18/10/11

West side story. 50anys

Avui fa 50 anys que es va estrenar West Side Story, diuen que el musical més famós, i per mi, el millor. Mai he vist aquesta peli al cine, però la recordo com de les primeres que ma mare em va deixar veure, sens dubte sabia que m'agradaria (i també perquè la Natalie Wood és la seva actriu preferida, sens dubte s'assemblaven molt)

Joves rebels, una ciutat que espanta, ball, música i amor. I tot amb un cine que ja no es fa, on es posa cura en tots els detalls, que sense dir res, sols amb quatre notes et deixa la pell de gallina i t'emociona. I és que sols començar ja estàs en tensió, sabent que no es tracta d'un barri de flors i violes.



Els Jets i els Tiburones, i és clar sent petita, des del principi et posiciones amb els jets, es feia difícil no fer-ho. El Rick, el noi ros que mai m'he aprés el nom, el babyjohn, el del jersei de llaneta o la noia que no la deixen ser de la banda.

Intenten colar-nos que son joves, adolescents, suposo, però no cola i fan un ball en un gimnàs, Mambo!!! (si voleu tanqueu els ulls i deixeu-vos portar pel so de la trompeta, fantàstic).



I enmig, una de les cançons d'amor més conegudes, i perquè no dir-ho, pasteloses. I és que suposo que la cara de peix bullit del Tony mai m'ha convençut i la fleuma de la Maria era massa cursi per mi.



Per això el meu personatge preferit era l'Anita, suposo per ser més pícara, perquè l'actriu es deia Rita (Moreno) o pel vestit lila, quin vestit, sempre he ballat la millor de les cançons de la pel·lícula pensant que duia aquest vestit lila, impressionant (i que consti que fa un munt de vergonya reconéixer això).



Hi havia un moment cursi, cursi, d'allò tan ensucrat que feia una mica de cosa, però el cert és que quan les noies estem enamorades irradiem somriures, qualsevol cosa ens fa gràcia i res ens pot enfadar.



Però la pel·lícula de cursi només té moments, ja que els Jets i els tiburón, d'amics no ho son gens. I arriba un moment que tot s'ha de precipitar, començant per cànon espectacular.



I se suposa que per damunt de tot, l'amor és el que guanya. I aquesta és una de les cançons d'amor més boniques i versionades de la història. Perquè l'amor és allà fora, en algún lloc, algun dia.



L'escena final de West Side Story és tan colpidora que per més vegades que la vegi, sempre em fa plorar. Sempre m'agrada, sempre m'emociona. De gran, he aprés que és una versió de Romeu i Julieta, que parla de l'immigració, dels conflictes socials, de l'odi, de la venjança, de l'horror que és capaç l'home, de la tristesa, i sobretot de l'amor, de l'amistat i també de l'esperança, de la superació i el creixement (com creix com a dona la Maria!).

Sens dubte una joia.

ps. I la veritat és que no crec que aquest post surti com el tenia pensat, ja que he comés l'error de mirar la darrera escena i ja estic plorant com una magdalena.
Seria una gran idea que alguna sala reposés pel·lícules antigues (com fa el cinema Urgell, que un cop al mes reposa pelis dels anys 80 però amb grans clàssics.)

18 comentaris:

Elfreelang ha dit...

l'he vista un munt de vegades i no perd força i malauradament no perd missatge...50 anys? caram així jo tenia dos anyets...vaig trigar uns quants anys més a veure-la!

Yáiza ha dit...

L'he vist només un cop, i fa una bona pila d'anys. Me la va fer veure ma mare, és el seu musical preferit, i ella l'ha vist un munt de cops. M'has fet venir ganes de tornar-lo a veure algun dia, que pràcticament no en recordo res!

Carme Rosanas ha dit...

Oh! que maca que és! A mi sempre m'ha agradat molt! Jo també l'he vist un munt de vegades... però recordo la primera, al cinema Aribau... jo devia tenir uns 12-13 anys...

Audrey ha dit...

M'encanta aquest musical i la peli, he gaudit amb els videos que has penjat!. Ja 50 anys?, deu n'hi do!, els temes que tracta no s'allunyen tan del nostre present...

MBosch ha dit...

Jo el tema musicals...

Vaig veure West Side Story fa molts anys en una classe de música i tampoc em va dir massa.

Ah, rectifico, sí que hi ha un musical que m'agrada molt, que m'encanta: Sweeney Todd. Obra mestra. La peli de Tim Burton és boníssima (clar que et parla un incondiconal del director).

S.N. ha dit...

L'amor és molt maco a les pelis. Tot i q acabi com el rosari de l'aurora...
Estic de bajón així que diré la meva frase: L'AMOR ÉS UN FÀSTIC!!

El porquet ha dit...

Ehem... trec la poteta amb discreció i tímidament. Poca cosa puc dir en aquest post... doncs no he vist mai West Side Story!

És que no m'acaben de convèncer aquestes pelis ensucrades... "jolines"!

Barbollaire ha dit...

jo també l'he vista un munt de cops... Però segueixo preferint la BSO per damunt de la peli (excepte les escenes de ball, tot sigui dit)

La versió que va enregistrar Leonard Bernstein amb Kiri Te Kanawa i Josep Carreras és impressionant..

I que dir de Somewhere... És la cançó que dona títol a casa meva. En la imatge de capçalera, hi ha una estrofa.

