7/11/10

Ser creient avui?


No entenc això de l’esperit sant?

Canvia-ho per amor, i tot tindrà sentit.

Fa ja molts dies vaig anar a veure Comer, rezar, amar. Em va impactar molt i em sortíen dos posts. Un, no l’he arribat a publicar mai i l’altre vaig pensar que el publicaria arrel de la visita papal.

Una de les coses que em va sobtar de la pel·lícula i que se’m va fer llarg, és l’apropament, el misticisme, la necessitat de trobar pau en religions llunyanes com pot ser la hindú. No vull que em mal interpreteu, respecto moltíssim aquestes creences, fins i tot m’atrau conèixer-les, però no són la nostra –si més no, la meva-. A la pel·lícula es parlava de conceptes tan propis de la nostra cultura com la reconciliació amb un mateix, l’ajuda als altres, el servei als altres.

Després, al cap d’uns dies, fent un cafè amb una companya de feina m’explicava com moltes de les seves companyes de despatx es sentien atretes a fer cursets d’autoconeixement, de zen i altres vessants místiques, i que no les entenia, que en el fons el que veia és que eren persones amb moltes mancances, sobretot d’afecte.

En aquell moment vaig arribar a una conclusió. La nostra societat, ens agradi o no, està basada en una cultura judeo-cristiana i assentada en una esglèsia catòlica. El desarralement religiós, l’ateisme i agnosicisme cada vegada més extés de la nostra societat porta a que moltes persones amb necessitats espirituals vagin a trobar aquests espais de recolliment, d’autoconeixement, de pau, en altres religions, més ben vistes, més acceptades. Exòtiques i plenes de colors, vessades en la natura i la condició de la persona. Qui no té necessitats espirituals no abraçarà cap religió però hi ha qui si.

I és que desenganyem-nos, ser creient avui, és un esport de risc. I més, si no combregues amb moltes de les coses de l’Església, aquesta que es fa escriure en majúscula.

Crec que el causant de la desafecció, de l’ateïsme dels dies d’avui és causat per la pròpia Església. Per l’ostracisme, la negació a adaptar-se a la societat canviant. Per quedar-se encorada en els anys i anys. De vegades crec que si Jesús vingués ara mateix renegaria de la pròpia església. Del control que vol imposar, dels excesos en temps de penúries.

A la litúrgia que ha fet en Joseph ha deixat anar algunes perles, que si l’Estat ha de redreçar les politiquees familiars i cuidar el concepte de família com la unió d’home i dona, i que a sobre de parla de llibertat i de pau enlloc de confrontació? Sincerament, s’ha cobert de glòria.

Però esclar, l’Església, en la seva dimensió més estructural i arcaica viu tancada a la gent. Si fins i tot per anar pel carrer, el màxim dirigent va tancat en vidre, no fos cas que el volguéssin matar, com ha d’entendre, apropar-se al dolor d’una mare amb un fill a la pressó i tota la família a l’atur? Com ha d’entendre què vol dir estimar, si sols s’estima a ell mateix? Jesús va entrar a Jerusalem en burro, acompanyat per tothom qui el seguia, avui si la Sagrada Família vol significar alguna cosa, sols representa luxe i encartronament. I això que és preciosa, la ara ja basílica.

Per sort, som molts els que creiem que les coses no rutllen. Simplement, que aquests no ens fem veure. Això si, crec que és impossible lluitar contra aquesta maquinària. És lluitar contra una paret i sols queda continuar fent el que creus que has de fer. Esperant que algun dia algú obri els ulls i atengui als molts que creiem en una església diferent. On homes, dones, joves, infants, siguin tractats per igual, estimats per igual, on els pobres tinguem un lloc.

Fa un temps, discutint sobre aquesta església, em van dir que l’església ha d’estar al servei de les persones, ha d’arribar allà on la societat civil no arriba, i un cop hi arribi, desaparèixer, sense fer soroll, com quan a la dictadura es féien reunions clandestines contra el règim o sindicals, però que després un cop legalitzats han marxat. O com les tancades d’immigrants. Després han sorgit moltes associacions, però calia un lloc on recollir. I això l’estructura eclesial no ho sap fer. Vol mantenir el seu poder.


Ps. Si continués vivint al meu primer pis, des d’ahir estaria incomunicada. No tenia línia fixa de telèfon i els mòbils estan inhabilitats. Una de les grans mesures que han posat. Com pot tenir tanta por que algú li faci mal? Això és perquè no viu en pau.

