Vestint-te

Camines passadís amunt i avall, amb aquella gràcia teva que només tenen els que són com tu. Mires a tord i a dret i fuges corrents. Tornes amb un bastó, un paraigua o el telèfon per amagar-lo al lloc menys pensat.

Amb els morros plens de xocolata de l'esmorzar de luxe que ens hem menjat els grans i has volgut tastar, potser seria ja hora de treure't el pijama. I quin millor lloc per canviar-se que la taula del menjador enmig d'un brogit de gent.

Posem el canviador, la roba i t'estiro. T'aixeco per descordar-te els botons del pijama, perquè sempre costen tant de descordar? Un braçet, l'altre, unes quantes pessigolles a la panxa i un riure encomanadís. Una cameta rabassudeta, l'altre i un peuet per fer-li un petó.

El body cada cop més donat de si, com creixeu de ràpid! I el bolquer encara prou sec per haver passat la nit.

Carícies, pessigolles i un riure que no para en els ulls més innocents. Et passo la tovalloleta i et poso crema pel culet intentant anar ràpid no sigui que l’aspersor faci de les seves i em deixi ben molla.

Creia que ja no sabria posar un bolquer, però potser és com anar en bicicleta, quan n'has aprés ja no hi ha oblit possible. I unes quantes carantoines més. Peterrons amb la boca i massatge a la panxolina, la pell de vellut i aquella olor d'infant que és inigualable. Fins i tot t'hauria cantat una cançó desafinant de valent.

Un nou body, uns mitjonets que fins i tot li cabrien en Puck i marejos amunt i avall asseient-te, estirant-te, posant-te dempeus a la taula. Uns pantalons texans com si fossis un adolescent i una samarreta de ratlles, amb els botonets al costat. Que n'és de bonica la roba de nadons.

Ja estàs apunt per triomfar de valent entre les noietes del poble, amb el teu somriure irresistible i do de paraula (encara que gairebé no t'entenguem res, només la mare les endivina totes).

Per acabar unes minúscules bambes com les del pare, per no parar de córrer, només fa una setmana que camines tot sol i et queda tants camins de vida per endavant!!!!

Sens dubte, ets el millor antídot per a la tristesa.



ps. feia molt de temps que no canviava un nadó. És com si m'hagués negat a fer-ho des de que vaig treballar de cangur. No sé ben bé perquè. I suposo que mai et vols ficar, però aquest cap de setmana vaig tenir prou confiança com per demanar que em deixéssin vestir un dels meus petits prínceps. Moltes gràcies. Que n'és de divertit!