Aquesta tarda he vist les pestanyes més llargues del món. He vist un dels nens del centre, que quan era petit tenia les pestanyes més llargues del món, tant, que se li quedàven enganxades i doblegades als vidres de les ulleres. Té uns ulls preciosos i ara que ja no porta ulleres s'entesta en mig tancar-los per fer-se l'home dur i interessant.
Perquè sí, aquell nanet que va aparèixer quan encara no tenia els 6 anys i que sempre ens va acompanyar amb aquell somriure mig melancòlic mig espantat de qui no ho passa gaire bé ni ho té fàcil a la vida, doncs aquell nanet ja és tot un homenet de 18 anys acabats de fer.
Com passa de ràpid el temps (i que iaia que em sento dient això), però aquell grup, un dels més recordats per tot el que van fer ja s'han fet grans.
Gràcies al facebook (si, si, el facebook) vaig seguint la seva pista (tafanejant sense malícia) i alguns d'ells han començat la universitat. Sempre seran els nens dels Goril·les, crec que mai els sabré veure com joves i adults. Però sí, alguns d'ells han començat la universitat i els primers dies anàven explicant les aventures. Era molt divertit.
Em van transportar als primers dies meus de la universitat. Com aquells primers dies coneixeria gent que ha passat a ser molt important. De qui aprendria i continuo aprenent molt. Recordo la primera persona que vaig conèixer, justament a la cua de secretaria fent la matrícul·la, o les del primer dies, les mallorquines rossetes que em van acollir amb els braços oberts entre tanta gentassa. Crec que les persones de la universitat que encara son presents a dia d'avui van ser precissament les que vaig conéixer els primers dies, els primers mesos. Tot un món nou que s'obria davant nostre, tot una nova aventura, l'aventura que després ha anat canviant i que perdurarà. I que ara veig que es repeteix en els ulls (o més ben dit, en les paraules escrites) de tots els noiets i noietes.
ps. el noi de les pestanyes més llargues del món no va a la universitat, però com li dic no per anar a la universitat li assegura un futur. La seva personalitat és el que el farà triomfar, n'estic segura. Però això ja és una altra història.
Per cert, altra cosa és el que implica tenir al fb menors (que no m'agrada massa, la veritat, però tampoc els sé dir que no). Però això també és un altre post.
Ps2. A algú li agraden els canvis del reader? D'acord que no m'agraden els canvis en general, però aquests no valen res!!!
17 comentaris:
De la gent que vaig conèixer els primers mesos d'universitat només me'n queda un, encara ens fem sovint. Curiosament, és del meu poble, però el vaig conèixer allà. Ara, els que vaig conèixer a la segona carrera els conservaré per sempre. Són curioses les històries de coneixences a la universitat.
No és només el reader, tots els productes google estan canviant l'aparença cap al que veus tu. També ens han canviat el gmail, i els interiors del blogger seran així, ja ho van ser en aquelles proves que van fer. Sort que alguns d'ells es poden 'tunejar'. Però el reader així es queda. Al final t'hi acostumes. El més important és la utilitat que té.
A mi després de tants anys em queda poca gent de la Universitat. Clar que els anys no hi tenen res a veure, perquè conservo amics d'abans d'anar a la Universitat. No va ser una de les millors èpoques de la meva vida!
Oooooh!! records d'Universitat!! Quins temps!! :-))
Estàvem tan massificats que la gent ja no tan sols guardava lloc a les cadires sinó també al terra, a la tarima, a la "repisa" (no sé com es diu en català) de les finestres... allí no cabia ningú... un desastre. I, en canvi, era tan GENIAL!! :-))
Mireu si sóc despistada que... vàrem començar les classes el 5 d'octubre de 1981 i res, jo el dia 12 me'n vaig tan tranquil·la cap allà i... clar... estava tancat... "Dia de la Hispanidad"... grrrr... doncs no vaig ser l'única. Allí, al meu costat, una noia tan despistada com jo, l'Anna, la que va ser la primera amiga (perquè jo quan vaig començar no coneixia ningú) que vaig fer... doncs res, tornem cap a casa, a la parada del bus i, sorpresa, agafem el mateix... tot el camí xerrant i... baixem a la mateixa parada!! :-)) Vivíem a tres minuts l'una de l'altre!! Amb no rés ens vàrem convertir en inseparables :-)
Fa molta, molta il·lusió quan trobes un "nen" o "nena" dels teus i que ja ha crescut i que et reconeix i s'atura a parlar amb tu... a mi m'encanta!! :-) Ara bé, jo de feisbuc... uffff, no.
