28/9/10

Pedres damunt la sorra


M’agrada quan em dius pel meu nom. Quan el teu somriure és clar i ample i la mirada gens amagada. Quan no ets esquerp ni cínic ni borde amb mi. Jo no t’he fet res, sempre t’he respectat i he confiat en tu.

M’agrada quan deixes anar aquella subtil ironia, que ratlla el sarcasme i sols saps dir amb les paraules més que adequades.

M’agrada que tinguis les idees clares, que siguis coherent i atent amb els demés. Que ens vegis a tots per igual, que sàpigues diferenciar entre el companyerisme i el col·leguisme.

Per això m’enfado, em decepciono quan et tornes criatura, quan et deixes portar pels demés, sobretot quan són espècimens que no tenen gens de credibilitat als meus ulls i semblen viure en un etern parvulari. I m’enfado quan et calles davant meu, quan ni t’atreveixes a dir que potser no ets tan coherent, ni tan heroi, quan et passeges com un paó reial o m’ignores enfadat per les meves contradiccions i els nostres diferents punts de vista.

I em sorprenc pensant-hi, quan el passat no hauria de remenar-se gaire encara que ens retrobem en un altre comiat cumbayà. I ja no m’enfado, ni entristeixo, sinó simplement sento indiferència, em sento lliure.

Com a mínim, ara ens trobem i somriem, ens en riem, tornem a ser còmplices. Potser, fins i tot d’aquí poc podrem xerrar normalment, com quan pensàvem que podíem canviar el món i ens ajudàvem. Ja seria hora, no? I més sabent els mesos que ens venen!

Perquè necessito tant de temps per passar pàgines d’històries tan caducades? Perquè darrerament sols s'amunteguen històries caducades com pedres damunt la sorra.

Perquè mai sé normalitzar les coses? O dir-te sense dir-te que ja molt de temps que m’he curat de tu? Que el mal que em vaig fer jo soleta és millor que no pas el mal que ens haguéssim fet els dos? Perquè potser ja no cal dir res.

Perquè detesto que em diguin que faig por i respecte, que sóc massa distant i freda, quan en canvi em fong com el gel a l'estiu i m’envermelleixo per una simple picadeta d’ull?



ps. Avui he repassat posts de fa molt de temps. Avui torno a fer un post sobre amics i conflictes. és una especialitat de la casa. Em repeteixo més que l'all.La foto també és repetida, és de la platja de Katergo, Folegandros, però és que ens vam sentir tan lliures allà.

13 comentaris:

Assumpta ha dit...

Si et serveix, et diré que jo tinc la mala pata que hi ha gent que s’apropa a mi quan està passant una mala època, parlen, m’expliquen... jo escolto... ofereixo la meva amistat i m’hi encarinyo... però quan les coses els milloren es van allunyant i allunyant... sóc com una mena de kleenex... i estic aprenent a que cada vegada m’afecti menys, però ara mateix m’he recordat d’una gran amiga que va passar d’enviar-me smss a cada moment, fins i tot per dir-me “bona nit” a allunyar-se a una gran velocitat quan va trobar un noviet... fa més de tres anys que no sé res d’ella... Aquest va ser un cas exageradíssim... però coses semblants m’han passat moltes vegades. És injust... però mira, t’asseguro que n’estic aprenent ;-)

L'amistat és quelcom molt maco i es regala... no es pot exigir mai :-)

kweilan ha dit...

Per què costen tant de vegades les relacions de tot tipus???

garbi24 ha dit...

les malalties del cor......... tots hem d'aprendre a sortir de la nostre particular closca. Surt sense temor i seràs estimada.

maria ha dit...

Nena quin post més maco!Quan et surten així de reflexius sempre em fas pensar...gràcies!

XeXu ha dit...

Em sembla que a tots ens costen les històries caducades. De vegades sembla que han passat, però no. De vegades tornen. O almenys viuen en nosaltres i algun detall les pot fer reviure, o recordar de manera massa intensa. Però de veritat volem tancar amb pany i forrellat totes les històries passades? Diem que volem, però volem realment?

