6/1/11

Sense títol


Quan era petita, mooolt petita, vaig tenir combulsions. Jo no me'n recordo, però no éren de febre i a casa van patir. Em van haver de fer proves, com un encefal·lograma. Estava tot bé i mai van saber el perquè, sols van desaparèixer.

La mare, sempre em diu que sóc un llibre tancat, que no deixo sortir els meus pensaments, doncs mai li explico res del que em mou. Però de tant en tant, quan em veu ofuscada en els meus pensaments, quan veu que dono masses voltes a les coses sense dir res, em fa un massatge al cap i em recorda el que li van dir: “ la seva filla déu n'hi dó de quin potencial que té, serà “d'armas tomar”.

Aquesta frase m'ha acompanyat durant molts anys. Sovint penso que penso massa. Que m'agradaria deixar de donar voltes al que no entenc o no controlo. Un simple fet pot tenir mil i un sentits dins del meu caparró. I això em tortura, em fa sentir malament i m'encadena.

Temps enrere vaig arribar a estar en pau amb mi mateixa. I no donava tantes voltes a les coses o sabia controlar els pensaments, sense que em condicionéssin. Vaig aprendre a viure amb mi mateixa, a sentir-me bé i a saber que la hipersensibilitat en les coses tampoc era un desastre del tot. Va ser una bona època. Era i em sentia lliure. I com que estava forta i em sentia bé, em vaig posar nous reptes, en allò que em costa més, les relacions interpersonals. Un dels reptes va ser la creació d'aquest blog.

Ha estat fantàstic. He conegut gent increïble, sou fantàstics. M'he esforçat i m'ha ajudat a obrir-me en certs aspectes que sovint no deixo veure.

Però darrerament em sento enrere. Torno a donar masses voltes a les coses, sobretot les que no funcionen, no les allibero i ja està. Els meus pensaments m'esclavitzen i em fan dir coses que no sento o fer-me pesada en certs aspectes. Em sento dins d'espirals sense sentit, donant voltes en cercle que cada cop és més fosc i hi ha qui em diu que potser és el que ja m'agrada, l'estar trista. Però en el blog no vull entrar dins d'aquest parany. I tampoc puc fer veure com si res. Els darrers posts intentava ser positiva, em canso de ser negativa, però fa temps que no sóc autèntica, o jo no em sento autèntica.

No vull tancar el blog. M'entristeix moltíssim. M'aporta moltíssim, tinc molt d'afecte a molts blogaires, encara que no m'atrevís a anar a Berlín per vergonya. El blog ha estat, i és, molt important per a mi. Gaudeixo moltíssim de la companyia, de les vides diferents i alhora iguals, del respecte que ens tenim, de l'afecte que sentim. De les relacions que es teixeixen, del suport que ens donem. Moltes de les persones que hi ha per aquí són més importants que d'altres amb qui puc sortir de festa.

Ahir una noia del grup em demanava el nom del blog, doncs darrerament en parlem sovint al grupillo. Té trampa, ja sabeu, no és fàcil de trobar si el dius però no l'escrius i no sé si el trobarà, però és que és part de mi mateixa, és dels llocs on sóc més jo mateixa, sense que això signifiqui que sigui diferent. Però és part de la meva intimitat. Molts dels d'aquí coneixeu millor com sóc dels qui em veuen el rostre. O això m'agrada pensar, doncs sovint m'agrado més aquí que quan em miro al mirall.

Els darrers dies parlem molt de tancar blogs, d'amics que es donen temps, de no tancar, de caducitats,.... ja sabeu. I a mi em ronda abandonar el vaixell, de la mateixa manera que també em ronda obrir un segon blog de cuina i restaurants. Contradiccions pròpies. Per això aprofito ara, em dono uns dies per pensar-ho, però necessito posar distància, estar un dia per casa sense l'ordinador encés, sortir fora malgrat se m'hagin acabat les vacances. I així entendre la importància d'aquest espai i tornar amb les piles carregades de bocins per dimecres.



24 comentaris:

zel ha dit...