Però si a tu et serveix i et va bé per això, doncs ben fet està! :-)
Jo encara vaig amb la interfície antiga de Blogger i no me la penso canviar fins que sigui per defunció (de la interfície, no meva, que si la que causa exitus sóc jo ja no caldrà canviar res).
Però jo no tinc "reader", sé el què és però no l'he provat mai, em posaria nerviosa, jo ja tinc la meva llista a la barra lateral (el blogroll n'hi diuen, oi?) i sinó, vaig fent rondos pels blogs que m'agraden i ja està :-)
Que maca la història que expliques dels "Goril·les" i del noi amb les pestanyes més llargues del món. A mi m'agrada quan em trobo algun mestre de l'EGB i es sent orgullós de mi, com segurament tu n'estàs dels teus.
Quins records amb els primers dies d'Universitat! Va ser tan estrany... Les primeres persones que vaig conèixer són, efectivament, amb les que avui dia encara hi mantinc contacte, malgrat la distància. I això que van ser uns inicis accidentats, a una classe de fonaments de la llengua francesa... Aquella noia em sonva de que l'havia vist a alguna classe amb mi i li vaig preguntar. I des de llavors que sempre hem anat juntes. Molt temps després em va confesar ella que al veure'm (amb la meva estètica macarrilla - punk) que va pensar: "Amb aquesta gent no m'hi he d'ajuntar"..... Prejudicis!!! prejudicis que al final no serveixen per res....
Salut i abraçada!
Vaja ultimament estem melanjoses i anem darrera els records..
Saps jo recordo dels primers díes de la Uni. la por a coneixer gent nova,malgrat a que sempre vaig tenir i tinc moltissimes amistats que encara conservo, la meva por sempre ha estat present amb mí. Suposo que ser tímida es una de les coses que et fan enfrontar-te.
Encara recordo al Tito, i la Merche, i un grup que després vem estar fent teatre junts.I els recordo amb carinyo.
De Google que esta fent tants canvis no m'agrada, jo encara faig servor la interficie antiga de Blogger com la Assumpta, vaig fer servir un temps la nova i no m'adaptava, i com cada vegada tinc menys temps llavors m'agrada trobar-me amb el que conec per treballar agust.
Bon cap de setmana Rits
Petonetss
A mi sempre m'han fet gràcia les promeses d'una retrobada propera, de no deixar perdre mai l'amistat, d'estar sempre en contacte, després que acabi un curs, per part dels companys. Quasi sempre, en el transcurs dels anys els anem perdent, llevat d'una o dues persones, i totes les promeses queden en paper mullat. És una història que es repeteix sempre.
Els canvis de reader i gmail em fan tanta por que encara els estic dient que no a tots. Fins que no hi hagi més remei. Els canvis em fan por, suposo.
Una abraçada.
Parles dels de la quinta del 93!! També han estat nens meus al cau, encara que sembli mentida. Només m'hi porto quatre anys, però vaig ser monitora seva fa dos. Ara ells són monis (i jo no!) i comencen la universitat,... Els tinc molt carinyo perquè són un grup súper maco i tots tenen el seu què. I sé que si segueixo per aquells topants aviat els deixaré de veure com "els meus nens" i començaran a ser (de fet ja han començat a ser-ho) els meus companys o, alguns, fins i tot amics. Però costa treure's el paper de "monitora" i de responsable seva!
