Només sé que ja no sé res. La meva assignatura preferida a la universitat va ser Dret Comunitari Europeu. Els meus primers raonaments polítics eren aquells que em qüestionàven el tema de la independència de Catalunya, doncs si optava per una Unió Europea perquè ens volíem separar? Em semblàven pensaments antagònics unió-separació (i em va fer molta gràcia saber que era un plantejament similar al que creia Pasqual Maragall, amb el seu federalisme). I encara que ara sé que una cosa no té res a veure amb l'altra, em continuo plantejant tot plegat.
M'agrada considerar-me europea, com m'agrada sentir-me mediterrània i catalana.
No entenc res. Tot plegat em supera. Només sé que no sé res, que som titelles de tot plegat i que com vaig llegir en algún lloc fa temps, els temps d'ara són els de la informació i alhora estem més desinformats que mai.
Creia en la vella Europa des dels països escandinaus, passant per la potent Alemanya, els frikis anglesos, els estirats francesos o els seductors italians. Em fascinava poder pensar que ens unim per fer-nos més forts. Però em persegueix el pensament que tot plegat és mentida i que només son interessos i que els pobres, continuem més pobres. I ja no sé què és bo i què és dolent; pels estats, per les economies, per les persones.
Recordo que els meus professors insistien que mentre no hi hagués una acceptació de cessió de sobirania política la Unió Europea seria paper mullat. I així es demostra, estem en un moment clau, i només s'ha arribat per una crisi econòmica. Tothom vol tirar endavant, tothom vol salvar perquè és l'únic camí però ningú vol cedir el seu poder. Estem en un moment d'inflexió i tot em fascina i alhora em preocupa. Se m'escapa i no entenc res. Aquests dies penso que com m'agradaria poder tornar a anar a classe i sentir algunes veus.
I enmig de tot, un estat de txitxarel·los. Amb un govern encara no nomenat i que ves a saber on ens portarà.
ps. I contrasentits de tot plegat. Muntar una cimera com la que estem vivint costa una burrada de milions d'euros.
11 comentaris:
Quanta raó... cap a on ens porta aquesta Europa que no sap cap a on va? Se sembla a alguna cosa de les que ens han explicat? De fet el nom ja ho diu tot: Comunitat econòmica europea.
I, per acabar-ho de rematar Rits, vas tu i penges els heavies de postal aquests anomenats Europe. :) Si és què ...
política europea, estem ben fotuts!
http://www.cuantarazon.com/371317/ya-sabes-que-haremos
Una cimera cara, molt cara. I amb divisió d'opinions. Bona reflexió, RITS. Un petó.
La idea d'una Europa unida era maca quan les coses anaven bé. Ara que no hi van, els països que saben posar-se les piles veuen que els dropos de mena com nosaltres els fem perdre el temps i els diners. Es va crear una Europa forta per competir amb els EUA. Però nosaltres som unes rèmores, per no parlar de Grècia, Portugal, Itàlia i altres països encara més lamentables. Catalunya, ben governada, que no és el cas, podria estar amb el grup dels bons, dels que estiren del carro. Espanya s'enfonsa. És el que hi ha. A mi m'agrada ser europeu, cert. Però vull ser com un alemany, un suec o un belga. No vull ser espanyol, cada vegada menys.
sé que no faig bé...però he arribat a la conclusió de no seguir-los, atendre'm a les conseqüències i fer la meva vida el millor que pugui. A la fi i al cap nosaltres poca cosa podrem canviar i el més important és treballar per la nostre felicitat màxima
Si a un nivell local, els municipis, malgrat l'alarmant manca de liquiditat dels Ajuntaments, no volen renunciar a ells, a ser un municipi... ni tan sols es volen mancomunar... què podem demanar a nivell estatal?
Si des del més menut municipi no es vol cedir un mil·límetre en la seva hegemonia territorial, mantenint Ajuntaments deficitaris, amb la caixa buida, no podem pensar que els estats que formen la unió europea cedeixin un mil·límetre de la seva sobirania.
I així és l'home, i així sempre serà.
