Descobriments al post 400

No ets la mateixa que fa 10 anys. En absolut.
Ni la mateixa que fa 3.

I llavors, com sóc ara?
Com he canviat?

Gràcies al blog he descobert un nou món. He descobert que podia dir tot allò que em passa pel cap, encara que de vegades em censuri, em pensi que em repeteixo o em cansi de dir el mateix. Encara que em faci cosa qui ho pugui llegir, pugui en riure’s o cansar-se.

Gràcies al blog he descobert que puc posar ordre a les idees, que les puc escriure i dir. I que són escoltades, enteses i respectades. Fins i tot he pres decisions gràcies als comentaris rebuts.

Gràcies al blog he descobert a fer més present la meva veu, a no callar-me tantes coses, encara que només sigui escrivint-les.

Gràcies al blog he descobert que no sóc tan estranya per donar-hi voltes a tot, que potser és part de ser molt (o massa?) reflexiva. Que no sóc pas la única i que és una sort.

Gràcies al blog he descobert que m’estimo una mica més del que em penso, que no em culpabilitzo de tot, tot. Que també em sé valorar (de tant en tant) a mi mateixa.

Gràcies al blog he descobert a mirar endavant. A no arraulir-me o quedar-me parada. M’he fet forta (una mica només, eh! La majoria dels dies encara em sento feble).

Gràcies al blog he rigut molts vespres, m’he divertit i he aprés un munt de coses. He flipat amb l’enginy, l’encant, la bellesa de moltes paraules, imatges o dibuixos, de les petites coses que cadascú amaga i que es deixen entreveure en el privilegi que és seguir blogs personals.

Gràcies al blog he redescobert que m’agrada llegir, cuinar, de millorar dia a dia. He intentat defensar-me amb la informàtica i recordar un munt de música emmagatzemada a la part més fonda del disc dur.

Gràcies al blog he descobert i fet un munt de companys i amics. He fet camí amb un munt de personetes que ja sou part de mi. M’he preocupat, he intentat esperonar, m’he alegrat i he plorat. Igual que us heu preocupat, m’heu esperonat, heu rigut i alegrat de les meves gràcies i desgràcies. De vegades trobo a faltar a alguns, de vegades em sorprenc descobrint noves il·lusions i blogs que em maleeixo per no haver descobert abans.

Gràcies al blog he viscut moments preciosos i d’altres no tan bonics. Històries entrellaçades, amics d’amics, vides properes o no tan properes. Però tots instants ben intensos i significatius.

Gràcies al blog he descobert que la solitud es difumina quan la vida és compartida.

Moltes gràcies a tots els que passeu per aquí, als que llegiu, als que comenteu, als qui em coneixeu físicament i em dieu que llegint el blog em sentiu més a prop o que em descobriu en coses que no sabíeu de mi, als qui em confesseu que seguiu el blog per vergonya meva o als que no ho feu. De vegades penso que si ens coneguéssim físicament us decepcionaria, perquè cadascú veu o pensa com vol, i les coses no sempre són com pensem.

Moltes gràcies per les coses boniques que sempre em dieu tots. Sovint crec que no me les mereixo pas i em fan envermellir. Moltes gràcies per ser-hi sempre.

Casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú. I aquest blog arriba a les 400 entrades gràcies a tots vosaltres. Un petó.



Ps. Avui tenia un post ben trist, un dia que ja s’ha despertat gris i lleig. Trobava poques coses per les quals estar contenta, només una notícia via facebook era capaç d’alegrar-lo una mica. Però quan l’anava a penjar he vist que aquest seria el post número 400.... i era massa repetitiu d’altres posts per fer-lo un número rodó.