D'altra banda... els començaments a la universitat són tot un què. El meu primer any va ser un pèl estrany, però vaig trobar gent genial, tot i que dels 4 que érem només me'n queda una. Però ara tinc altra gent, clar. Saps què? En aquells moments el meu bloc ja exisitia i vaig fer un post parlant de la universitat. És un dels primers...!
D'això... estic pitjor que l'Assumpta! El reader aquest... és molt complicat explicar com s'usa, com el consulteu? Jo faig com ella: tiro de blogroll i en tinc de sobra per anar-vos seguint. Em pregunto perquè no feu tots el mateix; és "millor" el reader, per algun motiu?
Ai, els dies d'universitat... Els de Turisme em queden mooolt lluny (86-89), però el Periodisme el vaig estudiar ja al segle XXI, i a Facebook ens tenim molts dels companys. Trobo que és xulo.
Bon cap de setmana tinguis, Rits (amb companyia dels fantàstics The Cure; iuuhuu!!)
Dies d'Universitat, dies d'Institut, dies d'escola i és que en el meu cas.... tant recordo uns temps com altres. Quines èpoques aquelles!!! Estic en un moment que estic reflexiva, pensativa, amb ganes d'aclarir coses i dins d'aquests moments de reflexió, vénen també moments de records, de persones, de companys... I sí, vénen a la memòria persones i personetes d'aquelles que ens van marcar. I fa gràcia... tant de record. És maco recordar-se de tots ells i dibuixar un somriure a la cara gairebé sense donar-se compte....
Els primers anys d'universitat! quins bons records! efectivament una de les meves millors amigues és una noia que seia al meu costat en la xerrada de benvinguda. Que curiós! però les altres les veig conèixer més endavant.
I pel que fa als canvis de googlereades... tampoc entenc perquè ho canvien tot. Ara he vist que el gmail et permet trucar! no ho he provat encara, però pot estar molt bé.
i veure com els nens creixen, i passen de nens a adolescents, és molt bonic (i una mica melancòlic..). Realment, el temps passa molt ràpid.
FERRAN, tinc la sensació que el "reader" ha de ser quelcom molt, molt estressant... ja nem bé amb el blogroll, que per alguna cosa existeix, oi? :-))
M'has fet recordar la G, una noia que vaig conèixer un matí de l'estiu del 94 a la cua de secretaria tot esperant per a matricular-nos. Aquella noia ja va ser una de les persones de referència de la meva època universitària i, tot i que ara ja no ens veiem tant, continua essent una de les millors amigues que corre per la meva vida. És una noia especial i única!
Tens força raó quan dius que, curiosament, les persones que es coneixen en els primers temps de carrera són les que acaben essent més importants i esdevenen amics, en el meu cas, per a tota la vida.
A mi em va passar en bona part d'ells, tot i que, l'amic, aquell amic que jo tinc en el pedestal, no el vaig conèixer, no vam tenir el primer contacte fins al segon any de carrera!
Els canvis del reader... no m'han fet ni fred ni calor, com diu en XeXu, al final, l'important és la seva funcionalitat. Els canvis del gmail ja m'han agradat més. Al principi costa acostumar-s'hi, però després trobo que, almenys en el gmail, tot és més senzill, minimalista i amè de fer servir.
ASSUMPTA i FERRAN... passeu-vos al Reader!!!! No hi ha color amb el blorgroll!!! ;p
La primera persona que vaig conèixer a la universitat, també va ser fent cua a secretaria. Què passa? que és un clàssic això? jeje
Doncs resulta que aquesta noia també va estudiar el mateix que jo i vam anar sempre juntes. Encara som amigues, però no ens veiem tant com ens agradaria. Però mantenim el contacte pel facebook.
