4/12/10

Descobrir el menjar xinés

"You need to live authentically, and you can't ignore that".

The Pekin Duck
Chinatown
New York
8/12/2007

De petita era un desastre amb el menjar, una figaflor. Només m'agradava el menjar de la mare i era un drama amb els altres menjars. Apart, es veu que quan era molt petita m'encantava la sopa de peix però me'n devien donar tanta que la vaig avorrir i ara la sopa i el peix només son pels dies de molt fred i el necessari (perquè de peix se n'ha de menjar). I la sopa de peix, buf, el pitjor dels malsons.

A casa no s'anava a massa restaurants, però teníem els bars del barri selectes. El pernilet del O'furancho (ara el Floren), els calamars del Martí o el bikini i els pinxos morunos de l'Antonio. I quan féiem el luxe d'anar a un restaurant, era una festa.

Per sort em vaig anar formalitzant, que em va costar mooolts i molts anys. Ara quan alguna cosa no m'agrada intento no fer un lleig, tot i que de vegades, costa (les anxoves em superen. La meva animadversió cap aquest peix va in creshendo i no la puc evitar, i sinó que li diguin al Floren, qui em va voler fer una sorpresa preparant-me un entrepà deliciós i quan vaig veure les anxoves enmig de la tonyina, el pebrot i les olives, es veu que vaig fer una cara que el pobre home encara li sap greu).

El fet és que vaig trigar uns 10 anys a fer el meu primer McDonalds (en una festa infantil, que la mare no em volia deixar anar perquè això del McDonalds no li feia gràcia. Per cert, crec que a hores d'ara encara no ha provat una hamburguesa d'ells) i la veritat, em va decebre. I fins els 15 no vaig anar al meu primer xino. I va ser horrorós. No em va agradar gens. En l'ànim de socialitzar i normalitzar, el McDonalds s'ha convertit en un clàssic adictiu i amb el menjar xinés he anat fent esforços i fins ara podia anar a menjar a un xinés tranquil·lament demanant el que anomenava “menú infantil”: rollo primavera, arrós tres delícies i boletes de pollastre. A més, la proliferació de cultures gastronòmiques d'arreu del món m'han fet obrir les mires i ara fins i tot podria dir que m'encanta els menjars diferents. No obstant, el xinés es continuava resistint (a més ja no està de moda, que l'ha superat el japonès).

Tot això fins ahir.

Una amiga va viure sis mesos a Boston fent un post-doc. Tots els que vam tenir la sort d'anar-la a veure la féiem baixar a Nova York, i ella sempre ens portava al Pekin Duck de Chinatown. Des de que va tornar volia tornar a menjar “pato pekin” però es fa a molts pocs llocs. En un esmorzar de feina va sortir el tema i em van recomenar un lloc. Ahir vam anar i va ser un èxit. El Restaurant Hoy.

Vam descobrir un xinès de qualitat, un petit local on no reserven i la clientela és la de tota la vida, entre ells, molts xinesos. L'amo parla un català impecable, és atent i simpàtic i vam deixar que ens sorprengués amb els entrants que volgués, un arrós, unes gambes amb ametlles, unes mandonguilles sublims, un wan-toon fantàstic.... i després gaudir d'una alternativa del pato pekin (aquí gairebé no el fan enlloc). No és gens el típic xinés i demostra que la cuina xinesa va molt més enllà del rollo primavera o el pollo con almendras. Fins i tot els postres van ser exiquisits, un plàtan arrebossat i emborratxat, una delícia.

Va ser un sopar fantàstic. Vam riure com feia temps, ens vam posar al dia i el fred que feia a la ciutat va quedar en un no res. Això si, no ens van donar les galetetes de la sort!




ps. El més curiós és que fa justament 3 anys, el dissabte del pont de desembre estava menjant el pato pekin a Nova York. Com passa de ràpid el temps!!!!! Quins records.

He buscat i no trobo per enlloc les fotos de Nova York, quin desastre! Espero que estiguin a casa els pares, o em desesperaré. Sols em queda una i no té res a veure amb Chinatown. Igual que la cançó no té res a veure amb el post, ni amb el menjar, però parlar de Nova York em recorda aquesta cançó i fa molt de temps que buscava l'oportunitat de penjar-la.


13 comentaris:

garbi24 ha dit...

tots tenim les nostres preferències a l'hora de posar-nos alguna cosa a la boca.....i és que hem d'anar amb compte amb el que ens hi posem, sempre que ens agradi....;) Bon apetit

Mireia ha dit...

tot és posar-hi. A mi les anxoves tampoc m'araden gens

XeXu ha dit...

Me l'apunto! A mi ja m'agrada el menjar xinès encara que sigui cure, imagino que si és de qualitat encara millor! Però no has parlat de preus...

Assumpta ha dit...

Ui, només una vegada a la meva vida he menjat a un xinès... UNA!! I va ser a París... de viatge de nuvis, fa 20 anys i en un restaurant en una zona cara, molt maco i molt net i polit :-))

És que jo sóc terrible, terrible de maniàtica (hi pateixo, eh? vull dir que... ufff) i sempre penso que aquests restaurants estan bruts hehehe... Em van explicar un parell de marranadetes d'uns llocs d'aquests i els vaig avorrir per sempre.

