Pedres damunt la sorra

M’agrada quan em dius pel meu nom. Quan el teu somriure és clar i ample i la mirada gens amagada. Quan no ets esquerp ni cínic ni borde amb mi. Jo no t’he fet res, sempre t’he respectat i he confiat en tu.

M’agrada quan deixes anar aquella subtil ironia, que ratlla el sarcasme i sols saps dir amb les paraules més que adequades.

M’agrada que tinguis les idees clares, que siguis coherent i atent amb els demés. Que ens vegis a tots per igual, que sàpigues diferenciar entre el companyerisme i el col·leguisme.

Per això m’enfado, em decepciono quan et tornes criatura, quan et deixes portar pels demés, sobretot quan són espècimens que no tenen gens de credibilitat als meus ulls i semblen viure en un etern parvulari. I m’enfado quan et calles davant meu, quan ni t’atreveixes a dir que potser no ets tan coherent, ni tan heroi, quan et passeges com un paó reial o m’ignores enfadat per les meves contradiccions i els nostres diferents punts de vista.

I em sorprenc pensant-hi, quan el passat no hauria de remenar-se gaire encara que ens retrobem en un altre comiat cumbayà. I ja no m’enfado, ni entristeixo, sinó simplement sento indiferència, em sento lliure.

Com a mínim, ara ens trobem i somriem, ens en riem, tornem a ser còmplices. Potser, fins i tot d’aquí poc podrem xerrar normalment, com quan pensàvem que podíem canviar el món i ens ajudàvem. Ja seria hora, no? I més sabent els mesos que ens venen!

Perquè necessito tant de temps per passar pàgines d’històries tan caducades? Perquè darrerament sols s'amunteguen històries caducades com pedres damunt la sorra.

Perquè mai sé normalitzar les coses? O dir-te sense dir-te que ja molt de temps que m’he curat de tu? Que el mal que em vaig fer jo soleta és millor que no pas el mal que ens haguéssim fet els dos? Perquè potser ja no cal dir res.

Perquè detesto que em diguin que faig por i respecte, que sóc massa distant i freda, quan en canvi em fong com el gel a l'estiu i m’envermelleixo per una simple picadeta d’ull?

ps. Avui he repassat posts de fa molt de temps. Avui torno a fer un post sobre amics i conflictes. és una especialitat de la casa. Em repeteixo més que l'all.La foto també és repetida, és de la platja de Katergo, Folegandros, però és que ens vam sentir tan lliures allà.