Amb qui tinc molta relació és amb una noia que vaig conèixer el segon any de carrera. Des de llavors que vam congeniar molt bé i mantenim una bona amistat. Aquest estiu, fins i tot ens en vam anar les dues Mallorca i allà, vam trobar per casualitat l'Antònia, una noia mallorquina que va estudiar amb nosaltres.
Quina enyorança que m'ha entrat de cop... :)
És molt bonica la història que expliques. Fa molta gràcia saber de persones que han passat per la teva vida, i després d'anys les tornes a retrobar. La veritat que el facebook té el seu encant per això.
XEXU, crec que ens son curioses xq tb en som més conscients. Els amics que coneixem de petits ni ens recordem de com els varem conèixer. Sempre han estat allà. Potser a la universitat és on agafes consciència de tot. O potser és que ens recordem de les persones que han causat gran impacte en nosaltres.
El gmail encara no li he canviat l’aparença, com al blogger. M’hi resisteixo, xò el reader m’ha vingut canviat i no m’acaba de fer el pes. Poc a poc vaig trobant-ho tot, xò és sosillo....
CARME, no et pensis que a mi tp em va marcar massa, xò la gent que hi vaig conèixer una mica si. Em van obrir moltes mires, sobretot perquè fins llavors sempre havia estat a la mateixa escola, amb la mateixa gent. Em van enriquir molt.
Èpoques de la vida. Fas pensar. No sé descriure quina és la meva millor època. Sé que marco com a etapa molt bona la que va dels 29-33, els primers anys independents, em vaig marcar camins (si, em vaig independitzar tard, xò això tb és fruit d’una època anterior molt gris i fosca).
ASSUMPTA, jo tb recordo els dies de seure al terra. Anaves a la UB? Potser varem seure a les mateixes cadires i tot! Si que eren genials, com el bar, les gespes....
Àpali, els dies de festa, els celebris o no, tots els sabíem!!! Però mira, la història que expliques és ben xula, una manera ben curiosa de conèixer i fer amistat.
És una mica contradictori lo del fb. I sobretot amb els nanos. Jo no els busco, sols tinc els que m’afegeixen, xò el fet de tenir-los fa que faci servir poc el fb. No hi explico massa, doncs la relació que hi ha és de nen-adult. Mai he considerat que s’hagi de tenir una relació d’amic amb els nanos.
Jo tp canviaré la interfície fins que sigui estrictament necessari.
El reader pels despistats va molt bé. I més que ara tinc menys temps i molts blogs. Si no, segur que em deixaria la meitat de posts i molts d’interessants els perdria.
No posa gens nerviosa, et sents una mica malament quan tens 100 posts pendents, xò saps que son allà, que tard o d’hora els podràs mirar i comentar si ho consideres.
ALBA, records que queden per sempre.
Després de veure els vostres comentaris he arribat a una conclusió. Les primeres persones son les que agafes més vincle, independentment com son i et vas amotllant i estimant tal i com son. Les de després ja ets més selectiu i que s’adeqüin més a un mateix.
La història que expliques em recorda molt a una amiga. Ella duia estètica siniestra, i és veritat, al ppi em va costar (a més era castellanoparlant i jo que venia d’una realitat només catalanoparlant em xocava). Però és una persona molt important per mi, m’ha obert la ment un munt. D’ella he aprés i aprenc moltíssim. Els prejudicis, val la pena deixar-los enrere per conèixer gent realment gran.
LISEBE, si, novembre té aquest toc melancòlic.
Aquesta por que descrius tb la vaig tenir jo, i de fet la continuo mantenint. Em costa molt conèixer gent nova.
De la interfície aquesta, com molts vareu dir que no anava gaire bé, doncs ni l’he provat. M’hi resistiré fins el final.
Espero que el cap de setmana hagi estat molt bo!
GALIONAR, és veritat que es van perdent. I tb és cert que aquestes promeses, .... millor no fer-les. Quan algú et promet tant això, no sé xq, sé que no serà així. M’has fet pensar i amb aquestes amistats mai ens hem promès res. A temporades hem estat més a prop i a temporades més lluny, és inevitable.
