17/5/11

Llàgrima


Quan veig algú plorant pel carrer sempre em sento estranya. Com si les seves llàgrimes em mullésin l'ànima i la seva tristesa fos també meva.

Potser per la tendència pròpia d'estar més aviat trista encara que dibuixi somriures forçats o no, simplement de passar el dia.

I sempre penso, per què ploraran? Per qui ploraran? Per amor? No hi ha altre motiu millor. Per un amor sentimental que es trenca o que no és correspost. Per l'amor incondicional dels pares amb qui et discuteixes constantment. Per l'amor d'un amic amb qui t'has discutit; d'un que s'ha anat. Per la mort dels que estimes. Pels qui estan lluny, pels qui enyores. Estimar és el millor que tenim i en el fons és molt gran plorar per l'amor dels qui estimes.

Però el cert és que es pot plorar per mil i una cosa diferents. Per un mal d'esquena, per un acomiadament. Per un examen que ha anat malament o un somni esquinçat pel dia a dia.... Mil plors i cap igual. I el mateix silenci.

Hi ha qui plora desconsoladament. Hi ha qui es retreu de plorar. Hi ha qui deseguida és un mar de llàgrimes per qualsevol cosa i en canvi, com em passa a mi, hi ha qui en deixar anar una llàgrima, ja és un petit descans.

Avui, plorava mentre caminava sense esma i una nena se m'ha quedat mirant. I m'ha somrigut tímida i dolçament. I el seu somriure ha estat un gran recomfort.



ps. M'agrada molt la paraula “plor”. Amb l'o tancada, a la gironina. No sé perquè, però la fa molt més dolça.

18 comentaris:

maria ha dit...

I de vegades ens alleuja tan...molt bonic el teu post.Com sempre.

Carme ha dit...

Jo també em quedo amb el pensament pres de les llàgrimes si veig plorar algú pel carrer. Encara que no conegui de res la persona, m'agradaria saber què li passa. Hi ha tants motius per plorar.

A mi no em costa gaire plorar, en general, però ara fa temps que no ploro, no tinc motius per fer-ho.

Assumpta ha dit...

Clar... és que quan veus algú que plora i va sol... sents que no t'hi has de ficar, que no el coneixes de res, però... veure algú que plora sempre afecta...

A mi, si em venen ganes de plorar anant pel carrer, faig el possible per aguantar-me... Reus no és Barcelona... clar que potser em perdo algun somriure tímid i dolç :-)

fanal blau ha dit...

Plorar és la resposta a una emoció; veure plorar també te'n provoca, com un efecte reflex.
Jo soc ploranera, i cada vegada em reprimeixo menys quan alguna cosa em sacseja.
I de vegades també es pot plorar de riure.
Un petó, rits.

A mi també m'encanta l'accent gironí de plor i de ploure...:)

Ferran ha dit...

Tan de bo visquéssim en un món on un plor públic fos motiu d'atenció per part dels tots els involuntaris espectadors, amb la mateixa compassió amb què atendriem un amic a qui veiem plorar.

garbi24 ha dit...

i es bo fer-ho....deixar-ho a dins no ens fa cap bé

XeXu ha dit...

El plor potser no està ben vist des de fora, tenim sensació que sempre és de tristor o de dolor, però per qui ho fa pot arribar a ser un alliberament. Amb les llàgrimes marxen coses que portem dins que costa treure per altres bandes.

Tu, jo i l'Otis ha dit...

Coincideixo amb l'Assumpta, quan veus algú que plora, voldries dir alguna cosa, però sents que no t'hi has de ficar, però... veure algú que plora sempre afecta...

De vegades potser són llàgrimes que curen...

lolita lagarto ha dit...

el plor es contagia una mica.. com el riure..
plorar és sentir-se viu, plorar i riure de seguit..emoció pura.
el teu post és d'una sensibilitat exquisida, m'ha agradat molt.

òscar ha dit...

Plorar (per amor, tristor, feina, una peli, un llibre, una cançó, un record, ...) buida. Que sàpiga que plorar ajuda no significa que quan veig algú plorar em posi molt trist.

Potser he d’aprendre de la nena que amb un senzill somriure es pot aconseguir molt més que posant-me trist jo també.

Filadora ha dit...

Em sap molt greu que ploressis carinyo. Ahir també em queien les llàgrimes a mitja tarda. Ningú ho va veure però. Fa temps que no ploro desconsoladament, senzillament cauen les llàgrimes. De vegades no només es plora per una sola raó, de vegades és un conjunt...
Vaig sortir de la feina i vaig trucar a la meva millor amiga, em va fer riure. :) Després me'n vaig anar a veure Agua para elefantes. Sola. Erem 5 a la sala. 2 parelles i jo. La pantalla immensa! la peli genial! tota aquella bellesa perquè jo la disfrutés, em va agradar molt. Va ser una gran pensada anar al cine sola.
Una abraçada Rits!

XantalHari ha dit...