A mi, la idea d'una Europa unida continua seduïnt-me i, a sobre, hi continuo creient. Igual que crec en el meu país malgrat tots els malgrats (hmm... em sembla que hi crec, vaja).
El projecte paneuropeu peca de moltes coses, però no més de les que pequen les nostres "societats estatals": el diner pesa més que la gent. No és culpa d'Europa, és culpa del sistema en què vivim. Jo voto per seguir construïnt Europa, tot i fer-ho a tranques i barranques, i voto també per empènyer cap a un nou sistema de valors i de convivència.
I penso que som en el bon camí, per impossible que pugui semblar.
Els estats han de desaparèixer...no sé si avançarem o no ...de moment rits estem en el caos més absolut..i de xitxarel·los ens en sobren ! almenys que guanyi el Barça ...serà frívol però em cal una alegria per minsa que sigui
A mi també em preocupa, a veure què en surt de tot això... Només un incís però, jo hi ha una cosa que no veig com tu, jo no em considero dels pobres, si no dels rics, i suposo que dec tenir una situació econòmica semblant a la teva...
Continuo tenint molts sentiments contraris. La cimera de la setmana passada no m’ha tret l’entrellat. Només tinc dubtes, contradiccions en tot plegat. Moltes gràcies pels vostres comentaris. M’han obert altres maneres de mirar-ho tot plegat.
DOOMMASTER, bé, aquest va ser dels primers noms que li van donar. Perquè si, les primeres finalitats eren purament econòmiques. I després ve el pas més difícil, cedir sobirania. Ara que l’economia apreta se n’adonen de la necessitat de cedir, xò no tothom està disposat a fer-ho. i menys en segons quines situacions. Però enmig de tot estem les persones i sembla que importem ben poc. I això és el que m’amoïna més.
ÒSCAR, hehehehe, estan una mica descafeïnats, xò és que li anava ni què pintat!!!! Quins records!! I pensar que el melenut aquell el vaig arribar a trobar guapo!!! Coses de nenes!!
PONS007, tot ben complicat i sempre rebent els de sempre!
JORDICINE, caríssima!!! Vaig flipar. No sé si s’arribaran a posar d’acord, xò a l’AGORA de dilluns tb van dir una cosa a tenir en compte, com que és impossible pensar que ara es desmuntés l’euro. Seria un caos.
XEXU, m’agrada la teva manera d’enfocar-ho des del passat i tenint en compte el fet de les remores i de què no volem ser. Però realment creus que tots els catalans s’identifiquen més amb l’esperit alemany que no pas amb el fàcil-viure espanyolet? I el nostre govern,... s’identifica?
GARBI24, de vegades cal deixar estar les notícies i intentar ser el més coherents possibles amb el que creiem per mirar endavant a on podem actuar. És ben cert.
PORQUET, la teva reflexió és ben bona. És una reacció en cadena. Avui mateix sortia lo dels diners que el Govern central deu a la Generalitat, doncs sols cal empényer les fitxes.
I és ben veritat ningú vol cedir. Ni en un ajuntament, ni un consell comarcal, ni una diputació... tots el seu poder i els seus recursos. Com volem pretendre que a nivell europeu es cedeixi. Però potser son els únics que ens poden donar una lliçó.
Egoistes, oi? Som tots egoistes per naturalesa.
FERRAN, tb m’agrada el teu plantejament. Perquè parteix del meu somni i té en compte el meu neguit. I ara em sembla que son contraposats. Desitjo estar equivocada.
I si, el canvi és del sistema, xò ara ho veig tan difícil. M’havia arribat a creure que era possible canviar el sistema però ara, ja no sé què pensar....
ELFREELANG, va guanyar, va guanyar (que fins i tot d’això dubtava jo)
FINESTRETA, em fas pensar. Certament no em puc considerar pobre. Però tampoc rica. Treballo, intento malgastar poc i em costa arribar a final de mes. Certament hi ha molta gent pitjor, xò en d’altres països, si compares la meva feina el sou és molt més elevat i el nivell del cost de vida molt semblant. No sé, certament no sóc pobre, xò gairebé, i al pas que vaig, ja veurem com m’ho hauré de fer per passar el mes.
Una abraçada a tots
Publica un comentari a l'entrada