16/8/11

Endreçar


Tenia dues piles enormes de papers pendents d’endreçar. Estaven entaforades en un armari, on no es veiessin gaire i allà feien créixer la pols. Havien viscut dues mudances i encara estaven intactes o fins i tot anaven creixent.

Ahir em van agafar els cinc minuts i les vaig treure. Papers dels darrers cinc o sis anys; potser fins i tot set. Papers de reunions, activitats, autoritzacions, factures, subvencions, colònies,... papers que quan he necessitat no he trobat. Papers que he de llençar, fins i tot triturar, papers que he de classificar, arxivar. Endreçar.

I entre aquestes piles de paper que ara han quedat en petites piles damunt la taula del menjador pendents dels arxivadors, van aparèixer dues carpetes. Amb papers de pensaments, de records, de vivències, de revolucions, retalls de premsa, de dolor i d’amistat. De quan encara no tenia blog, del que en part m’ha fet ser com sóc ara, de tot allò que inevitablement sóc, amb les meves pors, les meves neures i inseguretats. Fets i vivències que ja ni tenia presents, realitats que han quedat difuminades en un petit, petitíssim racó del cor que no cal molestar.

Em va remoure per dins. Instants estranys viscuts, moments deliciosos, situacions que ara em semblen ridícules, fets dolorosos, i també amistats perdudes que trobo a faltar. Vida que no era conscient que vivia i que, alhora, em turmentava. Vida que ja és part del passat.

Passat que ahir vaig ser capaç de trencar en mil i un pedacets i que avui he llençat al contenidor per reciclar, quan fins ara havia estat incapaç de fer-ho, no fos cas que me n’oblidés.

Quan el cert és que tot allò mai podrà caure en l’oblit, és part de la meva vida, part de les meves arrugues i, com diria una amiga, del mapa de les meves cicatrius, però també és cert que no calia que quedés impregnat en detalls, en raons per tornar-m’hi a recrear, encara que pensés que era perquè no ho podia deixar enrere. Simplement, el temps deixa les coses al seu lloc. En un petitíssim racó del cor que no cal molestar.





Ps. De tot allò només m’he quedat amb instants especials, els retalls de premsa i escrits tatuats. L’indispensable.

Llavors em pregunto, si arribarà algun dia que també tindré la necessitat d’esborrar l’escrit en el blog. I crec que és diferent. Tot allò m’encadenava a aquells moments. El cert és que tb mantinc com em vaig sentir en llibretes, no ha quedat tot trencat, però qui sap què pot passar. El just i necessari.

13 comentaris:

L'hora del tàper ha dit...

Segur que si aquests papers havíen quedat tan entaforats no són necessaris en el present. Lo del blog. Potser seguirà el mateix camí en un futur, però jo el veig com una cosa mçes viva, que dia a dia ens acompanya. Jo de tant en tant també tiro coses que en un altre moment en semblaven vitals. Al cap i a la fi, el millor calaix de sastre de tot plegat som nosaltres mateixos.

fanal blau ha dit...

Ai...rits! On són les teves arrugues? ;)
De cicatrius no en tinc cap dubte que alguna en tens, però no exposant-les massa al sol sempre queden més discretes (metafòricament parlant).
Jo també sóc de les que guardo i després em remou remenar papers, paperets i records...
Potser el "quid" de la qüestió és saber quedar-se, com dius, amb l'indispensable.
Hi ha qui en té traça, però no és gens fàcil. Tot i així, n'estic convençuda que l'intent s'ho val (és que val la pena...).
Ei...un petonet, d'acord?

El porquet ha dit...

Si ho has fet senyal que ho necessitaves (o ja no ho necessitaves...).

Jo també tinc alguns escrits del passat i no els he llençat més per enyor que per trobar-los massa representatius de res actualment.

Crec que va bé fer dissabte de tant en tant, ajuda a veure també com has evolucionat com a persona i això trobo que és positiu. I si has sentit la necessitat de despendre-te'n doncs vol dir que has canviat, que allò ja no et representa, que ets una altra persona amb altres objectius i prioritats.