Es passen temporades, en tens ganes ara sí ara no, però després enyores aquestes persones que hi ha darrera i que sents properes, i encara que no estigui de gaire humor, t'entenen tant si et desfogues, com si estàs alegre, com si penses massa... aquí som, al teu costat!

Carme Rosanas ha dit...

rits, ja saps que t'enyorarem... i això serà millor que deixar d'enyorar-te :) Fes el que et convingui i si fessim una cita virtual pel 2015 pels que haguessin abandonat el blog, tu vindries? per saber de tu... un dia i prou. Ho volem muntar amb la Guspira.

Sergi ha dit...

Amb aquest comentari potser xafaré una mica la resposta que ja t'havia donat al meu blog (que publicaré quan acabi amb totes les altres). Jo espero sincerament que no tanquis, i t'ho dic de cor. Si necessites descansar, pren el temps que vulguis, però queda't en aquest món virtual. En la resposta també et preguntava de què aniria el teu segon blog en cas que l'obrissis, i ara ja ho sé. Jo de cuina no n'entenc ni un borrall, però igualment t'animo a obrir-lo, n'hi ha de molt bons i pots descobrir tot un món.

Tots pensem massa, donem moltes voltes a les coses. Si és massa o no, potser depèn del cas. Però em sembla que a hores d'ara ja no canviarem. Si tens la impressió de que has fet passos enrere, s'ha d'anar a l'arrel del problema i mirar de recuperar el bon camí. Si has passat èpoques millors, has de saber què t'hi va portar. No sé si els d'aquí et coneixem millor o pitjor, però el que sí que és cert és que t'apreciem, i no crec que a ningú ens agradi veure't malament. Aquí estarem per les verdes i les madures. I tant de bo no t'haguem d'esperar gens, però si descanses t'esperarem.

Ei, aviat, molt aviat, jo posaré també una cançó d'Smashing Pumpkins, en un parell de dies. T'animes a encertar-la, tu que els coneixes?

Carme Rosanas ha dit...

He escrit el comentari així una mica lleugerament, perquè estic convençuda que no plegaràs... ben convençuda, com a molt un descanset i prou.

I pensar massa jo mai no ho he considerat un problema. Es pot pensar molt i que això t'ajudi i et faci sentir millor i avançar i es pot pensar poc i anar enrere. O sigui que aquí som majoria els que pensem molt i es tracta de pensar bé. I quan dic bé no vull dir en positiu. Vull dir avançant. A vegades pensaments pessimistes també fa avançar. Clar que tenir pensaments positius és més agradable. Però a vegades per a poder-los tenir ens cal donar-nos permís per esgotar els negatius i treure'ls-hi tot el suc.

Serem aquí, rits, incondicionals, pel que convingui!

Una abraçada, maca!

Assumpta ha dit...

Apaaaaaaaaaaaaa!! Ostres, no eh?

Aquí no hi ha excusa que valgui. Prou de tancar blogs!!

Que ningú faci cas. Això és un virus. Ahir va anar a dormir tardíssim... res, res

Si un està cansat o estressat o qualsevol cosa que s'hi assembla, el que fa és estar uns quants dies sense fer posts, recuperar forces i continuar, perquè hem d'aguantar fins el 8 de març de 2014, així que ja pots anar pensant posts :-))

Cuina i restaurants? Crec que encara entenc més de cinema que de cuina i restaurants... clar que sóc una especialista en tota la carta del VIENA... si serveix... hehe

El porquet ha dit...

Ep! Que s'està escampant un virus per la catosfera? A veure si quedarem quatre i l'apuntador!

T'entenc Rits. Posa la distància que necessitis i, llavors, segur que veuràs molt més clar que has de fer amb el blog.

Si decideixes tornar amb empenta, per aquí estarem esbombant les nostres cabòries.

Cuida't!

òscar ha dit...

Suposo que aquesta serà una resposta escrita des de l'egoisme (el meu, clar!) però em fotria molt i molt que acabessis tancant la paradeta.