Pandora ha dit...

Si necessitem temps és perquè sentim les coses i...i tant, ens afecten. Em sento molt identificada amb aquest post. Ànims Rits!

lisebe ha dit...

Vaja sembla que portem moments de decpcions i quan et donan fort et quedes molt tocadeta, jo ultimament soc invisible transparent, i per això sembla ser que passan de mí..ja veus que no ets l'única.
Petonets guapa

kika ha dit...

ho dius molt ben dit... i jo també m'hi apunto... i tampoc ser perquè costa tant deixar-ho anar ...

sànset i utnoa ha dit...

Ho repeteixes perquè és un tema que et preocupa. Tots ens repetim. El que compta realment és que explicar-ho et serveixi per anar deixant aquests mals de cap cada cop més enrere.

*Sànset*

Cris (V/N) ha dit...

Tinc una foto preciosa com la teva, que és d'una platja de Sardenya, m'encanta, com el teu post.... a mi m'encanta repetir les coses, tranquila, petons nina :)

rits ha dit...

ps2. I saps què m'agrada encara més? l'alegria quan ens hem trobat, que hagis entés xq he anat a treballar, que m'hagis agafat del braçet davant les corregudes policials, que haguem tornat a riure plegats i a pensar que podem canviar el món. Definitivament, la història caducada ha tancat. Ara és ben difernt. Finalement, podem ser amics i estar relaxats l'un amb l'altre (encara que tensos davant tanta poli!).

Moltes gràcies per tots els comentaris i per llegir tot i els posts repetitius....

ASSUMPTA, crec que el que m'expliques que t'ha passat diverses vegades ja m'ho havies explicat en algun altre post (veus com em repeteixo). És molt trist quan les amistat sols són interessades. Jo entenc que quan algú s'emparella els amics es deixen una mica, és inevitable, doncs vols passar tanta estona amb aquella persona,.... però deixar-los de banda, és el pitjor que et pot passar. És molt trist. Ja ho sé que no es pot exigir, ho dic, xò l'he exigida alguna vegada. Estic intentant aprendre que quan ja no es pot, ja no es pot, i intentar tornar enere,..... és una decisió equivocada.

KWEILAN, m'ho pregunto constantment. Potser perquè som complexos? potser perquè tenim molta necessitat d'estimar i ser estimats? Potser perquè hi ha mil i una maneres d'estimar i no sempre s'encaixa?

Gràcies GARBI24, ara mateix em fa molta por sortir. Crec que neceesito estar al meu cau una mica més. Em sento massa fràgil. Però retrobant-me amb aquesta història,.... potser la puc passar...

rits ha dit...

MARIA, i què diuen els teus pensaments?

XEXU, crec que la resposta a les teves preguntes està en el mateix post. Volem, encara que continuem sentint. I fins que no s'obri una nova porta, les altres continuen latents.

PANDORA, vaja, doncs és una història una mica trista. Potser ara comença a semblar blau cel, espero que les teves també.

LISEBE, ser invisible, transperent.... paraules ben properes. Fa molt de temps que en sóc de transparent. A veure si algun dia aprenem a fer-nos veure!

KIKA, potser ens costa deixar-ho anar perquè també va ser molt bonic, i perquè deixar anar les coses boniques, encara que ens facin mal?

Gràcies SÀNSET! a veure si algun dia deixen de preocupar-me, llavors!!!

Moltes gràcies a tots!!!!

ps3. estic KO. La mani, les corregudes m'han deixat baldada. Demà ja em posaré al dia de blogs.

Bona nit!

jordicine ha dit...

Contesto el post de dalt. Jo tampoc sabia què fer fins a darrera hora i, al final, una mica obligat per les circumstàncies, vaig decidir fer vaga. El programa en el qual treballo no es feia i, si anava a la tele, era per estar set hores parat. I com que hi havia motius suficients per fer vaga... vaig decidir fer-la! Un petó i no et preocupis. En la situació actual, res no es fàcil. Un petó.