He tingut instal·lada a casa una amiga que de tant en tant em visita. Arriba el dia menys pensat, de la forma menys pensada i ni demana permís per instal·lar-se; sense importar-li si tinc coses a fer, activitats a les que anar, compromisos on donar el millor de mi.
Arriba i es queda còmodament al sofà de casa.
Sovint em queixo que casa és freda, que li falten cosetes per donar-li caliu, però ella no necessita res. S’arrauleix al llit i s’hi passa hores contemplant el no res.
No em deixa estar còmoda dels amics, veure la llum del sol o esforçar-me en allò que em costa. Em roba tota la força i tota l’energia i ens passem hores i hores parlant i explicant-nos, matxacant-nos sobre el que no tenim, sobre el que ens fa mal o no entenem. Retraient-me els meus pitjors defectes, fent-me sentir més culpable d’allò que no funciona.
Però per més que vulgui, no la sé fer fora. Per més que pensi i doni voltes, ella segueix allà, absorbint-me.
Això si, m’esforço en recordar que acaba marxant. El dia menys pensat, en el moment menys pensat, s’esfuma sense que cap motiu o esdeveniment faci canviar l’entorn. No pas perquè no li presti atenció o faci més o menys coses, ni vegi més o menys gent. Simplement marxa. Deu ser que veu que no la necessito o que ja hem divagat el suficient.
Avui ha marxat. I em sento descansada, alleugerida. Amb molta força encara que el peu em faci mal de l’esgotament d’ahir i avui tampoc hagi parat gaire.
Espero que trigui a tornar, doncs ha estat instal·lada massa temps darrerament.
Aquesta amiga es diu Solitud. I no és bona companyia, ho asseguro.
18 comentaris:
Booon post! La solitud en petites dosis pot ser bona companya, però quan s'instal·la per quedar-se…
La solitud només és bona si la pots controlar fent que aparegui o desaparegui al teu gust
Et llegeixo amb un punt de melangia, mentre escolto la meravellosa Dido que m'acabo de penjar al blog, i m'estremeixo.
Perquè deixem que ens visiti, de vegades, a hores en què no la volem? Perquè?
Noieta...ja sé que no és fàcil, de vegades a mi també m'invaeix l'espai vital, però hem de fer per no acollir a qui no volem a casa.
I quan ve, sempre, acaba marxant.
Un petó! I un somriure!
M'has deixat sorpresa i descol·locada. Un post genial!
Avui en Sànset tenia un sopar i jo m'he sentit contenta d'estar una nit sola, però ja fa estona que el trobo a faltar...
No et puc dir res més que gairebé em fas saltar les llàgrimes. Ho has brodat.
Bona nit maca
Utnoa
Aquesta amiga teva també la conec, la diferència és que no li deixo el sofà , està ple de llibres i papers...al final està tan incòmoda que se'n torna per on ha vingut ....magnifica manera de parlar de la solitud! mira quan algun cop m'han dit ah vius sola? jo responc no, no visc sola visc amb mi!
La solitud quan es perque la escolleig-es tu mateiza no es dolenta pot ser fins i tot bona, però quan es forçada fa mal. Es tant dolenta com quan vius envoltada de gents i ets sents totalment sola. Jo a vegades dic que es una solitud acompanyada.No sé el que el millor.
Molt bona manera de expresar-ho en el post Rits. bé ja t'ha deixat en pau oi??
Petonets preciosa i bon cap de setmana
Et vaig llegir ahir a la nit, rits, i me'n vaig anar amb la melangia de llegir-te sense saber massa què dir. Me'n vaig anar com si dialogués amb la barruda de la teva amiga solitud que s'instal·la i no se sap mai quan marxarà. Com si li digués que està bé, una amiga és una amiga, però sense abusar.
Torno, i veig que ja t'han donat algunes idees... el sofà ple de llibres i papers... no deixar que s'instal·li. Totes opinions molt més qualificades que la meva... ja que si t'he de ser sincera, jo i la solitud no tenim gaire contacte, a vegades m'agradaria alguna estona, algun dia... crec que la necessito, però no, no hi ha manera. No em fa ni cas i sempre se m'escapa. Segurament és una sort. Però tos els extrems són dolents.
Una abraçada, bonica, sense ella... que s'aguanti!
Que aquesta solitud tardi molt i molt de temps en tornar-se a instal·lar a casa teva. És impossible evitar, en algun moment, sentir aquest sentiment. Però està al nostre abast foragitar-lo quan més aviat millor.
