27/3/11

Reflexions d'una nit de primavera amb canvi d'hora

I arribes d'un casament. Cansada i borratxa (perquè negar-ho). Escrius (perquè tampoc tens son) el primer que et vé al cap, després et desdius. Et treus el collaret, les mitges (perquè mira que són molestes les mitges), et rentes les dents i et passes la toallita desmaquillante, per acabar novament davant el teclat.

I és que, de cop, en arribar a casa, et trobes sola, amb la teva realitat.

I penses. Penses en lo contenta que has estat. Per l'amic que ha trobat una companya de viatje, per les dificultats que han passat i com el seu amor ha anat augmentant. I com t'alegres.

Però també de com et costen els casaments. De com som d'egoistes – o si més no, jo ho sóc- i arribo a casa i em desfaig.

Estic cansada. Cansada de buscar, cansada d'esforçar-me i cansada de mi mateixa, d'haver deixat escapar oportunitats i dels xascos portats. Repasso el meu historial i em desmunto, em desfaig en un mar de llàgrimes sense sentit.

Cansada de fer-me la forta i mirar endavant, com si no m'importès, com si sapigués quin rumb porta la meva vida, però el cert és que m'importa, que per molt estimada que em senti, la casa i el llit és buit. I que em sento completament perduda. Abatuda per tot plegat.

Que hi ha paraules dels que t'estimen, aprecien, que et recomforten i que saps que son sinceres i necessàries. Però, que de tant en tant, un bri de no sé on et fa replantejar,... Per què? Què he fet malament? Per què no? Com he arribat a aquí?

Avui, xerrava amb una companya que no ens veiem gaire, però que no sé com sempre acabem tenint converses ben personals i íntimes, que ja he renunciat. Ella, en la mateixa situació que jo, em deia que no, que mai se sap, que mirés els nuvis, però jo no ho veig així. No puc. Sento que no puc tornar a començar. I aquesta renúncia em fa ser àspre en algunes respostes i comentaris, seca en algunes propostes, però sento que no puc. Que no puc fer veure que tot va bé quan no és així.


ps. segurament no hauria de publicar aquest post.

Segurament, demà buscaré alguna excusa per fer-lo baixar. Em sap greu, però escriure-ho i no publicar-ho, tampoc em venia de gust fer-ho.

I que consti que ha estat un gran casament. Que m'ho he passat genial i he estat immensament feliç per la felicitat dels qui estimo.

16 comentaris:

Bargalloneta ha dit...

Els casaments malgrat està content per la parella que es casa, són tremendament depriments pels que hi anem... sobre tot depenetn en la època personal en que et trobis!!!
avui també m'he sentit una mica identificada amb tu!!
espero que descansis i potser demà, (avui diumenge) vegis les coses una mica diferents!!
una abraçada!

montse ha dit...

Mai és tard per tornar a començar, encara que soni a tòpic, crec que desfent dubtes anem fent camí.
Rep un gran somriure per ajudar-te a desfer aquest dubtes.

Audrey ha dit...

El teu post m'és tant proper..., viure amb majúscules, cada moment, alhora amb serenor..., perquè les renúncies, els desitjos intensos, són grans sotracs en el nostre camí. Ep!, sols és el meu pensament...i sé que no és fàcil. Tot té seu moment...
Abraçada!

lisebe ha dit...

Uff com t'entenc !! Els casaments encara que son macos, també portan els seus qués, una vegada a casa afloren tots els fantasmes i sí es cert que et fan sentir triste i sola.

Una vegada passat el dia les coses ja les veus d'un altre color..

Mai has de tacar la porta! Sempre deixarla ajustada o oberta del tot..

Bon diumenge bonica i ànims!!!

Mireia ha dit...

Potser quan menys t'ho esperis.... la vida fa tombs inesperats i no sempre són dolents.
ànims!

XeXu ha dit...

Em sembla que amb el que t'han dit aquí dalt, algunes coses, ja veus que no estàs sola. Vull dir sola en aquest sentiment d'amargor quan veus la felicitat d'altres, que sí, que estàs contenta per ells, que sí, que els desitges el millor. Però francament, i sense embuts, aquesta puta vida se'n podria anar a la merda algun cop. Així de clar.

A esperar el teu moment. És així. No hi renunciïs.

Elfreelang ha dit...

Almenys escriure el post i publicar-lo no t'alleugereix una mica? l'amor arriba quan arriba ...i ben segur arribarà ...no és fàcil coincidir, no és fàcil conviure, tampoc diu enlloc que la felicitat consisteixi a viure en parella...temps al temps i el cor obert i preparat! una abraçada!

