13/8/11

Arribades


No solc anar a l'aeroport a buscar gent que arriba a Barcelona, però ahir vaig anar a buscar a ma germana que tornava de vacances. La veritat és que feia molta, moltíssima mandra, i més tenint en compte que el vol anava amb retard i que estava prenent una copa tranquil·lament a una terrasseta.

Per més que intentis calcular el temps sempre t'acabes esperant un munt i hi ha poca cosa a fer. T'asseus i mires fixament a la pantalla esperant que al costat del vol que mires aparegui unes lletres fent pampallugues “en tierra”.

I llavors, instintivament, t'aixeques i vas a la barana, allà a esperar la persona que has vingut a recollir amb un somriure, amb neguit i veient passar tota la gent que arriba que semblen models de passarela als ulls de tothom. Busques, et poses de puntetes, vas donant voltes, l'espera es fa eterna.

I somrius. Hi ha jovenetes que esperen aquella amiga que fa molt temps que no veuen i que van amunt i avall no fos pas que la perdéssin. Un amant secret que espera la seva estimada per fondre's en un petó apassionat. L'àvia que porta a coll un nen petit que quan veu els seus pares, que tornen d'una escapada romàntica, salta la barana i els abraça amb un somriure que ens conmou a tots. Uns tiets que esperen la neboda que viatja sola i que atentament l'acompanya l'hostessa. Els pares que retroben la filla que s'ha anat a passar l'estiu a estudiar anglès (i a anar de festa). Un noi que li porta el gosset a la seva companya qui en veure-la es posa a saltar content de felicitat. Un avi que es retroba amb el seu fill segurament molt de temps separats....

Milers d'hisrtòries, de realitats que potser no son com me les imagino però que totes son grans demostracions d'afecte; d'amor.

I finalment surten i ella amb el seu gran somriure, moreníssima i amb un barret de palla, ve corrents per abraçar-nos i explicar les mil i un peripècies del viatge.




ps. I ara que hi penso, dimecres tenim una nova arribada, aquesta esperada des de fa molt temps, per conéixer noves personetes i tot!

Aquest post em recorda l'escena inicial i final de Love Actually. Això si, la cançó no la recorda gens. Em transporta molts anys enrere, quant de temps!!

16 comentaris:

XeXu ha dit...

Les històries potser no són com tu les imagines, però són històries que en alguns casos seran encara més inversemblants. És un bon lloc per agafar idees per escriure relats, les emocions hi són a flor de pell.

Assumpta ha dit...

Hehehe què cinèfila que arribes a ser!! :-)) Això de "Love Actually" deu ser una pel·lícula, no? (ostres jo darrerament "navego"... vaig perduda en cinema, música... quin desastre!!)

Va donaaaaaaa que vas fer molt bé d'anar a buscar la germana, pobreta! Segur que ella va estar contentíssima!!! ;-)

I segur que en vas encertar moltes d'històries. Com diu en XEXU, un lloc ideal per escriure relats!

Yáiza ha dit...

Oh! M'agrada molt aquest post! Trobo que els aeroports i també les estacions de tren, són un punt clau en les vides de les persones. S'hi viuen separacions i retrobades que sovint ens conmouen, tant si en som protagonistes com testimonis muts. Sovint he pensat, que mirant i mirant, podríem escriure mil històries, suposant coses, com vas fer tu, i allargant-ho fins on ens arribi la imaginació. Són una bona font d'inspiració! Segur que ara mateix podries escriure més d'un relat arran del que vas veure ahir a l'aeroport!

Yáiza ha dit...

Ah! I me n'oblidava!! Sí, sí, Love Actually sempre m'ha fet pensar encara més en les coses que et deia aquí dalt! =) Quina peli més nyonya i més maca!

Elfreelang ha dit...

M'agrada molt com ho has explicat...quasi m'he sentit a l'aeroport...n'hi ha per fer mil i una històries...i feliç nova arribada del dimecres!

Maria ha dit...

igual moltes d'eixes histories si que són reals, i com ha dit Yáiza pots allargar-les amb la teva imaginació!
un petó.

garbi24 ha dit...

tanta pressa per arribar-hi i sempre ens hem d'esperar molta estona.....
Tinc la sensació que als aeroports el temps passa més lentament

Ariadna ha dit...

M'has fet recordar l'última vegada que jo vaig anar a buscar a algú a l'aeroport. No ho sabia i va ser tota una sorpresa. Bons records. Records llunyans.

Petons.

Ferran ha dit...

Quin post més oportú: avui em toca aeroport, i dimarts altre cop. És el que té l'agost, que tothom té vacances i Berlín a l'agenda, hehe

Et feia mandra, però zero dubte que quan ta germana va aparèixer per la porta se't va passar de cop, oi? :)

Barcelona m'enamora ha dit...

Ostres que bé que ho has explicat! M'has fet sentir identificada i tot amb això de marxar l'estiu a estudiar anglès i anar de festa, que bo! Als aeroports hi ha molts sentiments a flor de pell, despedides i retrobades...