Com bé fas, el millor és quedar-se amb aquells detalls que t'uneixen a aquells temps, els essencials, i per a la resta... foc nou!

Assumpta ha dit...

Jo crec que, de tant en tant, està molt bé fer neteja... i em refereixo no tan sols a la part material sinó al que representa... si portem la motxilla massa plena de coses ens costa avançar... Ben fet!! :-))

Josep Lluís Rodríguez ha dit...

M'ha encantat aquest post! Però les notes de pensaments i records les has llençat totes ?

Sergi ha dit...

És un bon acte aquest d'eliminar algunes coses que ens van marcar. Potser ara no t'ha costat, però hi ha coses de les que és molt difícil desprendre's i que cal el seu temps per ser-ne capaç. Al final arriba un dia en que podem fer-ho, i no ens n'hem adonat, però una cosa difícil i dolorosa s'ha convertit en possible, i la fem.

Els que tenim el costum de guardar papers antics sempre ens enduem sorpreses quan de sobte ens creuem amb una pila ben guardada. En aquest cas no t'hi has creuat per casualitat, però l'efecte és el mateix. De vegades ens fan somriure, i altres ens fan mal. Per sort, els teus han passat a millor vida, i això és important, ho has aconseguit, i per tant ja forma part del passat.

Ah, això no vol dir que ho oblidis, és clar, i que no conservis coses. Però el pas està fet, menys lligams amb el passat, més possibilitats d'anar cap el futur.

Elfreelang ha dit...

Està molt be això d'endreçar i remenar papers i llibretes...o en tinc un munt....el que passa és que aleshores em poso a llegir.los i se'm passa el temps....i penso que és diferent als escrits del blog....al blog els escrit antics ja queden endreçats...no cal esborrar-los....

Yáiza ha dit...

Pots venir a casa meva i fer el mateix per mi? Poca broma, des dels 8 anys dormo a la mateixa habitació i hi he acumulat de tot. De tot, tot, tot. Tinc piles de paper, com tu, per endreçar, però majoritàriament són apunts, partitures o coses que es poden llençar sense més. Tinc un parell de carpetes per a coses "sentimentals" i una caixa on també hi guardo petites coses que tenen significat per mi, com ara entrades de cinema, teatre o concerts. I diverses llibretes, clar.

Guardar-ho o no. De vegades no pots fer més que guardar-ho, pel que significa. Però arriba un dia en què t'adones que tot allò ja no et cal, i pots fer neteja. És com quan guardes els sms del mòbil amb delit, i llavors, un dia qualsevol perds el mòbil i se'n van tots a fer punyetes en un moment. I tampoc no et sap tan greu!! Això a mi em passa...

Suposo que el dia que marxi de casa i hagi de triar què m'enduc, moltes coses es quedaran aquí. Com que aquesta habitació sempre serà meva i no molesten, potser no faig neteja mai. O potser sí, i començo a tirar coses!!

En tot cas, m'alegro que tu hagis pogut fer aquesta neteja. TInc la sensació que en part, t'has "reconciliat" amb coses del passat.

Barcelona m'enamora ha dit...

Si els vas llençar ara, senyal que era el moment, que ja no tenies cap necessitat de guardar tots aquests escrits, que van ser la llavor de qui ets avui. Ja van fer la seva funció en el passat i ara tens més espai per guardar-hi noves coses!

Fa gràcia quan llegeixes coses que escrivies i pensaves en el passat, a vegades fins i tot sembla mentida que ho haguem escrit nosaltres. I penses com podia ser així, allò em preocupava tant? i fa il·lusió veure com hem evolucionat i com hem canviat. ;)

pd: Yáiza m'ha fet gràcia el teu comentari dels sms al mòbil, completament d'acord! Anem guardant missatges com si fossin una relíquia i rellegint en moments de "bajón" i després el mòbil mor i veus que tampoc passa res, que ja ho vas viure quan va tocar i millor fer net!

Audrey ha dit...