Ah, i quan parlo de bruts no em refereixo al menjar, que jo sóc tan rara que pel menjar no tinc cap mania (ai, no sé què pensareu!!) No, no, em refereixo a estovalles tacades, cuines brutes... coses així... :-))

Assumpta ha dit...

Ah! M'ha fet molta gràcia el comentari del canvi de gustos de petita a l'actualitat :-))

Jo de petita odiava la verdura... agggsss puajjjsss... La meva mare tenia la mania de, per sopar, la majoria dels dies fer verdura i, d'aquests, la majoria era mongeta tendra, patata... i jo ho odiava a mort...

Ara m'encanta!! :-)))

Ja sé que mai t'he d'oferir sopa de peix (a mi m'agrada! hehe)

trt2009 ha dit...

Jo també de petit era un desastre menjant. Crec que la meva mare va fer-hi molts esforços. Així i tot, tampoc he millorat tant. Menjo moltes coses variades però no sóc dels que s’ho poden menjar tot.

Les anxoves m’agraden molt. El que no aguanto és la “casqueria” i tampoc la grassa animal. Bé, ja veus que no sóc com per convidar.
Alguna vegada he fet algun lleig. Recordo a El Caire que ens varen invitar a un sopar i ens varen servir colom Farcit i Caldo de Colom. Bé, em vaig menjar l’arròs, l’amanida i el pa. Ho sento molt però malgrat quedar malament, no vaig poder menjar-ho. No m’entrava ni per la vista.

New York és un viatge pendent.

Pel que fa al menjar xinés, m’agrada prou.

rits ha dit...

GARBI24, jejeje, sobre gustos colors, oi? I sort que a tots no ens ve de gust el mateix!

MIREIA, a mi, ara ja ni apartant-les, trobo que el menjar agafa molt el gust i em fan basques.

XEXU, val molt la pena. I de preu està força bé. Ens va sortir a 25 per cap, però pensa que vam menjar moltíssim i ens vam pimplar tres ampolles de vi del bonet de la carta entre 7 (i unes tres o quatre cervesses). Segur que t’agrada.

ASSUMPTA, és que molts xinesos teníen i tenen la fama de bruts, perquè ho estan. Eren llocs de menjar ràpid i cutre. Per això destaco aquest. Perquè trenca amb tots els tòpics del xinés. Es mereix que li donis una oportunitat.
La verdura mai m’ha fet el pes, ni de gran ni de petita!!! Sispli, el que vulguis però sopa de peix, no!! em conformo amb ben poc, no necessito un gran menjar.

Hola TRT2009, i moltes gràcies per passar-te! En som uns quants els d’aquesta colla de no poder-s’ho menjar tot. La casqueria no es fa gaire, tampoc crec que la gent vagi fent un plat d’aquests, seria arriscar-se massa. Però veus, a mi si que m’agraden algunes coses.
A mi tb m’han passat coses d’aquestes amb els menjars internacionals, o quan no saps què hi ha.
Nova York, hi he de tornar. Només hi vaig estar un cap de setmana. Massa poc temps per una ciutat tan increïble.

Una abraçada a tots i totes!

El porquet ha dit...

Me l'apunto... el que passa és que, de moment, em queda un pèl lluny!.

M'has fet pensar en els McDonald's... crec que la darrera vegada que hi vaig anar va ser l'any 2002... és a dir ja fa 8 anys. Estava d'Erasmus a Estocolm i, com que no tenia un duro i tot era molt car, quan volíem anar a sopar a fora, sense gastar massa, la solució fàcil... les hamburgueses del McDonald's (que allà n'és ple). Crec que en vaig fer tantes aquell Erasmus que vaig decidir desintoxicar-me en tornar. I ja porto 8 anys de desintoxicació!

caterina ha dit...

M'encanta el menjar xinés com provar el d'altres cultures. L'hindú i el mexicà tampoc me desagraden gens. Menjar és un plaer del que tant parlar de calories avui dia i règims mos oblidem de gaudir. Llegint el post m'has fet venir ganes de menjar xinés, Rits!!

rits ha dit...

PORQUET, doncs el dia que t'apropis ja tens una idea.
Vaja, potser algun dia et torna a venir de gust el McDonalds. Sinó, tampoc passa res!!

CATERINA, doncs mira, ja tens una excusa per muntar una sortideta, a menjar xinés!!!

Wanderlust ha dit...

ai, se'm oblidava:
http://www.restauraweb.com/plantilla/index.php?local_id=241

Tu, jo i l'Otis ha dit...

Jo sóc poc maniàtica i menjo més o menys de tot... de petita potser em feia mania el peix. Ara en menjo, però la sopa de peix... millor que no.

Al McDonalds no saben quina cara faig. Crec que havia entrat algun cop al de roma per anar al lavabo, i un cop vaig menjar en un de Londres, però em vaign demanar un menú infantil...

Prenc nota del restaurant xinès!! Si mai passeu per Figueres, a prop de la plaça de l'Ajuntament hi ha el Shanghai, que és molt i molt bo i fa molts i molts anys que hi és.

Tu, jo i l'Otis ha dit...

ara que m'hi fixo... jo treballava al costat!! si t'agrada el japonès, a Numància cantonada Travessera de les Corts hi ha el Kikuchan, que d'aparença és cutre però fa japonès a bon preu. És una mena de taverna japonesa... els menús del migdia estan molt bé!