Entenc que cal fer compatible vida real i blocaire. Que hi ha cops que publicar o no fer-ho pot ser una angoixa més que un plaer. Que és molt senzill de dir que la part més maca d'això és que no hi ha cap mena d'obligació. Tots són arguments de calaix.

L'argument més important per mi és que per aquí hi voltem un grup de gent que valen molt i molt la pena. I, la veritat, perdre-us em fot molt. Massa.

Així que, egoistament Rits, només et sé dir que et quedis. Enyorar a gent a qui et vols és una p.m.

lisebe ha dit...

Rits mes d'una vegada jo penso que a tots ens a passat de tancar la paradeta però després com molt bé dius després de deixar temps correr tornas en mes ganes pot ser sigui això.

Saps per mí es com una terapia quan estic molt estresada escriure un poema on explica el que sento dins meu, o qualsevol altre cosa en serveix de terapia com he dit.

Es clar que necessitem espai per pensar-ho bé, però no ho pensis tant que no tornis.. eh??

Et necessitem ja veus ho dic jo que fa ben poquet que et deixo comentaris, abans només et llegia sense comentar-te perque sempre m'hi vist una miqueta reflectida amb las teves reflexions.

Així que donat els temps que necessitis però si us plau torna !!!

Molts i molts petons guapa

Garbí24 ha dit...

Tancar no el tanquis....et sabrà molt de greu, pots espaiar el temps que hi dediques, prendre unes vacances, fer apunts un cop a la setmana o deixar-lo per un llarg temps, però quan tornis hi serà, potser nosaltres també. No et quedis només amb una opció.... deixa'ns la porta oberta, si més no per veure que estàs bé.
Ànims i un forta abraçada.

Filadora ha dit...

Dius que no vols tancar el bloc, no el tanquis xiqueta!!! A tots se'ns passa pel cap la idea alguna vegada; però, ... si això t'agrada, si aquí estàs bé, si t'agrada la Rits de la catosfera, queda't amb nosaltres, queda't amb tu! Sempre hi hauran èpoques de boira, però el blog no té la culpa... pensem massa (ja m'incloc!) d'acord! però som així. Pensem massa, potser amb cercle hi tot! però vés a saber, potser el què ens sembla un cercle és una espiral i acabem algun lloc! no sé si m'explico gaire... mmmm... crec que quan hem llegit això del blog de cuina i restaurants, tots hem pensat: Que xuli! ara descobrirem coses! ens agrada llegir-te, ens agrada la Rits, pren-te un dies i descansa dona, però no ens tanquis la porteta porfi!

wanderlust ha dit...

Ostres, seria una llàstima si ho deixes, jo fa poc que hi són i puc entendre que desprès de tant tepms com tu portes.... però podries fer el que diu en Garbi, escriure de tant en tant. A mi em feu falta tots els que escriviu i segueixo amb il·lusió cada dia.
Ànims i que no decaigui!

Elfreelang ha dit...

rits segueix sent tu dóna voltes a les coses si vols fer-ho ....escriu el que et surti ...ja ens agrada tal com et mostres tal com escrius....jo crec que escriure va bé per a conjurar les pors, per treure dolors fora i per expressar el que sents...tu tot això ho fas molt bé rits...pel que t'he llegit...descansa i pren-te el temps que et calgui però no deixis el blog...va...sisplau...seria un gran pèrdua pel món blocaire....una abraçada molt gran rits!!!

DooMMasteR ha dit...

Jo també espero que no tanquis, tot i que he de reconeixer que a mi també se m'ha passat pel cap tancar paradeta. No et prenguis el bloc ni com una obligació ni com un deure. Val més la pena estar un mes o dos sense escriure i tornar amb més ganes.

Per altra banda... un bloc de cuina i restaurants? Pot estar molt bé!

Petons!

Martulina Divina ha dit...

Ups vaja, jo que t'havia conegut fa poc....bé, tothom té dret a agafar distància i pensar-s'ho. Però, com diuen alguns...se't trobarà a faltar. Ja ens diràs què decideixes...

maria ha dit...