La veritat és que fer aquest post costa. El més fàcil seria no dir-ne res, perquè es pot mal interpretar. I perquè moltes coses no les tinc clares, dubto de tot. La majoria dels meus amics són no creients. M’ha costat molts anys que m’entenguin i poder-ne parlar. Sovint em diuen, esclar tu ets diferent, ets de Sant Medir i del mijac, però ara ja no sé què significa.

19 comentaris:

Elfreelang ha dit...

Rits has escrit un apunt genial, sincer i crec que amb molt d'encert....jo respecto totes les creences i fins tot les creences de qui no en té cap, tens molta raó ...hi ha un munt de gent que diu que no és religiós o que no creu i va en la recerca d'altres religions...aleshores en què quedem? jo sobretot crec en les persones , en les persones que ajuden els altres, en la solidaritat, en l'esforç diari se ser coherent i en l'honestedat, tant m'és si són hindús, catòliques, atees o agnòstiques...Endavant rits!

XeXu ha dit...

Exemplifiques una gran part de la població creient, que n'hi ha molta encara que no ho diuen, però que no està d'acord amb el que fa l'Església ni amb el que signifiquen moltes coses. Sempre defensaré que l'ésser humà cregui en alguna cosa, i creure en Déu no és res dolent ni que s'hagi d'estigmatitzar, encara que estiguem al segle XXI. Per temps que passi mai serà una cosa criticable. Però quan parlem de l'Església no és que diguem que van uns quants anys tard i que els costa adaptar-se, és que s'han quedat a l'edat mitjana, i això és vergonyós. Això sí, adaptant-se a les comoditats d'avui dia, amb els vidres blindats del papamòbil. Però volen que la mentalitat sigui com quan tenien el control absolut i la paraula del bisbe, o del clergat en general, era llei i ningú no podia contradir-la. I ja no és així. Hi ha altres prioritats, hi ha altres necessitats. La gent necessita creure igual que llavors, però no poden viure sotmesos a una por i a un càstig diví quan estem totalment sotmesos a molts càstigs molt terrenals. Fer cas a moltes coses que promulga l'Església és anar en contra de la realitat, caure en l'absurd. I la gent ja no traga. Naturalment, amb la informació que hi ha avui dia, la gent ja no consent qualsevol prohibició.

Si bé puc entendre la necessitat de creure, perquè jo la tinc, encara que en altres coses, no puc entendre que es faci cas a l'Església, hi ha tantes evidències de que tot és paper mullat... T'aplaudeixo per aquest escrit, i sobretot per dubtar. Em sembla que el més fàcil no és callar, per què te n'has d'amagar. La teva postura és encara més sensata que la dels que, com jo, no creiem ni en una cosa ni en altra. D'alguna manera és com creure cegament en la independència, però tenir molt clar que cap dels partits polítics no està triant la via més correcta i detectar-me tots els errors. Si els nostres líders ens cridessin a les armes i a la violència contra el poble opressor, veuríem que les coses ja no es fan així, oi? Doncs el mateix amb l'Església. Tu pots creure en Déu i mirar de portar la seva paraula on sigui, però no et sents representada pel que uns mamarratxos diuen. No és criticable. Al contrari, totalment al contrari.

Si Jesucrist aixequés el cap... em sembla que se'n tornaria ràpidament al forat, d'un infart de miocardi mínim.

Carme ha dit...

Un bon escrit, rits! Com que tinc dos comentaris davant meu que diuen la majoria de les coses que jo voldria dir, em quedaré amb un "estic d'acord amb vosaltres", amb tu, rits i amb ells. Creure's en possessió de la veritat absoluta i no ser capaç de revisar els coses, per a mi ja és una actitud que no m'aporta res...

Striper ha dit...

Conec una persona que es cristia de base i treballa com a tal a umna petita parroquia un cop li comentava, els fastuops i riquesses del la jerarquia catolica, i ell em va dir que calia passar de tot aixo, que ell era cristia perque Jesus era Amor, i el creia que si el amor fos el eix deles relacions humanes tot seria perfecte i bonic.

Clidice ha dit...