Fer endreça de papers, trobar-se'ls o posar-hi..., sempre remou...,és el nostre passat, la nostra motxileta, penso que cal entendre-la i seguir endavant, sí...no sempre és fàcil.

Abraçada!

Laia ha dit...

Jo no he estat mai gaire d'escriure coses sobre com em sento, o com estic, o aquestes coses. No he tingut mai diari personal, i encara em sorprenc ara per ara de moltes de les coses que escric al bloc. Sí he m'ha passat això però amb fotografies, i alguna l'he fet desaparèixer fent-hi foc. Els records dolorosos que no es volen o que no cal conservar jo recomano cremar-los: veure com es consumeixen en el foc i com acaben fets pols és una cosa hipnotitzant. La flama és com una mà gegantina que ho va esprement fins que no en queda res... Bé, crec que vaig matar dos ocells d'un tret aquell dia.

rits ha dit...

MPG, estaven entaforats xq mirar-los em feia mal, xò alhora no me'n podia desprendre. El curiós és que ara, mal ja no em fa mal. I per això els he pogut llençar. M'és com molt contradictori.
Però el nostre calaix de sastre de tant en tant es distorisiona.

FANAL BLAU, tinc arrugues, i tant!!! i de cicatrius, en tinc diverses que es veuen, tres. Però les que no es veuen,.... aquestes fan molt de mal.
Després d'escriure el post va fer cert mal, com tirar-me enrere, xò ja no podia fer més. Ara ja em sento alliberadad del tot.
Per cert, des d'aquí, novament, moltes felicitats!!

PORQUET, crec que més aviat és que ja no els necessitava. Ja no tenien sentit, encara que després de llençar-los vaig tenir certa melangia.
Sóc de guardar tantes coses, crec que seria incapaç de llençar-ho tot.

ASSUMPTA, tens raó anava massa carregada de coses inútils.

JOSEP LLUÍS, no, tot no. vaig intentar fer endreça i quedar-me amb alló que em pot ajudar per a situacions futures, o els retalls de premsa. Quan ho recordo, déu n'hi dó dels dies revolucionaris que vaig viure.

XEXU, si que és cert que hi ha coses de les que costa molt desprendre's. Sabia que ho havia de fer, xò no podia. Ara va ser ben fàcil. Era el que havia de fer.
M'agrada això de menys lligams amb el passat, més possibilitats d'anar cap el futur. La trobo ben encertada.

ELFREELANG, buf, jo tb!!! encara tinc papers damunt la taula!!!
així ho espero, que no vulgui llençar cap dels escrits d'aquí!!

YÁIZA, crec que a casa els pares tb tinc encara papers!!! jo tb tinc una caixa on vaig guardant mil i una coses. Obrir-la té màgia.
Ostres, lo dels sms és ben cert. Jo en tenia uns que no podia borrar, em semblava impensable, fins que es van perdre. La gràcia, xò, és que els tinc guardats dins la meva memòria particular, els recordo perfectament. Suposo que hi ha coses que queden per sempre.
Tens raó i no era conscient. M'he reconciliat amb tot alló que va passar. Com diu el Xexu, potser així puc mirar endavant.

BARCELONA, potser, xò, llavor d'inseguretats i tristeses. Ara, toquen coses noves, i tant!!
és ben veritat, em sento beneita d'haver escrit segons què. Em veig molt i molt diferent, i alhora sento que sóc igual.
A mi tb em passa com a valtres dues amb els sms!!!

AUDREY, remou massa. Estic passant uns dies una mica estranys, no sé si té a veure-hi, però em costen segons quines coess. Però sé que he fet bé, i em sento contenta d'haver-ho fet.

LAIA, tindré en compte això del foc regenerador per a la propera vegada!!

Un petó ben gran!!!

Ariadna ha dit...

Arriba el moment adecuat per fer el que cal fer. Si havies anat acumulant era per alguna cosa. Ara ha arribat el temps de treure la pols i fer neteja. Tot té el seu moment.

Ptns.