Crec que la teva germana li devia fer il·lusió que hi anessis, segur! Fer fora la mandra sempre val la pena, són petites coses d'aquelles que costen poc de fer però que que quan ets tu l'implicat fan molta il·lusió, és tot un detall!

Laia ha dit...

Bufff... crec que fa cinc anys que no trepitjo un aeroport! Però és bonic això d'imaginar-se les històries de la gent! Jo ho faig en els viatges de bus o de tren, si no tinc res a fer :)

Tirai ha dit...

hahaha M'ha fet gràcia llegir això de Love Actually perquè, també, tenia al cap aquesta pel·li mentre llegia el post!
No he anat mai a esperar a ningú a cap aeroport o sigui que de l'experiència no en puc dir res..

El porquet ha dit...

La darrera vegada que he hagut d'anar a cercar algú a l'aeroport ha estat aquest mateix estiu. Mons pares tornaven de Menorca.

El vol havia d'arribar cap a les 23:30 i va acumular un retard de mitja hora. Però és que després, un cop les lletres de les pantalles posaven "landed"... no hi havia manera que sortissin. 1 hora i 20 minuts esperant les maletes!!!! I jo esperant a fora, és clar...

Va ser horrorós, a quarts de dues sortíem de l'aeroport (amb la corresponent tarifa de pàrquing).

Al principi em distreia de la manera que tu comentes en el post, però al final, la poesia va esdevenir prosa i de la més feixuga... sort de portar un mòbil d'aquests atòmics i encara em vaig distreure veient en Messi a la Copa Amèrica de futbol una estona...

rits ha dit...

Me n’alegro molt que us hagi agradat el post. Va sortir de manera inesperada. Una abraçada gegant a tots i totes!!!

XEXU , segur que no son com me les imagino, xò mira, en el meu caparró eren així. I si, la realitat sempre supera la ficció.

ASSUMPTA, no creguis, cinèfila de pà sucat amb oli. És una peli molt i molt recomanable, a més passa pel Nadal, amb la fresqueta!!! Segur que t’agradaria un munt.
Em feia molt de pal i de fet tb em fa pal que em vinguin a buscar, xq precisament penso que es fa pesat. No acostumo a demanar-ho i amb el bus estic en un no res a casa. Això si, la gent amb qui acostumo a viatjar normalment si que la venen a buscar, i llavors per compensar si que demano a la family que vingui.
Espero haver agafat idees pels relats que darrerament em costen molt!

YÁIZA, si, les estacions de tren tb són un bon lloc d’intersecció de vides. I fins i tot anant en metro de vegades m’imagino les històries de les persones que vaig veient. Un dia vaig estar apunt de fer-ne un post, xò no vaig tenir temps, i mira, ara aquest l’ha passat al davant.
És nyonya xò a mi m’encanta aquesta peli!!!

ELFREELANG, ai, si, tinc tantes de l’arribada de demà. Fa dos anys que van marxar als USA i en aquest temps han tingut una altra filla i tot!!

MARIA, de vegades tinc massa imaginació!

GARBI, si, oi? A més, per més que intentis no anar massa aviat sempre hi ha un cuquet que et fa anar amb temps, no fos cas que no arribés.
Es fa lent xq és una espera. I mentre esperes, desesperes.

ARIADNA, apa, això si que ha de ser xulo, anar a buscar a algú de sorpresa!!!

FERRAN, espero que les teves anades a l’aeroport et portin molt bona companyia! Per cert, de l’aeroport de Berlin en guardo molt bon record, una bona aventura, a veure si algun dia te l’explico i precisament va ser amb ma germana, amb qui no solc fer gaires coses!!

BARCELONA, veus, a mi és una experiència que em va faltar i que crec que m’hagués anat molt bé! Snif, snif!! Desitjo que per a tu fos molt enriquidora!
Son coses que les fas xq tb les has de fer, si t’ho demanen no et planteges no fer-les, xò mandra si que me’n feia, eh!

LAIA, en aquest cas era un viatge en avió però tb pot donar-se en bus o tren, el fet és gairebé el mateix.

TIRAI, i en un lloc que no sigui un aeroport?

PORQUET, deu ser que els que venen de les illes es fan esperar xq tb va ser més o menys una hora similar a la que descrius dels teus pares.
No sé què passa amb les maletes de l’aeroport de BCN, triguen un munt!! Quan vaig arribar de Grècia l’any passat tb ens varem estar gairebé una hora esperant! I el darrer viatge tb vaig esperar moltíssim. Doncs encara vas tenir sort de poder mirar en Messi, jo ho recordo com una agonia!!

formiga ha dit...

Escolti, nosaltres no tenim aquests problemes, ni hem d'esperar vols ni ens posem morenes, i crec que sort, perquè seria molt difícil que algú ens distingís, els humans ja ho tenen de veure els altres tots iguals...

Bargalloneta ha dit...

M'has fet recordar moltes coses amb el teu post!
Durant molt de temps era l'encarregada, amb tot el plaer del món!, d'anar al Prat a buscar a la meva millor amiga que vivia a NY, i anava ben be un cop l'any i tot el que expliques és el que jo m'imaginava!!!
un petó