Ai noieta i per què no intentes dur les dues coses a terme?Més ben dit,les tres.Sortir a prendre l'aire,portar el blog de restaurants(és genial!)i portar el de la vuitena?
La gran decisió l'has de prendre tu,per això...Una abraçada,rits.

Mireia ha dit...

Sembla que el nou any porta a la gent a replentatjar-se de tenir un blog... Espero que no tanquis, eh? i que obris el de cuina i restaurants, per compensar l'ensurt ;)

Ara seriosament, el blog cal que sigui un espai on et sentis lliure i et trobis a gust i no una obligació. Si ara passes un mal moment i el blog és més trist... que hi farem ja vindran temps millors i tot seran bocins de dimecres, no?

Laia ha dit...

Jo també t'animo a que continuis traient el cap pel vuit8ena, quan et vingui de gust i per parlar del que vulguis. Potser uns dies t'ajudaran a aclarir idees, i tindràs tant mono de nosaltres que hauràs de tornar ;)

Una abraçada maca!

Finestreta ha dit...

rits però sempre és així, la vida és una muntanya russa, tens temporades baixes i d'altres d'altes... Jo ara passo per una d'alta, però sé que en vindrà una de baixa un dia...

Has anat mai a un psicòleg? Et pot ajudar molt en una temporada baixa.

I això que has dit de la hipersensibilitat jo també ho he patit... El sentir-te burra perquè tot t'afecta... Però com tu, jo també vaig aprendre que no és dolent, és maco, perquè pots sentir més que els altres i això és un privilegi!

I pel blog... Què té a veure l'estar malament amb tenir un blog? A mi evidentment em sabrà molt greu que el deixis, però has de fer el que et sembli millor...

Una abraçada!

S.N. ha dit...

Si deixessis el bloc, jo et trobaria a faltar :(

Xitus ha dit...

A mi em passava en un anterior calaix que tendia a fer posts negatius. Vaig fer la nova versió del calaix i al principi em plantejava no fer-ne, sinó que fóssin esperançadors. En va. Llavors el millor va ser deixar reposar una mica el cap, i quan volgués escriure coses, quan realment em vingués de gust i sense cap pressió, les escriuria. Ara ho faig així. I sobretot, no em deixo escriure res negatiu al blog. Ningú no n'ha de fer res, i al final la gent es cansa de llegir tendències que potser no variaran. T'he escrit amb plena sinceritat, rits. M'agrada llegir-te. Però no passa absolutament res si estàs dues setmanes sense publicar. Ara o quan sigui. Deixa que sigui el teu jo més "natural" qui t'ho dicti. Una abraçada treta de dins del calaix, que no et pensis, jo sóc un calaix tancat, també, en el fons. ;)

Audrey ha dit...

Sóc una lectora recent del teu blog, els escrits els trobo sincers i m'agrada la sinceritat a tots nivells. I el blog penso que sols té sentit si hi som amb naturalitat i perquè ens ve de gust, amb el cor..., com passa amb les relacions.
I és cert que enriqueix, qui ho anava a dir!.
Espero seguir.te llegint, si així ho decideixes...
Salut!

lolita lagarto ha dit...

Rits, m'encantaria poder seguir llegint-te, la teva manera d'escriure té una complicitat molt especial... fes el que et sembli, però tan de bo no te'n vagis...:)
abraçades,

kweilan ha dit...

T'enyorarem i t'esperem. Una abraçada!

rits ha dit...

Lamento no haver contestat abans. Em sap greu, però no podia.
Agraeixo moltíssim els vostres comentaris i ànims.
No abandonaré, de moment, no ho faré. La temptació hi és, per diferents motius, i em costarà mantenir-lo, però m'estimo massa el vuit8ena. M'ha donat molt, moltíssim.

Vosaltres m'heu donat moltíssim.

El post podia semblar oportunista pel final d'en Ferran. Potser va ser el desencadenant que em va ajudar. Ara veig la importància. M'agrada passar per casa vostra, pel que explique i no puc fer-ho si tanco. No seria just, ni per vosaltres ni per mi.

Un petó molt gran per a tots i totes.

Poc a poc aniré recuperant la vida blogaire.