23/1/11

Realment t'impressiona tant o ets així de tan humil?


Aquesta tarda m'han demanat que fes un post, que expliqués les darreres aventuretes, les darreres farres que ens han rejuvenit com a mínim 10 anys encara que els efectes triguin el doble en esvaïr-se, la gent que anem coneixent darrerament, que recordi els plans que comencem a muntar, o les cançons dels amics que comencen a girar. El cert és que m'agradaria parlar del molt que he aprés aquest cap de setmana, dels moments viscuts, del fred o del sol d'hivern reflectit en el mar o dels moments d'intimitat compartida amb un molt bon amic que em coneix com ningú, i amb qui he estat injusta i no he donat prou suport davant la seva amagada fragilitat.

Però com que sóc més de donar voltes i voltes al que em ronda el cap, egocèntrica a més no poder en aquest espai, em quedo amb tres preguntes que m'han fet aquest cap de setmana.

La primera, directe i innocent, però que em va tombar de valent, a mi i a tota la gent que ens envoltava, que per sort són tots molt propers. Va ser un cop de puny al fetge que no t'esperes i que trigues en reaccionar. D'aquelles intimitats que tothom coneix i que no pregunta, però que estan a l'ordre del dia. I que t'arriba sempre, en el moment menys indicat, quan et sents més vulnerable i sense saber què dir, sense ser ocurrent ni trobar la gràcia que faci vèncer el moment de tensió.

La segona, sutil i suggerent, enmig d'un joc. Igual d'innocent però descobrint-me parts de mi mateixa que desconec, maneres de mostrar-se que no dones importància perquè no acceptes, però que saps que són tan reals com el fet de no ser àgil en els jocs de rapidesa mental que tant t'agraden però que sempre t'acaben fent sentir una mica absurda.

I la tercera, però no per això la menys important (potser és al revés), a cau d'orella i que et desquadra. Que no saps com entomar, perquè no saps entendre en quina intenció està feta, i perquè no coneixes la resposta. O potser si que coneixes la resposta però és part de tan endins que sembla que no s'hagi de veure mai. Perquè parla de la pròpia essència, de com ets. No em considero humil, tinc molts pardals al cap, i per contra sovint em menystinc força, i això tampoc seria senyal d'humilitat. M'impressiona on estic, m'aclapara i m'espanta. Tinc por de no estar a l'alçada, de no fer bé la meva tasca, però estic contenta de ser-hi i sé que és tasca meva fer-lo meu.

Sovint, tinc el cap a quarts de quinze, penso tantes coses alhora que no presto atenció al que els altres diuen, però el cert és que dono massa importància al què opinen els altres i per això, preguntes sense més importància resten en mi donant voltes i voltes.

I llavors em pregunto, com havia aprés a que no m'importés tant?

8 comentaris:

XeXu ha dit...

Sense saber les preguntes és molt difícil fer-se una idea del que expliques i del per què t'han descolocat tant. Però si no les dius, deu ser per alguna cosa.

El que sí que no et recomano és que estiguis pendent del que els altres pensen de tu. Ja sé que és molt fàcil de dir, i molt difícil de fer, però no podem caure bé a tothom, i hi ha gent amb la que no hem de perdre ni un segon pensant si els agradem o no. Una molt bona amiga tenia aquest problema, i em sembla que no la feia sentir massa bé. Amb el temps ha aconseguit relativitzar-ho, fer que no li importi tant el que els altres pensen, i em sembla que li va millor.

fanal blau ha dit...

rits,

mira de parar atenció al que els altres diuen, escolta, estigues atenta, però no posis massa pes en el que els altres opinin de tu. I quan tinguis dubtes, pregunta, demana.
Tu ets tu i és amb qui et lleves cada dia.
I ben segur que ets una dona ben generosa amb els altres, tant com ho has de ser amb tu mateixa.
Mira't amb bons ulls.
Una abraçada.

Carme ha dit...

Doncs, entenc que no les diguis, però, m'agradaria molt saber les preguntes.

Suposo que el fet que t'importi o no el que pensen els altres, depèn molt de quins altres. Si és els altres en general, uns altes molt ampli, aleshores intenta que no t'importi tant. Però els amics... a qui no li importa què pensen els amics de nosaltres? Suposo que en alguna mesura és normal, sempre que no et torturis exageradament, perquè l'avantatge dels amics, és que ens coneixen i ens estimen... i acostumen a pensar bé els uns dels altres

Finestreta ha dit...