Entenc i respecto els creients de bona fe, jo en vaig ser una. Però no estic d'acord en una de les coses que dius: l'ateïsme no porta al desassossec espiritual com expliques. El desassossec el porta el tipus de societat on vivim i, majoritàriament, les persones que s'apropen a les religions "estranyes" són persones que creuen, en el que sigui, tant li fa. La gent a la que li calen crosses per viure semre creuran en alguna cosa. Amb tot el respecte. Els que fem una opció per l'ateïsme solem tenir poca necessitat d'aquestes crosses. Afirmar el contrari és saber-ne ben poc i no és just. No som el diable, ni ànimes en pena, ni gent que no té moral, ni gent que no sap viure l'alegria de l'amor al proïsme. O sigui que em sembla fantàstic que expressis la teva religiositat, però compte, els ateus som una altra cosa.

No voldria semblar dura, però reconec que m'ha molestat una mica la teva definició, la veritat. Una abraçada cordial.

Josep Lluís ha dit...

Rits, has fet un escrit molt interessant. No comparteixo tot el que dius, però ho has exposat amb respecte i sensibilitat. L'ésser humà ha tingut sempre, i sempre tindrà, set de transcendència. Jo, com a creient, continuo buscant i el camí no està exempt de dubtes, limitacions i de les malifetes que un va fent. No obstant la fe m'ajuda i, la veritat, em sento còmode dins de l'Església Catòlica. Algunes coses canviaran. Altres, sincerament, crec que no poden canviar, però continuaré estimant sempre l'Església. L'estructura d'aquesta potser és massa complicada, però tot ho és en aquest món i gràcies a ella també es poden fer moltes coses. Trobo que, per exemple, als musulmans, els hi falta la figura d'algú equivalent al Papa, que mantingui una certa unitat per damunt dels diversos accents que tota religió té.
Tens raó, Jesús va pujar a Jerusalem en burro, però a l'hora de la veritat no van creure en Ell i el van assassinar (amb la complicitat de l'Estat i les autoritats). Què passaria avui si tornés? Probablement el mateix. Inclús els seus deixebles a l'hora de la veritat el van abandonar. No va ser fins que van rebre el do de l'Esperit Sant que van perdre la por. Però en ells, Crist va fundar la seva església. I el Papa, el successor de Pere és el seu cap visible.
Ara bé tot l'anterior, es podria substituir per allò que va dir Sant Agustí "estima i fes el que vulguis". Una abraçada, Rits.

kweilan ha dit...

Un apunt molt interessant i també tots els comentaris que t'han posat.

lisebe ha dit...

M'agradat molt rits el enfoque que has donat al apunt.. Cada vegada l'Esglesia s'allunya mes dels seus..
Está massa capficada en el passat i amb les mans molt agafades a les riquesses. Quan Jesus va entrar a Jerusalem i es va congregar amb els seus apostols i gent creient es va comportar com una persona mes segons l'evangeli diu d'ell : "als petits em vaig fer petit.. als grans amb vaig gran als pobres vaig ser pobre... "
Jo crec amb persones com va ser Vicente Ferrer,amb els missioners que estan donant la seva vida per paisos en guerres, ells son reals i crec en que ser crsitia es més que tenir un titul nominal perque t'han batejat.. es mes que tenir creences es ser consecuent amb el que creus..
No soc atea , ni agnóstica, i tinc fortes conviccions cristianes pero no crec en el que es l'Esglesia ni accepto les seves contradiccions..per això estic d'acord en tú

Molts petonets preciosa

Ariadna ha dit...

Es inevitable parlar de religiositat o espiritualitat arran de la visita Papal. Sota el meu punt de vista, crec que l'Església catòlica s'ha allunyat massa dels seus feligresos, la qual cosa ha propiciat que busquem en altres bandes allò que no se'ns dóna a casa nostra, d'aquí vé l'augment de l'interés per altres religions (orientals bàsicament).

El que jo diria és que hi ha una busqueda de la pau interior, de l'equilibri, i del estar bé amb un mateix. Si ens ho dona una religió llunyana o les tèniques d'autoconeixement i coach, tant se val.

GURMET ha dit...

SEr creient ha de passar per el Papa?

garbi24 ha dit...

La veritat és que ho has bordat, tant de bo ells fessin tant bé la feina. L'únic que he vist de bo en el resum és el temple que arquitectònicament és una passada. Cal anar a veure'l

sànset i utnoa ha dit...

Ben bé que és difícil tocar aquest tema i ser curosa com tu has fet.

Jo no sóc creient, i tot allò que es relacioni amb l’Església no m’acaba d’interessar. Ara bé, no podem negar que la nostra cultura és cristiana, tal com té els seus orígens a l’Antiga Grècia.

La meva àvia sempre em diu el mateix: “jo crec en Déu, però no en l’Església”. Crec que molta gent ho creu així. I segurament els seus motius siguin sobrats.