La veritat és que quan et llegeixo m’arriba a l’ànima i penso quin serà el teu tarannà, i quina mena d’experiència has tingut que tens aquesta sensibilitat tan profunda. Jo em reconec amb tu fa ja uns anys, quan plorava sense cap motiu, quan caminava pel carrer amb qualsevol situació que tingués un mínim de sensibilitat . No sé si plorava per l’amor impossible, per l’amor que vaig tindre, per l’amor que m’havia imaginat o simplement per la sensació de l’amor. Ara després d’uns anys i posada la vista enrere m’adono de moltes coses, de moltes equivocacions, de les meves pors totes elles relacionades amb l’amor i la sensació de sentir-se estimada. Però principalment és molt important que tu t’estimis molt, molt, i després tot ve d'una manera gairebé màgica

Al que és passat, l’oblit

Petonets

Elfreelang ha dit...

tendra i delicadament com només ho poden ser les llàgrimes, pluges fines directament del nucli de l'emoció....poden ser tristes, melangioses, d'angoixa o també d'alegria ,plorar neteja una mica l'ànima de carregues excessives....si d'un plor n'obtens un somriure el plor és més lleuger....ànims !

El porquet ha dit...

Jo quan veig algú plorant pel carrer només em ve al cap que ha d'estar plorant per alguna desgràcia o trauma dels forts. Potser perquè jo no sóc de plorera fàcil (que no vol dir que no ho faci), llavors interpreto que el plor d'un altre, per a que aquest sigui de forma oberta (el plor sempre és més habitual tenyir-lo de certa clandestinitat) és que ha de ser una cosa realment important.

DooMMasteR ha dit...

Amb el teu gran somriure no em puc imaginar-te plorant :-)

Quan veig algú plorant pel carrer sempre sento una punxada al cor. No acostumo a dir res, però si, la flibada està allà..

rits ha dit...

Gràcies MARIA, alleuja però costa molt de deixar anar. Massa.

CARME, ens fem nostres els plors encara que no sapiguem per a què. Molt millor no plorar!!! Senyal que va tot molt bé!!! Com me n’alegro!!!

ASSUMPTA, sigui Reus o BCN et sents observat. A mi tampoc m’agrada, xò de vegades per més que intentis fer el cor fort, les llàgrimes acaben sortint.

FANAL BLAU, i tant que es pot plorar de riure, però com llavors va acompanyat d’un gran somriure, no fa mal ni sap greu.
Jo em reprimeixo molt, moltíssim. Em costa molt plorar i en canvi, més d’un cop m’aniria molt bé fer-ho.
Oi que té un encant especial aquestes o.

FERRAN, llavors voldria dir que ja no estariem a les ciutats tan fredes que ara estem. Seria una gran sort. Però fins i tot ara mateix, si plorés i algú em digués algo, no sé si m’ho prendria bé. Suposo que si, que per molt durs que ens fem, necessitem dels altres.

GARBI24, si, xò costa molt.

XEXU, si que marxen xò xq surtin,... costa tant, de vegades.

CA L’OTIS, si curen, benvingudes!!!

LOLITA, moltes gràcies. No hi havia pensat en això, del reflex d’una emoció pura. I totes les emocions son benvingudes, oi? Per tant els plors també.

ÒSCAR, posar-se trist, al cantó de l’altre tampoc és dolent. Agraeixes que t’entenguin. I si, un somriure també ajuda molt.

FILADORA, vaja doncs a mi tb em sap greu que tu tb ploréssis. Porto uns dies que ploro força, no sé si desconsoladament, tinc ganes que s’acabin les llàgrimes, perquè llavors ja només podré somriure.
A mi m’agrada anar sola al cine. De joveneta em feia cosa, però quan vaig descobrir-ho, em va encantar. Te sents completament dins la pel•lícula. Ara fa molt que no ho faig.

XANTALHARI, moltes gràcies per comentar!
No sé si he tingut experiències que m’han portat a ser com sóc. Simplement, vaig fent.
En aquest cas no plorava per amor romàntic. Sinó per desavinençes amb els que estimo. I em feia molt de mal.
Això si, agafo les teves paraules. Sé que m’he d’esforçar-me en estar en pau amb mi mateixa i estimar-me. I això de la màgia, no sé si arribarà algun dia, ho començo a dubtar molt i molt, però en tot cas, estaré jo bé amb mi mateixa, que ja és molt.
M’agrada això de “al que és passat, l’oblit”. Me l’apunto!!

ELFREELANG, plorar neteja l’ànima, com m’ha agradat!!! Moltes gràcies. Les llàgrimes, senyal que estem vives, oi?

PORQUET, no necessàriament han de ser traumes forts, però jo tb ho penso.
Jo no sóc de plorera gens fàcil i menys que em vegin plorar. Si t’hi fixes, necessitava explicar que estava trista i que havia plorat, i de quina manera ho he fet? Dissimulant-ho, parlant dels plors dels altres.... tb sóc de fer-ho clandestinament.

DOMMASTER, jo tp m’imagino la gent plorant, millor rient!
Jo tampoc dic res i intento ni mirar, com per no incomodar l’altre.

Un petó per a tots i totes!!

Assumpta ha dit...

Sí, però a Barcelona et sents observada per gent anònima... a Reus et sents observada per algú que SEGUR que coneix algú que et coneix... és un rotllo!!

rits ha dit...

ASSUMPTA, t'entenc, el mateix passa al barri de Sants, és gran però es coneix tothom. La sort és que llavors agafes el metro i al centre ja no et trobes a ningú (o si)
Una abraçada!