Sense títol

Quan era petita, mooolt petita, vaig tenir combulsions. Jo no me'n recordo, però no éren de febre i a casa van patir. Em van haver de fer proves, com un encefal·lograma. Estava tot bé i mai van saber el perquè, sols van desaparèixer.

La mare, sempre em diu que sóc un llibre tancat, que no deixo sortir els meus pensaments, doncs mai li explico res del que em mou. Però de tant en tant, quan em veu ofuscada en els meus pensaments, quan veu que dono masses voltes a les coses sense dir res, em fa un massatge al cap i em recorda el que li van dir: “ la seva filla déu n'hi dó de quin potencial que té, serà “d'armas tomar”.

Aquesta frase m'ha acompanyat durant molts anys. Sovint penso que penso massa. Que m'agradaria deixar de donar voltes al que no entenc o no controlo. Un simple fet pot tenir mil i un sentits dins del meu caparró. I això em tortura, em fa sentir malament i m'encadena.

Temps enrere vaig arribar a estar en pau amb mi mateixa. I no donava tantes voltes a les coses o sabia controlar els pensaments, sense que em condicionéssin. Vaig aprendre a viure amb mi mateixa, a sentir-me bé i a saber que la hipersensibilitat en les coses tampoc era un desastre del tot. Va ser una bona època. Era i em sentia lliure. I com que estava forta i em sentia bé, em vaig posar nous reptes, en allò que em costa més, les relacions interpersonals. Un dels reptes va ser la creació d'aquest blog.

Ha estat fantàstic. He conegut gent increïble, sou fantàstics. M'he esforçat i m'ha ajudat a obrir-me en certs aspectes que sovint no deixo veure.

Però darrerament em sento enrere. Torno a donar masses voltes a les coses, sobretot les que no funcionen, no les allibero i ja està. Els meus pensaments m'esclavitzen i em fan dir coses que no sento o fer-me pesada en certs aspectes. Em sento dins d'espirals sense sentit, donant voltes en cercle que cada cop és més fosc i hi ha qui em diu que potser és el que ja m'agrada, l'estar trista. Però en el blog no vull entrar dins d'aquest parany. I tampoc puc fer veure com si res. Els darrers posts intentava ser positiva, em canso de ser negativa, però fa temps que no sóc autèntica, o jo no em sento autèntica.

No vull tancar el blog. M'entristeix moltíssim. M'aporta moltíssim, tinc molt d'afecte a molts blogaires, encara que no m'atrevís a anar a Berlín per vergonya. El blog ha estat, i és, molt important per a mi. Gaudeixo moltíssim de la companyia, de les vides diferents i alhora iguals, del respecte que ens tenim, de l'afecte que sentim. De les relacions que es teixeixen, del suport que ens donem. Moltes de les persones que hi ha per aquí són més importants que d'altres amb qui puc sortir de festa.

Ahir una noia del grup em demanava el nom del blog, doncs darrerament en parlem sovint al grupillo. Té trampa, ja sabeu, no és fàcil de trobar si el dius però no l'escrius i no sé si el trobarà, però és que és part de mi mateixa, és dels llocs on sóc més jo mateixa, sense que això signifiqui que sigui diferent. Però és part de la meva intimitat. Molts dels d'aquí coneixeu millor com sóc dels qui em veuen el rostre. O això m'agrada pensar, doncs sovint m'agrado més aquí que quan em miro al mirall.

Els darrers dies parlem molt de tancar blogs, d'amics que es donen temps, de no tancar, de caducitats,.... ja sabeu. I a mi em ronda abandonar el vaixell, de la mateixa manera que també em ronda obrir un segon blog de cuina i restaurants. Contradiccions pròpies. Per això aprofito ara, em dono uns dies per pensar-ho, però necessito posar distància, estar un dia per casa sense l'ordinador encés, sortir fora malgrat se m'hagin acabat les vacances. I així entendre la importància d'aquest espai i tornar amb les piles carregades de bocins per dimecres.