*Sànset*

Assumpta ha dit...

Amb el respecte total i absolut per tot el que has escrit, i sense entrar en el fons de l’article, volia tan sols fer una petita puntualització a una de les teves frases, allí on dius “I més, si no combregues amb moltes de les coses de l’Església, aquesta que es fa escriure en majúscula

Escrivim “església” en minúscula quan parlem dels edificis, dels temples: (L’església de sant Joan és dos carrers més avall) i ho fem amb majúscula quan parlem de les persones, dels creients: totes (Càritas, entitat de l’Església, gestiona el nou menjador social de Reus)

Vull dir que aquesta Església amb majúscula no és pas per parlar del Sant Pare o dels cardenals, no és cap signe “de superioritat”, ni fa referència a cap jerarquia, és per parlar de totes les persones creients, fins la més petita... Així doncs, no és pas “Església oficial” i “església de creients”... en absolut, d’Església només n’hi ha una, on hi som tots els creients.

O sigui, “l'Església es reuneix a l’església els diumenges”, “com que jo sóc Església, vaig dimarts i dimecres a l’església on faig catequesi”, “en aquest poble hi ha una petita església romànica”. Ja està, només era això :-)

rits ha dit...

Gràcies a tots per comentar. Sé que era un post difícil i polèmic, i segurament no vaig encertar en algunes paraules, suposo que per dubtes i qüestionaments propis. Agraeixo molt els vostres comentaris sincers.

Gràcies ELFREELANG, estic d’acord amb tu, també crec en les persones i en els seus actes, no importa com siguin ni en què creguin o no. una part de l’escrit em preguntava perquè tanta gent buscava en allò llunya creences o pau interior o com li vulguis dir, conceptes que també es troben a la fe cristiana. Se’m fa curiós buscar fora allò que tens a prop, i la resposta en surt en forma de crítica a l’església actual. Puc tenir raó o no, simplement és el que penso ara, potser d’aquí dos dies pensi diferent.

XeXu, crec que ara mateix dir que ets creient és molt difícil, i sobretot entre les persones joves. No està de “moda” o no s’entén i la imatge que es desprèn és de joves molt conservadors. Simplement perquè són els que es fan veure. I tb com és alguna cosa que et qüestionen per tot arreu, també te la qüestiones o fins i tot negues, simplement perquè la majoria no és creient.
La meva manera de “creure” és molt particular i se’m fa molt difícil exemplificar-ho. Crec que no tinc ni ganes d’explicar-ho al blog, perquè crec que no s’entendria. El que si que et puc dir és que la meva fe em porta a creure en les persones, en donar-les oportunitats, a creure que poden millorar, a sorprendre’m, a pensar que encara hi ha coses per les que es poden lluitar (i segurament molta gent també creurà en les persones i en tots aquests valors sense ser creients).
Estic d’acord que l’església està molt ancorada en el passat i té una mentalitat molt conservadora, però tant com a l’edat mitjana i sotmetre la gent a la idea d’un Déu castigador..... vaja, no crec que ningú ho vegi així. Crec que l’encuirassament de l’església en segons quins temes socials és per la por del control i per aferrar-se a idees caduques, i que sincerament no entenc perquè es creu així. Segurament perquè tenen molta por al canvi.
I que moltes coses son pecat, potser si que hi ha qui s’ho pugui creure. Però sovint penso que això del pecat és més aviat és quan no es viu en pau amb un mateix, quan no es fa el que creus que has de fer. Quan no vius plenament (i ja veus que no té res a veure amb els pecats tradicionals).
Em sorprèn gratament la comparació amb l’independentisme i els polítics i què faria la gent. Sincerament, no sé què passaria, potser és aquesta la raó que sempre m’ha fet anar amb cura en això de la independència i no poder-la afirmar rotundament que la vull.
Destruiria el temple, com ja va fer!

Gràcies CARME, estic d’acord amb això que és molt difícil això de revisar, i encara més difícil admetre equivocacions o que les coses canvien. Aquest cap de setmana es va demostrar, van ser incapaços de donar senyal d’obertura al món. I és molt trist.

STRIPER, estic d’acord amb la definició d’aquesta amiga teva, ara, això de cristià de base em comença a fer una mica de mal, i mira que m’ho diuen de vegades, però no crec que sigui ni millor ni pitjor, sóc cristiana igual.

rits ha dit...

