14/1/11

I ara

I arribes a casa després d’un altre dia gris de treballar, alces la mirada a l’edifici i veus voleiant el falcó. El guardià diligent que espanta les destructores gavines de fer picossades a les plaques solars de casa. I seus al banc. Admires la seva elegància, el seu vol, el donar-se a tot, la valentia i lleialtat d’aquest animaló i gaudeixes del silenci del moment i la pau que es desprèn.

I llavors és quan sents clarament que més que mai has de tenir força i valentia per fer el que no vas fer molts mesos enrere. Més força encara, doncs ho havies aconseguit, però t'ho vas carregar tot en el moment que vas decidir tornar a compartir el viscut, tornar-ne a parlar, tornar a remenar els bons records, sense voler ni esperar res però donant voltes innecessàries, a encadenar-te, a encegar-te davant els subtils i covards avisos, i a viure de ple allò que esperaves viure de lluny i que ni pensaves que t’afectaria tant. I que et fa perdre-ho tot. Fins i tot, i sobretot, la dignitat en tu mateixa; perquè malgrat les coincidències, malgrat el que no entens, malgrat cert engany disfressat de mitges veritats que vas haver de preguntar, malgrat tot el parlat, saps que si hi ha alguna culpable d’arribar on has arribat, ets tu mateixa.

I saps que trobaràs la força i valentia, que d’altres n’has sortit, malgrat estiguis cansada d’haver de remuntar. Que cal posar en ordre altres realitats domèstiques més complicades que no poden esperar, el dia a dia que s’acumula o dels problemes més terrenals dels amics que semblen ajuntar-se a grapats. I saps que comptes amb els qui et porten del braçet, els qui et fan sortir de casa, els qui et van avisar del que estava passant perquè eres incapaç de veure-hi clar, els qui t’esbronquen per maltractar-te, els qui t’aguanten tot el que t’aguanten; dels qui saps que mai et deixaran ofegar del tot en les pròpies misèries i pitjors malsons.

I així puges a casa, obres les finestres perquè entri el vent i airegi les quatre parets, treus per fi les llums de Nadal, encens una espelmeta de vainilla, poses música que no fa mal escoltar i comences a fer neteja, física i mental.

I recomences a reconstruir-te, sense saber com ni sense saber què dir ni a casa teva, la casa que decideixes no tancar perquè és part de tu mateixa. I a pas de tortuga comences a veure-hi encara que només esbocis un tímid somriure mentre el puck contempla atentament el vol del falcó que s’allunya definitivament.



ps. un retorn estrany, però que havia d'escriure.
Hi ha coses que no tenen remei. Que fan mal i en faran, però què hi farem, la vida pot ser molt cruel.

11 comentaris:

Elfreelang ha dit...

Entrar aire fresc ventilar i estar satisfeta de tot el que segur has aconseguit ....la vida continua i res és senzill però to pot ser molt bell, molt satisfactori...depén com ho entomem....i aqui ens tens rits llegint-te i admirant-te perquè ens agrda com ets, com et mostres com escrius...

Garbí24 ha dit...

crec que amb una neteja a fons tot quedarà molt apunt de tornar a estar a gust. Ànims i bona neteja

El porquet ha dit...

Netejar, fer dissabte, fer foc nou, fer un reset, és una bona manera de tornar a engegar. Poquet a poquet, però, no prenguéssim mal!

Laia ha dit...

Me n'alegro que hagis tornat a escriure, Rits!

A ventilar-ho tot, deixar entrar aire fresc, renovar-te i agafar-te ben fort de bracet!

Un petonàs i una abraçada!

lisebe ha dit...

Rits es necessari fer neteja de les coses d'abans per encarrilar la vida cap endevant sense fer dels records un dia a dia.
Cal ser com ets tú valent i encara que costi una mica sempre optimista.

I sí aquí estem sempre per llegir-te i omplir-nos de tú.

Molts petonets preciosa

Martulina Divina ha dit...

Ànims Rits, jo també començo una fase de neteja exhaustiva i costa posar-s'hi però segur que en sortirem reforçades! Endavant!

Assumpta ha dit...

Doncs... no sé què dir, a part que: M'ALEGRA MOLTÍSSIM VEURE EL TEU BLOG ACTUALITZAT!! ;-))

I la cançó que has triat és... uaaaau uaaaauuuu boníssima, boníssima!!

Vingaaaaaaa una abraçada de ben retornada!! ;-) D'aquí no ens mou ningú!! :-DD

maria ha dit...

Obre les finestres ben obertes i deixa que se'n vagi tot el que no necessites.
L'última pel·lícula que has vist també ha estat la meva;és molt divertida.Frega't les mans perquè se n'acosta una..."Mas allá de al vida"^^.

Filadora ha dit...

Sempre endavant preciosa! algunes vegades amb passes gegants i altres amb passes xiquetes però sempre endavant.
I com diu l'Assumpta: D'aquí, no ens mou ningú!
1 abraçada!

Finestreta ha dit...

M'alegro que no pleguis...

La vida pot ser molt cruel, però també pot ser molt maca, i ara et toca viure aquesta part, amunt amunt!

Un post molt maco per cert!

rits ha dit...

Moltíssimes gràcies pels vostres comentaris i ànims!
Poc a poc, anar tornant a la normalitat!

Una abraçada a tots i totes!!!