Assumpta ha dit...

Que renuncies a l'amor? Renuncies?... Això no és pot fer, dona... No, no, llegeix bé el que he escrit, no he posat que "no s'ha de fer", he dit que "no es POT fer"... o sigui que, ni que volguessis fer-ho, no podries... Em sap greu portar-te la contrària, eh? Però ja ho saps...

Demà, d'aquí mig any, d'aquí dos anys, quan en tinguis cinquanta... qui sap... L'amor pot arribar quan menys ho esperis i llavors què? Diràs que no el vols perquè hi havies "renunciat"?

Amb l'amor hi ha dues coses que no es poden fer:
- Anar a buscar-lo a la desesperada, perquè llavors tens un risc immens d'equivocar-te...
- Però tampoc hi pots renunciar...
Senzillament, arriba quan arriba i l'edat i les experiències passades no hi tenen res a veure...

Ah, i molt malament això d'arribar "borratxa" a casa... Això no és gens bo per la salut.

Apa, una bona dutxa, un passeig i a oblidar tots aquests pensaments de renúncies impossibles... sí... i una gran abraçada també!! :-)))

Carme ha dit...

A vegades "renunciar" pot ser una mena de suïcidi emocional, o pot ser simplement impossible, com diu l'Assumpta, però també penso que segons com et prenguis la renuncia, pot ser la millor manera de trobar l'amor. Viure cada dia com si no l'esperéssim i arriba quan menys ens ho pensem.

No cal fer com si no passés res, cal saber on som i com ens sentim, en això estic d'acord, però la vida té moltes coses i si la tenim plena i bonica... l'amor arriba, inevitablement, arriba. Si és que estem fets per això!

Ànims, rits, i una abraçada molt gran!

Carme ha dit...

Ah! I també estic totalment d'acord amb l'Elfri: enlloc està escrit que per ser feliç calgui viure en parella. Enlloc.

rits ha dit...

Disculpeu molt aquest post. Aquest matí m'he llevat pensant que l'esborraria, que no era just per qui el pogués llegir.

Però alhora he trobat moltes mostres d'afecte. Moltíssimes gràcies pels vostres ànims. I si, penso que renunciant, pensant que ja no arribarà puc trobar altres motius per ser feliç, perquè en molts moments ho sóc. Encara que, de vegades defalleixi.

Una abraçada molt gran per a tots!

Finestreta ha dit...

Els casaments porten els sentiments a flor de pell.

De moment no has trobat la persona. Amb una miqueta de sort la trobaràs, o potser no l'arribaràs a trobar, però mentrestant has de viure i gaudir, perquè el temps se'ns escapa de les mans... Ànims rits, la vida dóna moltes voltes!

kweilan ha dit...

Jo tb estic amb el que ja t'han dit. No s'ha de renunciar però tampoc buscar-lo i a més, tenir parella no és cap garantia de res. Però estar enamorada de tant en tant ve de gust, i no només depen dels altres sinò també d'un mateix. Una abraçada, rits!!!

Filadora ha dit...

Primer he llegit el d'avui i després el d'ahir. Bé, tothom t'ha dit un munt de coses. Jo penso que sentir és important, millor alegries, això per suposat, però de vegades sentir la soledat tampoc és tan dolent. S'aprèn a valorar. Bitxu! un patonàs!
(I agafar una trompa de tant en tant crec que fins i tot és saludable pel coco, però no ho diguis a ningú! :D)

lulamy ha dit...

Sol passar que en els casaments es tinguin sentiments contradictoris: d'alegria pels que es casen, peró alhora de deseperança pels que no tenen parella. Peró això no vol dir que t'hagis de rendir!!!
Ah, peró també has de tenir en compte que a la realitat no existeixen els Sr. Darcy... (ni el de Emma, ni el de la Bridget!!).
No et redeixis i segueix buscant;-)

El porquet ha dit...

T'entenc i molt. Jo he tingut llargues etapes de la meva vida en sense compartir amb ningú (sentimentalment s'entén) i hi havia nits realment complicades (sempre les nits!).

Nits en que un se sent molt i molt sol, que voldria compartir mil històries i no té ningú a qui explicar-les.

Sé que et sonarà a tòpic o que no t'ho acabaràs de creure, però, agafant el meu exemple, et diria que tranquil·la, mira d'angoixar-te el mínim possible (gens, és impossible, ho sé), tard o d'hora apareixerà una persona que es mereixerà que li dediquis unes paraules tan farcides de sentiments com les que ens has regalat.

Bona nit!