Un ou ferrat

A vegades ens posem dels nervis quan els avis arrepleguen el menjar que sobra. Hi ha qui no deixa ni una engruna per molt que ja no pugui dir ni fava, agafen un troç de pa com si fos un tresor preuat per embolicar-lo amb un mocador i amagar-lo a la bossa de mà, pensant-se que ningú ho veu.

Un dia algú em va explicar que estava relacionat amb el fet d’haver passat gana. La meva iaia ho fa, i sí, a casa van passar gana. I això també fa que ens demani que tinguem molta cura dels aliments, que haguem de llençar el menys possible, aprofitar les restes i no comprar per comprar. Quan el iaio feia l’hort s’aprofitava tot, quan hi havia molts tomàquets, en féiem conserva i els pebrots s’acabaven regalant als veïns qui ens donàven mongeta. I també féiem compostatge amb les restes, és clar que no li déiem així sinó adop natural.

Ara la iaia viu en una residència i està molt ben assistida. Però és clar, el menjar no és com el de casa. Entre els amiguetes es porten uns trapis a base de fruites, galetes, fuets o xocolata que quan l’infermera els enxampa els ho requisa tot. I quan ve a casa gaudeix del menjar com la que més. I el seu plat preferit és no pas paelles o carns elaborades sinó sucar pa en un ou ferrat.

Ja no es viu post-guerra, però sí aquesta crisis ferotge i cruel, sobretot amb els més febles. Les llistes de les persones que recullen aliments no deixen de créixer i aquell rumor que diu que són els immigrants qui copen aquests serveis i s’aprofiten del sistema s’està canviant. Els immigrants que van venir en busca d’un futur millor marxen, tornen als seus països d’origen o es tornen a moure. I les llistes no s’abaixen. Avis amb pensions mínimes i rendes en pisos elevades, famílies amb tots els membres actius a l’atur, parelles joves sense feines hipotecades esclavitzades pel sistema. El quart món que no veiem, que ignorem o fins i tot ens enfadem perquè recullen dels contenidors d’escombraries els excedents d’aliments que els supermercats ja no venen.

Per no parlar de la fam que ens colpeix, sobretot quan veiem imatges d'infants del tercer món. La crisi que també els toca d’aprop per molt que els bancs i els polítics els quedin ben lluny. El TN explicava que un incendi a Rússia en camps i camps de cereals i l’especulació en el preu dels aliments son part d’aquesta fam. I encara que puguem fer poc, mai és suficient, sobretot si tenim en compte que es produeix el doble del que seria necessari per alimentar tot el planeta.

I la fam causada per la política i l'economia no és un motiu per sortir al carrer? Doncs sí, entre molts d'altres. Potser el vídeo que ha penjat la zel ho explica millor.

Els canvis que tan demanem (i demanarem) els indignats comencen per ser una mica conseqüents amb nosaltres mateixos, en tenir cura del que ens envolta i treballar, perquè el sistema canviarà si nosaltres també canviem la nostra manera de viure. A l’assemblea popular del meu barri hi ha una comissió de medi ambient (en la que em vull implicar però no acabo de donar el pas, ara em veig incapaç de donar més de mi). Un dels seus àmbits de treball és aconseguir fer parcel·les d’hort urbà al barri. I és que hi ha molt sól, sól públic i on no s’hi està construïnt res, ni habitatges socials ni equipaments. Demanar horts urbans es té com un acte hipigi, que fa somriure o fins i tot burleta. Absurd o entés com d’ecologistes de pa sucat en oli. L’absurd em sembla que és menystenir el treball per una economia més sostenible, l’aprofitament dels recursos naturals, el treball de la terra i de tot el que ens pot donar.

Avui és el dia internacional de l’alimentació, i a mi que això dels dies internacionals no m’agraden massa, em passa factura l’excés de sopar d’ahir. Com tots, encara em manca canviar moltes coses del meu pensament i manera de fer acomodada, però poc a poc ho anirem fent. Pels qui han patit o pateixen. Perquè tots mereixem poder sucar pa en un ou ferrat.

Ps. Per cert, la meva iaia va sortir a la tele no fa pas gaire…. Sortia amb el seu taca-taca desfilant rera la reportea que conectava des d’una de les residències on van anunciar que l’ICASS no transferiria els diners assignats. Sincerament, hagués preferit que no sortís.