I per versió amb força, d'aquesta cançó, la d'en Tom Waits (també la pots trobar a casa)

Ah! i respecte al que diu S.N.... L'amor no és un fàstic. El que molt cops ho és, és enamorar-se, que no és ben bé el mateix...

Petonet dolç, nina

Josep ha dit...

Aquesta entrada exigeix una segona part: la merda de musicals que actualment inunden les cartelleres del país.

Sense argument, sense personatges, sense cançons originals, sense orquestra...

Qui comença?

Barcelona m'enamora ha dit...

No és ni el meu musical preferit, però m'encanten les escenes de ball...i bé, ho confesso, alguna vegada en moments de flotament màxim de la vida és fantàstica i l'amor és fantàstic he cantat...I feel pretty, oh so pretty....;)

El que sí, que m'encanta és que els actor d'aleshores eren artistes de veritat, cantaven, ballaven, eren actors, tenien aquell porte i elegància. Ara, en canvi, trobo a faltar aquella màgia, ara només hi ha actors, però artistes complets ben poquets...

Garbí24 ha dit...

Molt bona obra.....i m'encanta haver-me perdut l'estrena.....;)

Ferran Porta ha dit...

I jo que no l'he vista mai de la vida. I ni tan sols puc veure'ns aquests trossso que has penjat, per culpa de l'SGAE alemanya (que per cert es diu GEMA): els vídeos "no estan disponibles a Alemanya perquè GEMA no ha concedit els drets blablabla".

Seguiré esperant, però al menys una idea ja me l'has donada tu.

Finestreta ha dit...

Doncs jo no l'he vist mai, així com tantes pel·lis que "s'han de veure"... necessito uns dies d'estar malalta per poder veure-la, sinó segur que mai trobaré el moment!

rits ha dit...

Veig que la peli té molts seguidors! Als que no l’heu vist, us la recomano fermament! Un petó gegantí a tots i totes!!!

ELFREELANG, dona si t’haguéssin portat amb 2 anys a veure-la crec que t’haguéssis agobiat una mica.

YÁIZA, doncs va, fes sonar la música!

CARME, l’Aribau! Dels cines preferits, amb pantalla ben gran!!! Ja en queden molt poquets d’aquests.

AUDREY, doncs no, son ben actuals, malauradament.

MBOSCH, Sweeney Tood la vaig veure un d’aquests vespres, quan em vaig quedar a dormir amb la mare a la clínica, que la van fer pel 33. molt xula, això si ben macabra!!

SN, dona, no siguis dràstica! Segur que te coses bones (tranquil•la, jo tampoc les sé trobar ara mateix, xò segur que hi son)

PORQUET, és ensucrada fins a cert punt, tb és molt crua. Però el cert és que els musicals o t’agraden o no t’agraden.

BARBOLLAIRE, és veritat!!és preciosa, i certament, la versió del Tom Waits té molta força!!
Et dono la raó, potser el problema està en enamorar-se, i deixar-se un mateix. Això si que ho complica tot.

Algun en trobaríem que es salvés, JOSEP, algun... els Miserables què et sembla? és clar que ja té 26 anys..... xò si els d’ara no son gaire encertats.

BCN, què deu tenir aquesta cançó? Xq mira que és cursi i en canvi en algun moment totes l’hem cantat.
Artistes complerts molt poquets. Es veu, xò, que la Natalie Wood això de cantar i ballar no se li donava gaire bé, xò bueno, li perdonarem.

GARBI24, doncs tens raó!! A mi tb m’encanta haver-me perdut l’estrena.

FERRAN, segur que al youtube alemany tb hi és!!! I per cert, el post és mig copiat del teu de Martin H, però posar la peli sencera era mooooolt difícil.

FINESTRETA, com se’t troba a faltar!! Espero que estiguis bé. A veure si tens ocasió de veure-la, xò dona no cal que estiguis malalta!! Una tarda de pluja, per exemple.

Jordicine ha dit...

El temps passa volant! A mi els musicals mai m'han acabat de fer el pes, RITS. L'altre dia van venir al programa uns ballarins que fan l'obra a Barcelona. Segur que no té res a veure amb la peli, però... Un petó.

fanal blau ha dit...

Jo em quedo amb la música; i també amb la versió de Tom Waits!
Un petó, bonica!

Gemma Sara ha dit...

Com tu dius, una joia. Per la música, el ball, la història, els moments dolços (sí que és una mica peix bullidot, el Tony), els durs (com quan l'Anita els vol ajudar i els Jets no se la creuen), el final brutal...

A mi m'agrada molt aquella de després de la lluita, Boy, boy, crazy boy, get cool boy...

Seria genial veure-la al cine, ho podem proposar als Méliès, quan tornin a fer programació :-).

rits ha dit...

JORDICINE, no sabia que estaven representant West Side Story, m'ho miraré, és clar que em fa certa por, com quan fan una versió d'una peli que t'agrada molt. Mai la supera (pot ser millor, xò la versió original sempre és l'original)

FANAL BLAU, tota teva, la comparteixo gratament!!

GEMMA SARA, doncs si que seria bona idea que la repeteixin al Méliès. Ostres, l'escena que dius de petita no m'agradava gens, no li trobava massa gràcia, xò reconec que de gran m'ha anat agradant molt més.

Un petó per a tots i totes!