Jo tb m’espero al darrer moment.
YÁIZA, i tant!! Una gran lleva! M’has fet pensar, xò. Doncs et faig força jove i m’ha sorprès que portessis nanos d’aquesta generació. Però després ho expliques i és ben cert que amb els primers nanos del centre jo em duia 5 anyets. Jo no deixo de veure’ls com a nens. Conec joves un parell d’anys més grans des de fa temps i en canvi aquests sempre els veuré i tractaré com a nens. Em passa alguna cosa semblant amb ma germana. Sempre serà la petita i una nena, malgrat ja té 29 anys!
Buscaré el teu post!!!!
FERRAN, a mi el reader m’ajuda molt. Pots anar mirant post segons s’han publicat o per autors. Els que tenen post pendent els tens subratllat en negreta, i quan el llegeixes es passa a treure la negreta. Tb és cert que pots fer trampa, ja que el pot llegir i després marcar com a no llegit. Això ho faig quan em miro algun post a la feina (cosa que no puc/vull fer, xò faig) i com que no comento, doncs me’l guardo com a no llegit xq així no me n’oblido. Hi ha més coses que no sé fer anar, com compartir posts, alguna vegada marco un i no sé ben bé què passa, xò quan em passa és que m’equivoco de tecla quan vull posar no llegit.
Ja veus, jo tp el domino gaire, xò em serveix per saber què tinc per llegir. Abans feia lo del rondo, xò reconec que em perdia molts posts.
Fins i tot compartim el fb d’alguna de les teves amigues de periodisme, oi? És que la catosfera és petita!
The Cure em recorda moltíssim una de les meves millors amigues, siniestra ella, que vaig conèixer a la uni (no les que parlo, xò va ser un meset després i a través de la noia de la cua de secretaria) i que em va fer conèixer música completament desconeguda per mi.
MARTULINA, si que és bonic recordar. Saps, crec que em trobo en un moment semblant al teu, reflexiva, pensativa i amb ganes d’aclarir coses, doncs em sento molt perduda en quant a amistats. Potser per això em venen al cap totes aquests records. Gràcies per fer-me adonar.
ANNA GRIERA, gràcies per la teva visita i comentari. Molts dels comentaris demostren que els primers dies també estem més receptius a conèixer gent i trobem grans persones.
Suposo que google està en canvi permanent, per no quedar-se atrassat, xò aquests canvis a mi no m’agraden gaire.
PORQUET, quina coincidència, no? La G sempre seria especial i única, i segur que per a ella tú tb ho seràs.
Després dels comentaris he arribat a la conclusió que els primers dies estem més receptius a conèixer gent. Que tenim més necessitat i anem coneixent malgrat siguin semblants o diferents. I com que tenim necessitat els acceptem més com son. I anem establint lligams. Després ens anem tornant més selectius i ens apropem amb qui hi ha més afinitat.
Els bons amics els pots conèixer en qualsevol moment o situació. I és una gran sort trobar-los i mantenir-los, et pots sentir molt afortunat.
És que tots els canvis em costen, com no m’havia de costar aquest?
GUSPIRA, doncs es veu que si que és un clàssic. Almenys a dues persones més els ha passat. Crec que és que és un moment que necessites conèixer gent que està en el mateix instant que tu, amb les mateixes necessitats i igual de perdut.
Està molt bé mantenir les amistats quan ja no et veus dia a dia. No sempre és fàcil, xò si que és possible.
Ais, la tardor és melancòlica i genera aquests posts. Però és una enyorança positiva, no cal mirar-s’ho com temps passats esgotats. Sinó amb un somriure.
MEIA, les xarxes ajuden moltíssim a saber i mantenir el contacte. I si, sempre es genera un somriure quan recordes gent.
Per cert, espero que el susto s'hagi passat (ho vaig veure al twitter, xò ja havia passat molta estona).
Un petó per a tots i totes!!!
Publica un comentari a l'entrada