Convit

Avui us convido a sopar. Posaré espelmetes i guarniré la taula, estarem apretadets, però així farem caliu. El menú és el de menys, però intentaré que tot us agradi: amanida i una recepta que he trobat de figues farcides de formatge fresc i oli de romaní amb el pica-pica de patates i olivetes de sempre. I després jugarem amb les foundes. Una de formatge amb troçets de formatge curat i amb aquell toc que li dóna la nou moscada i el vinet blanc, per sucar-hi pa, raïm, cebetes confitades i xampinyons. I l’altre d’oli, amb carns variades i verduretes del temps tallades amb salses barbacoa, tàrtara, de formatge blau i compota de poma per acompanyar. A la nevera hi ha vi blanc però també tinc d’aquell Rioja que em té el cor robat. De postres hi ha trufes casolanes, que ens porta un amic, amb gelat de vainilla i nous de macadàmia o de iogurt grec.

Allargarem la nit amb els combinats de sempre i si ens animem, fins i tot igual sortim a ballar, malgrat encara arrossegui una mica el constipat. O si no, ens podem quedar fins a les tantes xerrant, arreglant el món, o millor posant pedaçets de somriures als nostres móns particulars. Fins i tot via spkpye ens trobarem amb l’altre punta del món per brindar plegats.

I motius pel sopar? Potser cap o potser un munt, sempre hi ha motius per sopar plegats. Però a més avui, justament avui, fa un any que vaig relliscar i em vaig trencar el peroné. I potser molts encara somriuen per tal idea estrafolària o es pregunten perquè celebrar-ho, que quina importància té o quina xorrada més gran recordar-ho. Doncs potser perquè aquell mal pas ha significat una de les vivències de la qual més coses he aprés. De tot l’amor que aquell dia vaig rebre, enmig del bosc tapant el peu inflat i l’os sortit de lloc, buscant els forestals o intentant fer bromes i riure sobre la cita que m’acabava de carregar en una sala d’espera trista d’hospital. Dels somriures còmplices i les llàgrimes vessades. D’aquells dies de visites, trucades, mails, xats, comentaris i ànims a dojo. De rescats per sortir de casa si o si, de compres urgents, somriures descarats, berenars o picnics improvisats. De silencis i de llargues xerrades. De mals humors i renecs. De les pors que no s’entenien si es tenen dos dits de front i del desànim que vaig fer patir a tots plegats.

Diuen que els amics són tresors. El meu tresor és immensament gran. I potser fins llavors no vaig saber veure’l bé ni donar les gràcies; sempre buscant allò que no tinc i valorant poc qui m’envolta, em dóna escalfor i em porta del braçet. Tots hi sou convidats aquesta nit; per brindar i ballar i riure i somiar. Que la vida és per ser viscuda, amb els seus moments bons i els seus dolents, però és única i molt millor si és compartida.



Ps. A aquest sopar també esteu convidats tots els blogaires, amics que visiteu i viviu en aquesta petita casa que no és meva sinó també vostra i amb qui comparteixo tans moments.
La foto és de la taula parada. Hi falta una altra founde que està de camí i tot el menjar, però és que si el poso ara ja, el puck el devora!