactes amagats i el Mur "capat", per exemple ;)
Aquesta pel•lícula va arribar en un momento fluís. Una mala notícia que em va afectar més del compte.
MARIA, que passi a Hawai em sembla fascinant. És justament el que explica ell al ppi, tenim massa idealitzades aquelles illes.
A mi se’m va fer una mica pesada, massa llarga. Trista, si ho és, xò ho saps des del ppi.
El George m’agrada sempre!!
YÁIZA, de fet el fb tp l’utilitzo gaire. No hi poso masses intimitats. És una mica un aparador d’un mateix. I la intimitat, per als íntims. No només els nens poden fer-ne mal ús.
El teu comentari (i el del porquet) m’ha fet pensar molt. Certament, el darrer trimestre de 2011 i els inicis d’aquest any van ser molt durs per moltes coses. Molts maldecaps familiars, emocionals, …. I havia d’estar forta, tirant del carro. I crec que ara, que alguns dels maldecaps s’estan suiavitzant, potser per això ara em surt un cansament en forma d’anestèsia. Espero que tot torni a produir com dius, xq així tampoc m’agrado massa.
KWEILAN, potser no em va decebre xq justamente, no n’esperava massa.
PORQUET, ja diràs si t’animes a anar-la a veure.
Esgotament de sensacions. Crec que justament és el que em passa. No n’era consciente. I com li deia a la Yáiza, darrerament he hagut d’estar atenta a moltes coses, i estic saturada. Però alhora tp m’agrada sentir-me així. Uix, un pèl complicat.
Les xarxes tb cansen!!
CLÍDICE, a veure si t’agrada.
No anava exactament x alguna impertinència. Parlava del fb xq és l’únic mitjà que tinc per contactar amb ella. I en parlava xq em vaig quedar davant la pantalla i no sabia què dir-li. Tot em semblava molt fred.
Xò tens raó, al fb, al Twister,… cal unes quantes classes de discreción i d’educació.
MBOSCH, si que ho fa bé. Està diferent.
Xò s’ha de dir que a mi m’agrada fins i tot als anuncis de la nespresso.
Jo no he tingut masses problemes. Potser xq el faig servir poc. Xò certament s’ha de vigilar molt.
PONS007, de veritat vols saber-ho? T’asseguro que son uns agonies!
Tinc la intuición que la tractaran molt bé.
AUDREY, ja ens explicaràs què et sembla.
No tinc guerres, però crec que m’ha arribat l’esgotament del darrer trimestre de 2011.
Si, a mirar endavant sempre!
FERRAN, hooooooooome, tb era actor de séries, no havies vist Urgencias? Ais… (mode sospir enamorat! Hehehe, que et copïo!!!)
Mira que capar el mur,… així no deixes que et puguem dir coses boniques!!! (les lletges les esborres)
Un petó per a tots i totes!!
Doncs jo tinc moltes ganes de veure-la, aquesta! Tinc curiositat per veure si realment el Clooney ho fa tan bé com per haver rebut aquesta nominació. Ara, si diu la Kweilan que l'ha decebuda... Ja veurem!
La veritat és que darrerament quan veig tràilers de pel·lícules no em criden l'atenció, i mira que a mi m'agrada (m'agradava...?) anar al cinema... Però darrerament no n'hi ha cap que digui "Va, anem-hi!". Aquesta sí que em vindria de gust, però...
Publica un comentari a l'entrada