A mi també m'agradaria saber les preguntes? Però vaja, pel que expliques ha estat un cap de setmana d'aquests que et fan descobrir-te una mica més... :)

jordicine ha dit...

Em quedo una mica confós perquè no sé ben be de quines coses parles. Però vaja, sempre es bo buidar el pap i que la gent que tens aprop sàpiga què et passa. Un petó, RITS.

El porquet ha dit...

Bé, segurament és una barreja de tot. Tens una humilitat a sobre que no pots ni amb ella, fins i tot pot ser excessiva (un no s'ha de menystenir mai) i, d'altra banda, certament, et preocupa massa el que la gent pensi de tu.

Jo entenc que, si és gent molt propera, hom intenti no decebre, no caure malament... però precisament per ser tan propers, permeten tractar-los amb sinceritat, tant tu a ells com ells a tu.

La resta de gent... bufff, que pensin el que vulguin, no?

Elfreelang ha dit...

Afalacs? confidències? declaracions d'amor? confirmació d'amistat? autodescoberta o sentir-te descoberta per altres? vaig ben perduda ...però al capdavall l'important ets tu....a viure ( sense auto menystenir-te)

rits ha dit...

No era un post fàcil de comentar. Sé que darrerament no ho son. Potser s'ajunten masses coses però m'heu fet pensar molt i molt. Moltes gràcies.

Xexu, no sé perquè no les vaig dir, suposo que per vergonya. Ja sé que no podem caure bé a tothom. No em preocupa caure bé a molta gent, ser popular o aquestes coses. Però si que em preocupo quan no m'agrado a mi mateixa i sento que els altres veuen en mi els pitjors defectes que jo em veig. Havia aconseguit passar de tot, recordo que va ser una època molt bonica. Sé que he de treballar-ho, amb temps espero tornar-me a sentir com llavors. I llavors, serà tot igual, no m'impotarà gens el que pensin perquè jo estaré bé amb mi mateixa.

FANAL, no em sé mirar amb bons ulls. Fins i tot fent aquest post em sento malament. M'agrada molt el que dius, de ser generosa amb els altres però també amb mi mateixa. No ho sóc gaire. Algun dia n'hauré d'aprendre.

CARME, la veritat és que no tenen misteri. Suposo que em feia vergonya. La primera, em preguntaven si ja tenia nòvio i em va agafar en fred. La vaig trobar de molt mal gust, en aquell moment i en aquell context. Altra cosa és si estàs parlant en intimitat i et pregunten com et va la vida amorosa,... llavors la cosa canvia. I la segona era fruit d'una carícia, que em va agafar despistada parlant amb una altra persona i vaig reaccionar fredament, a lo que em van preguntar si sempre era així de poc dolça. I em va fer pensar en lo freda que sóc en les relacions personals. Ja veus, coses molt íntimes que segons l'estat d'ànim suposo que senten millor o pitjor.
Tens raó, els amics ens estimen tal i com som. Sovint em pregunto perquè m'aguanten el que m'aguanten, però llavors em diuen coses boniques, coses que suposo que m'hauria de creure. Algun dia deixaré de pensar en el que pensen els demés de mi. Sé que ho he de fer.

FINESTRETA, les preguntes li he comentat a la Carme. I si, va ser un cap de setmana intens. Em va agradar moltíssim. I si, aquests caps de setmana sempre et fan descobrir coses d'un mateix.

JORDICINE, lamento la confussió. Suposo que eren moltes coses i tenia por de fer-me pesada. Però si, és una sort ben gran poder comptar amb gent que t'estima.
Per cert, no t'he contestat el mail, perdona. Estic pendent de confirmar una cosa que teníem planejada per aquell cap de setmana. Quan sàpiga si marxo fora o no, us diré alguna cosa.

PORQUET, el teu comentari m'ha frepat molt! I no ho dic com una crítica, eh. Això de la humilitat que no puc ni amb ella, és tan cert, com angoixant com alliberador. I si, em preocupa massa el que pensin. Ambdues coses se'm fan difícils de tenir en compte i superar. Algun dia, no?
I si, els propers és una sort tenir-los. Sovint penso que no us mereixo.

ELFREELANG, em sap greu que aneu perduts. No volia ser-ho, però em va sortir la vergonya. Les dues preguntes que falten li he contestat a la CARME, allà trobaràs i sabràs si són confidències o no... ojalà fossin declaracions d'amor!!!!
I si, l'important és viure!!!

Un petó per a tots i totes!!!