Ja la conec, ja m'imaginava que parlaves d'ella. Dius que ha marxat avui? Bé, ahir al vespre? Ostres, espero que no li doni per passar-se per casa... però molt em temo que sí, que si t'ha deixat una estona és per venir amb mi. M'ho hauria d'haver pensat, aquests propers dies ja em semblava que no podia ser que fes acte de presència i em deixés tranquil. Bé, me l'hauré de menjar fins el cap de setmana següent, segur. Què hi farem, almenys t'ha deixat tranquil·la a tu.
Quina música més bona poses darrerament.
que bonic! m'ha agradat molt el post!
saps, què? al començament pensava que aquesta visita era la regla! :-D
ara en serio, fes-la fora. li obres la porta i que marxi. i si no marxa, aleshores marxa tu.i no hi tornis fins que no hi sigui.
amb companyies que et fan sentir d'aquesta manera ni hi ha d'estar!
Aquesta visita només és bona quan un mateix la busca, no quan et ve imposada.
Normalment no m'agrada gens aquesta companyia, amb dues hores màxim al dia en quedo més que farta.
M'agrada està acompanyada, encara que un estigui en una punta de la casa i l'altre amb l'altre punta, o que ens passem hores sense dir res. Però m'agrada saber que el meu costat hi tinc algú.
ufff, jo com la meia, no sé estar sola. Potser hauràs de fer veure que no hi ets, quan vingui aquesta amiga, no?
Unpost molt ben escrit
Un apunt preciós, rits, molt ben escrit! Llàstima, però, que entristeixi una mica.
Saps, jo sempre m'hi he trobat bé en la solitud, tot i que m'agrada estar amb gent, però també estar sola.
Només he sentit solitud quan he trobat a faltar alguna persona que ha marxat, però això no és ben bé solitud, és enyor més aviat.
Espero que trigui a tornar, o que no torni mai més.
Petons, bonica!
Moltes gràcies pels vostres comentaris. No volia tractar d’aquella solitud que ja ens està bé, la de gaudir de temps popi, personal, sinó de la solitud en el seu grau més profund. De sentir-se sol malgrat estar envoltat de gent. Darrerament m’acompanyava i això que sóc afortunada perquè m’estima molta gent.
P-CFACSBC2V, si, de vegades és bona companyia, com ho era divendres a la nit. Però és una solitud diferent. Crec que diferenciaria estar sol a sentir-se sol.
GARBI24, això és moooolt difícil!!!
FERRAN, jo tb et llegeixo amb melangia. Sincerament no ho sé. Se suposa que ho tenim tot, que hauríem d’estar molt contents, però de tant en tant….
FANAL BLAU, molts gràcies. No ho sé controlar, simplement, arriba, simplement se’n va.
UTNOA, segur que m’has entés molt. Moltes gràcies. Estones de solitud estan molt bé, però ….
ELFREELANG, bona tàctica, la miraré de tenir present. Vivnt sola em sento molt bé, m’agrada, però sentir-se sola va molt més Enya. De vegades penso que estic massa acostumada i tot.
LISEBE, si, sembla que ha marxat, fins la propera.
CARME, moltes gràcies per les teves paraules. Arriba i marxa, ara esperar que trigui en tornar. Si necesites estar sola, no és pas dolent, un momento per a tu. Però no vulguis sent-te sola, t’has de sentir molt afortunada de no ser-ho gens.
ALBERT BiR, que trigui, que trigui,… però les emocions, en el fons, són com muntanyes russes, i poden venir tan ràpid com se n’han anat.
XeXu, doncs si només és un cap de setmana, rai!! Que no s’instal•li pas més. Ah, i que no torni a casa meva!!!! A qui li podríem endosar????? No estaria bé, fer-ho, oi? Que marxi ben lluny. Molts ànims, segur que tens milions de maneres per evitar que s’instal•li.
Mira que et tornaré a posar la Beth, eh! Que tan aviat et queixes com t’agrada la música que poso! És preciosa aquesta cançó.
KIKA, jejejeje, la reglaç!!! Molt bona, també arriba sense avisar!!
_MEIA_ a mi tb m’agrada estar acompanyada. Per això de vegades quan arriba és un lastre fer-la marxar, i tb m’agradaria poder dir que tinc algú al meu costat. Potser algun dia.
Moltes gràcies MIREIA, ho intentaré!
RITA, a mi tb m’agrada estar sola, gaudir d’estones de casa, però quan les hores son masses…. I si, l’enyor que dius tb l’he sentit darrerament.
Un petó ben gran per a tots i totes!
Realment sentir la solitud a prop no es gaire bo, potser cal que l'omplis amb rutines .
El teu post m'ha fet pensar en aquesta cançó: http://www.goear.com/listen/fc7957a/soledad-jorge-drexler-and-maria-rita
Mal rotllo d'amiga, la propera vegada no la deixes passar de la porta.
Terra de llibres
Publica un comentari a l'entrada