I ara

I arribes a casa després d’un altre dia gris de treballar, alces la mirada a l’edifici i veus voleiant el falcó. El guardià diligent que espanta les destructores gavines de fer picossades a les plaques solars de casa. I seus al banc. Admires la seva elegància, el seu vol, el donar-se a tot, la valentia i lleialtat d’aquest animaló i gaudeixes del silenci del moment i la pau que es desprèn.

I llavors és quan sents clarament que més que mai has de tenir força i valentia per fer el que no vas fer molts mesos enrere. Més força encara, doncs ho havies aconseguit, però t'ho vas carregar tot en el moment que vas decidir tornar a compartir el viscut, tornar-ne a parlar, tornar a remenar els bons records, sense voler ni esperar res però donant voltes innecessàries, a encadenar-te, a encegar-te davant els subtils i covards avisos, i a viure de ple allò que esperaves viure de lluny i que ni pensaves que t’afectaria tant. I que et fa perdre-ho tot. Fins i tot, i sobretot, la dignitat en tu mateixa; perquè malgrat les coincidències, malgrat el que no entens, malgrat cert engany disfressat de mitges veritats que vas haver de preguntar, malgrat tot el parlat, saps que si hi ha alguna culpable d’arribar on has arribat, ets tu mateixa.

I saps que trobaràs la força i valentia, que d’altres n’has sortit, malgrat estiguis cansada d’haver de remuntar. Que cal posar en ordre altres realitats domèstiques més complicades que no poden esperar, el dia a dia que s’acumula o dels problemes més terrenals dels amics que semblen ajuntar-se a grapats. I saps que comptes amb els qui et porten del braçet, els qui et fan sortir de casa, els qui et van avisar del que estava passant perquè eres incapaç de veure-hi clar, els qui t’esbronquen per maltractar-te, els qui t’aguanten tot el que t’aguanten; dels qui saps que mai et deixaran ofegar del tot en les pròpies misèries i pitjors malsons.

I així puges a casa, obres les finestres perquè entri el vent i airegi les quatre parets, treus per fi les llums de Nadal, encens una espelmeta de vainilla, poses música que no fa mal escoltar i comences a fer neteja, física i mental.

I recomences a reconstruir-te, sense saber com ni sense saber què dir ni a casa teva, la casa que decideixes no tancar perquè és part de tu mateixa. I a pas de tortuga comences a veure-hi encara que només esbocis un tímid somriure mentre el puck contempla atentament el vol del falcó que s’allunya definitivament.



ps. un retorn estrany, però que havia d'escriure.
Hi ha coses que no tenen remei. Que fan mal i en faran, però què hi farem, la vida pot ser molt cruel.