20/11/10

No tenir somnis


Fa un parell de dies vaig escriure un mail a un amic felicitant-lo per un somni complert. M’alegra moltíssim, hagués estat un bocinet de dimecres. I em ve al cap la cançó dels Sopa de Cabra, els teus somnis, molta feina, molts maldecaps, segur, però l’esforç recompensat.

Sempre m’havia considerat somiadora. M’agradava ser-ho. És una virtut que m’agrada de la gent. Sobretot de la gent que té somnis i lluita, treballa, s’esforça per aconseguir-los.

Però me n’adono que darrerament no ho estic sent gens. Potser no ho sóc. Intento pensar en quins són els meus somnis per saber per a què mereix la pena lluitar. Els busco, sé que els necessito. Però no els trobo. No sé què vull, no sé per a què em veuria capaç de somiar.

M’acontento en passar la vida. En no amagar-me, en no amargar-me perquè de vida només en tinc una. En viure amb els que m’acompanyen, en allò que faig, en somriure. Però no recordo mai els meus somnis quan em llevo i els que recordo els hauria d’esborrar, formen part del passat.

Quan vaig perdre la capacitat de somiar? Quan em vaig adonar que només tenia somnis que no em portaven enlloc? Quan vaig renunciar, quan vaig abandonar-me?

Les coses que em preocupen ocupen tant de lloc al cap que ja no queda ni un petit espai per al somiar. El que em manca pesa tant que tampoc ja no sé què és. Només sé que és un buit i m’entesto en no voler posar-li nom ni en acceptar-lo. Perquè llavors què quedaria?

Em faig ràbia a mi mateixa per sentir tot això. Però davant, un full en blanc. Davant l’advent, el Nadal, el nou any, els nous propòsits, i només tinc un full en blanc. No sé què vull. I potser dir-ho és el més honest que he fet amb mi mateixa en molt de temps.





Ps. I l’únic que recordo i que és ben banal, miro bitllet i per maig ja és tot car.

Aquest és el post del que parlava ahir a la nit. no sé si penjar-lo o no.


13 comentaris:

Ferran ha dit...

Rits, pensa en coses que t'omplin i busca aconseguir-les. No és fàcil però és el que necessitem: saber cap on volem anar. Si no tenim objectiu, el camí és erràtic i amb ell, la nostra vida.

Potser ara em diràs que no saps què t'omple. Sí que ho saps, segur que sí; és només que, quan hi ha boira, no veiem ni amb els fars més potents. Així, el que cal primer és dissipar la boira, sortir d'aquest estat empantanat.

Com? relaxant-nos, no capficant-nos més del que ja estem, quan som en mig de la boira, disfrutant del que tenim, que és molt; deixant de centrar-nos en els nostres problemes i focalitzant en positiu.

La solució és sempre a les nostres mans, només hem d'aprendre a trobar-la.

XeXu ha dit...

Doncs trobo que has fet bé de penjar-lo. Em sembla que em sento una mica com tu, i no perquè em manqui temps, les ocupacions no m'ocupen prou, de temps lliure no me'n falta, però tot i això no tinc somnis a la vista que vulgui complir. Fins i tot les coses que em faria gràcia fer no constitueixen un somni, i no em motiven prou com per tirar-m'hi de cap. Potser és que res m'interessa prou en aquesta vida. Però tot això potser són temporades. Tu sí que ets somniadora i ara potser no vius un moment de somnis, però això no vol dir que a la propera proposta que et facin no se t'il·lumini la cara i et vulguis implicar molt i sigui un nou front en el que lluitar. Tens força per això i per més, però està bé que ho vagis recordant, i si nosaltres t'ho podem recordar una mica, millor que millor.

Carme ha dit...

Jo també penso que has fet bé d'escriure'l i de penjar-lo. A vegades cal adonar-nos de com ens sentim i posar-ho clarament en paraules per tornar a recomençar.

I podem dir-nos... està bé, ara no tinc cap somni pel qual lluitar. Això no vol pas dir que no tornin a venir els somnis. I saps? si em deixes dir una cosa arriscada (perquè no la sé) crec que quan ens pensem que no tenim somnis és perquè no creiem o no escoltem els que tenim. Els trobem fora de lloc, massa complicats, no sabem com posar-nos-hi i aleshores els apartem de nosaltres.

Adonar-te que no en tens cap a la vista, ja vol dir que comences a escoltar-te una mica... i aquest és el camí. Escolta't, mira què et fa posar contenta i què et fa posar trista. Busca les petites il·lusions i alegries i aniràs tornant a dibuixar els teus somnis. Hi són, són dintre teu, només cal que els tornis a escoltar.

Una abraçada be forta, bonica!

garbi24 ha dit...

ara sabem com et sents....i si et serveix d'ajuda pensa que no estàs sola....hi ha molta gent amb el mateixos pensaments i neguits que tu

maria ha dit...