CLÍDICE, com et vaig dir ahir, em sap greu si les meves paraules et molestessin, no eren gens la meva intenció, vaig intentar ser curosa i no és gens fàcil, el blog no et deixa espai per explicar-te amb immediatesa. No crec que sigui millor o pitjor ser creient com ateu, com agnòstic, com budista,... el què vulguis. Per mi l’important és estar en pau amb un mateix i ser coherent amb el que es pensa i ni se m’ha passat mai pel cap això que els ateus sigueu el diable o gent sense moral o sense nord. Com et vaig dir al teu blog, en tinc molts, la majoria, d’amics ateus i t’asseguro que m’ensenyen moltíssim dia rera dia, i si no mira el post de l’11 d’octubre.
Estic d’acord amb tu que el desassossec el comporta el tipus de societat en el que vivim i entristeix.
Però les teves paraules també em porten a entendre que els que creiem és perquè necessitem crosses? Que necessitem recolzar-nos en una fe perquè som febles i que per això som creients? Sincerament, em puc sentir molt feble per un munt de coses, d’autoexigències, qüestionaments o mancances, però si cada dia intento esforçar-me en millorar no és gràcies només a la meva fe. O potser si, ara ja no ho sé, però no em sembla ni millor ni pitjor que no fer-ho. Crec que tots tenim les nostres febleses, els nostres defectes i hem d’anar avançant. No sé qui és dura aquí, però si més no una mica prepotent sona o de creure’s millor.
Segurament no en sé d’ateisme, però t’asseguro que el respecto i molt i estaré encantada d’aprendre’n i més quan és fruit d’una reflexió personal. I no sé a quina definició et refereixes, la de canviar esperit sant per amor? No dic que només sigui amor les enteses per esperit sant, al contrari hi ha moltes formes d’expressió d’amor.

Hola JOSEP LLUÍS, benvingut a casa! Moltes gràcies per comentar. Agraeixo molt les teves paraules, és un tema difícil i més per parlar-ne en un blog, on no pots mantenir una conversa immediata, quan explicar-te o les paraules poden portar a confusió. Per exemple, entenc el que dius de tenir set de transcendència, però potser hi haurà qui ho entengui i es pensi que vol dir ser important. És una paraula molt pròpia del catolicisme, i un dels problemes que hi veig, precisament és de llenguatge, potser ara és menys ric, però hi ha termes que no s’entenen. I hi estic d’acord, tots en tenim, tots ens qüestionem el perquè de tot plegat i alleuja saber que tothom té dubtes, qüestionaments.
Espero que sigui cert que algunes coses canviaran, però tb és cert que d’altres no. I aquí és el meu neguit. Jo em trobo còmode a la parròquia on sóc, al moviment que serveixo, però no em sento còmode havent de rectificar, donar explicacions davant qüestionaments que fa la institució i que jo mateixa no em puc creure. Al negar-se a evolucionar.
Estic d’acord que cal una estructura, però l’estructura se’ns menja i ens fa perdre el nord (és una frase molt pròpia del mijac quan no trobem relleus) i el poder, com a tot arreu, corromp. Cada cop hi ha menys fidels per tant, perquè mantenir tantes parròquies? Cada cop hi ha menys capellans? Perquè multiplicar esforços i fer tres misses en un cap de setmana si potser es pot ajuntar tothom en una i sentir-se més recollit? O perquè hi ha pocs joves que volen anar al seminari? I és així, doncs sempre que vaig visitar el bisbe ens recordava lo de buscar vocacions.... Per mi, la resposta és clara. Potser no és certa, però mentre hi hagi el vot de celibat, joves que podrien tenir vocació no en tindran. En conec un, es casa al març (a aquest, el bisbe tres vegades li va parlar de les vocacions i al final li va tenir que respondre malament, el va incomodar moltíssim).
Estic completament d’acord amb tu, si Jesús tornés, ningú de l’Església el creuria, perquè proposaria una església molt diferent a l’actual. Almenys a mi m’ho sembla.
I si, estimar és el que importa.

rits ha dit...

KWEILAN, gràcies. Si que tots els comentaris són interessants. M’han fet pensar-hi força.

LISEBE, m’alegren les teves paraules. És cert que hi ha molta gent que treballa en nom de l’església i ho fan de valent. Apart de les riqueses o del poder, el que més em preocupa és l’allunyament de la realitat, l’ostracisme en no adapatar-se, en veure els problemes socials actuals des d’una mentalitat oberta, receptiva.