I no serà que tot el que desitges ja estàs lluitant per ell en el mateix moment i per això tens la sensació de no tenir somnis?

kika ha dit...

per això són els blogs precisament, no?
jo crec que això ens passa a tots, en diferents temps. arriba sense que sàpiguem per què i marxa sense que ens n'adonem... i seguim fent cicles, i els somnis van canviant... i la final l'únic que és estable és l'ara ... i val la pena agafar-lo tal com vé, perquè no tornarà :-)

Assumpta ha dit...

Crec que, després del que ha dit la CARME, no hi ha res millor per dir :-)

Com diu en XEXU, això són temporades... llavors, d'acord, són temporades, no t'hi capfiquis i fes el que diu la CARME: "Què ara no hi ha somnis? D'acord. Però ja tornaran"...

De totes formes, la seva idea més "arriscada" també m'agrada: Potser tens somnis que veus molt impossibles i et penses que no cal posar-s'hi...

En fi, que com m'ha agradat tant el seu comentari, doncs exactament el que ha dit ella és el que a mi m'agradaria que em diguessin si em sentís com tu et sents ara...

Endavant, valenta!! :-))

Audrey ha dit...

És de valents reconéixer el que hi ha, allò que se sent...i posar paraules un pas endavant. Arribaran els somnis, segur!, escolta't i endavant!, sempre...

Salutacions,

Elfreelang ha dit...

potser rits no tens somnis perquè encares més la realitat...il-lusions en trobaràs de noves segur que sí el que passa és que potser estàs canviant...fas bé d'escriure ...permet reflexionar, expressar-se i això sempre és bo...Endavant!

montse ha dit...

Encara que no t'ho sembli, el fet d'haver-ho expressat, ja es un pas endavant per trobar il·lusions amb nous somnis.

rits ha dit...

Moltes gràcies per comentar aquest post. No era fàcil, però fa dies que li dono voltes. I encara no he trobat sortida, tot i que els vostres comentaris m'han ajudat a veure coses que no veia. Una abraçada immensa a tots i totes.

FERRAN, em recordes una frase que no sé d'on l'he treta però que diu algo així com “si vols que les coses canviïn, primer has de canviar tu”, però jo ja no sé ni com canviar. Ni com trobar aquesta solució. Ja faig coses que m'omplen, no hagués tornat al mijac si no fos que m'omple moltíssim, ja surto amb els amics, veig pelis, miro de fer cosetes de casa, però no hi ha res més. Hi ha un buit que no sé com omplir, que no sé trobar-li camí en omplir-lo i no sé si tinc força per tornar-me a il·lusionar per res. Potser és que així és el millor de com puc estar. Però..... no hauria de sentir-me llavors en pau amb mi mateixa?
Buf, complicat, ja ho sé.
Aquests dies és cert que se m'han acumulat moltes coses, molts neguits del que no faig bé, potser la setmana vinent ho veuré millor.

XeXu, però arribar a aquesta conclusió, que res t'interessa prou, què et provoca? Et sents més descansat? A mi no. Potser seria el millor, dir, doncs bé, així és com estic i visc la vida el millor que puc, però no ho sé fer.
Espero que sigui una temporada. Però fa dies que hi penso.
No n'estic segura de ser somiadora, potser era massa tonta. Però merci pel que dius.

CARME, has donat força en el clau i m'has fet pensar, però és que crec que he renunciat a diversos somnis, perquè ho he intentat de diverses maneres, perquè no es poden complir o són massa elevats, i potser millor apartar-los, com dius, perquè no em porten enlloc.
Intentaré escoltar-me. Intento buscar les petites alegries, són les que em fan somriures, però somiar...

GARBI24, merci, perquè sovint em sento bitxo raro, però alhora, sap greu saber que hi hagi més gent que es sent així.

MARIA, podria ser, però ara sento que no lluito per res.

KIKA, desitjo que aquest cicle passi ben aviat!!!!

ASSUMPTA, no sé si és que ja renuncio, que no veig solució, però que el comformisme també està ben arrelat.

Gràcies, per la vista AUDREY!!! espero que ens arribin aviat!!!

ELFREELANG, intento buscar il·lusions cada dia, potser així és com encaro la realitat. Però no crec que la meva vida canviï gaire més. Acceptar-ho també costa.

MONTSE, a veure si en trobo ben aviat i us les puc contar!!

S.N. ha dit...

Doncs jo opino dues coses.
1) Que potser no sempre cal "lluitar". De vegades és bo senzillament caminar tranquil.lament.
2) Que si vols saber el que et mou comencis pensant en coses petites petites petites...

rits ha dit...

Merci, SN. Ara em veig incapaç de somiar. Fer-ho, fins i tot em fa mal. Les coses, petites, petites, petites,.... són els bocins, aquests m'ajuden a tirar endavant