ARIADNA, moltes gràcies i benvinguda!!! Justament el teu comentari reflexa el que volia dir en relació amb les altres religions. Potser estic equivocada i no és així, però cada vegada veig més similituds en les diferents religions (i tb diferències) i intento buscar una raó perquè aquestes són més acceptades socialment que les que culturalment són orígen de la nostra civilització.
I si, l’important és estar en pau amb un mateix.

GURMET, no esclar que no.

GARBI24, si que és bonic si, això si crec que han dit que per veure’l haurem de passar per caixa!

Completament d’acord, SÀNSET, som mediterranis!!!! No creure en l’església i creure és un pèl difícil, en tot cas estaria bé plantejar-se que volem una altra església.

ASSUMPTA, esperava i volia el teu comentari, saber què en penses. Sé que en aquests temes, de vegades, ens costa posar-nos d’acord i això que les dues estem al mateix “bàndol”. Però crec que és la riquesa que tenim.
I tens raó, tots som Església. Potser és que tendeixo a posar les majúscules quan és alguna cosa com important, que es dóna d’importància com podria ser les altes esferes eclesials i la minúscula en les coses d’anar a peu. Per mi les més importants, de fet. Si fins i tot signo en minúscula!
I si, som Església, però sovint no ens tenen en compte. Sobretot als laics.
I bé, potser l’Església s’hauria de trobar els diumenges, però jo fa temps que no vaig a missa. No sempre trobo l’espiritualitat els diumenges.

Un petó per a tots i totes!

XeXu ha dit...

Havia de tornar per veure què havies dit al respecte. Sé que és un tema espinós, però aplaudeixo i aplaudiré sempre la teva valentia per mostrar-te tal com ets. No crec que t'hagis d'avergonyir, i la gent que t'importa segur que ja ha entès el que penses sobre aquest tema. Hi ha molta més gent de la que sembla que és creient. I molts fins i tot no saben què són. El que sempre defensaré és que tu puguis fer uns de la teva fe de la manera que vulguis, no de la manera que et dicta una gent en la que no creus, justament perquè et volen fer creure d'una manera que no és la teva.

Jo lamento que els defensors de l'Església es sentin ofesos o ferits per l'opinió de la gent que no combrega, és inevitable. Posar exemples no faria més que empitjorar les coses, però em sembla que tots ens hem de poder entendre. Si jo dic que no crec en l'Església no ha de ser greu perquè només és la meva opinió. Però potser és comprensible, ja que a mi també em deixen perplex els que creuen en el creacionisme.

I va, que ho deixo, només volia felicitar-te i dir-te valenta un cop més. Fes ús de la teva fe. No defalleixis i segueix creient a la teva manera. Segur que això t'ajuda, i això és el més important.

rits ha dit...

XEXU, van ser uns dies moguts a la catosfera. És un tema polèmic, però que cal parlar. I sempre amb respecte per a tothom, si es perden les formes. I ningú es pot creure amb veritats absolutes, tots podem canviar d'opinions.

No sóc ni valenta ni m'avergonyeixo, però es fa difícil nedar contracorrent. Sobretot si és contracorrent en els dos sentits.

Vaig estar apunt de recomentar el teu post, però no ho vaig fer.

Entenc el que dius que no entens qui s'ofen perquè no pensen com ells. Però moltes vegades qui s'irrita tb és perquè no s'escolta, no pensa el que diu ni es qüestiona. Ara es porta anar contra l'Església i poca gent ho fa havent pensat, raonat els seus motius. Qui està en contra o a favor des de la reflexió, sempre arribarà a entendre's.

Lo del creacionisme,.... ais.... vols dir que molta gent s'ho creu encara tal i com tu penses que s'ho creuen? o és la idea que s'ha venut? Hi ha molts conceptes que ja no es poden entendre com abans, s'han d'anar d'adaptar a tots els coneixements que la ciència ens aporta, sortosament. Podria donar lloc a diàlegs d'hores i hores i hores

lulamy ha dit...

Evidenment és un tema molt personal, i crec que hi ha tantes visions com persones hi ha al món. Tu saps quina és la meva opinió, i jo no tinc la necesitat de tenir cap religió, i crec que visc sense cap mancança en aquest sentit (o això em sembla a mi!), peró espero haver-me mostrat sempre molt respectuosa amb les creences dels altres, i en particular amb les teves. Peró si és ben cert que l'Esglèsia actual ha quedat molt retrassada en temes molt bàsics , i crec que això està fent que la gent s'allunyi d'ella.