Senyals

A Itàlia són molt devots, són molt catòlics a la seva manera, a la italiana. I quan més al sud vas, més encara. A Nàpols, una de les coses que més em va sorprendre és que a gairebé totes les entrades de les cases hi ha un petit templet en adoració a la Mare de Déu o altres sants catòlics. I amb llumetes, pregàries, flors i altres guarniments que fan del racó una mena de barreja kitsch ben espectacular perquè els portin senyals o bons auguris.

Fa temps vaig parlar d’un amic que vivia a Itàlia i que recentment ha tornat a Barcelona. El seu company s’ha quedat allà i ve quan pot. Ara, porta tot el mes d’agost aquí i la setmana vinent té una primera entrevista de feina.

Ahir, mentre m’explicava l’entrevista, em recordava el pis que s’ha comprat recentment i com li costa entomar els canvis d’una vida que ja tenia encarrilada, em va sorprendre. Em va parlar de les senyals. Ha conegut una professora catalana, de Sants (on viu tot el meu nucli dur) i que se’n va a Nàpols. Viurà amb ell allà i si ell, finalment, troba feina aquí podran intercanviar-se el pis si cal. Em va dir que sentia que era una senyal. Una senyal que l’ajudava a entendre i portar millor tots els canvis que viu al seu voltant, que el porten cap aquí i que tot anirà bé.

No vam parlar de destí. Segurament, com jo, vol creure que el destí el vas creant dia a dia i no pas que estigui predeterminat. Però si que hi ha senyals, que un mateix percep o entén d’una forma o una altra per tirar endavant. No parlavem de senyals com a actituds d'una persona com passaria en els acostaments personals, sinó d'un altre tipus de senyals, tampoc divines, però si de casualitats que et fan sentir d'una manera o d'altra. I que no tenen raó de donar-se.

Això ens passa als que ens fixem en tot. Als que donem importància a qualsevol fet. I sovint no és una qualitat que m’agradi, doncs un petit gest o senyal pot fer-me tirar el dia per terra, com pot il·luminar-me el camí. Potser altres diran que no són senyals sinó fets i que simplement es tracta d’hipersensibilitat al que vius.

Però llavors et preguntes si les senyals no ens porten a mals entesos i a complicar-nos la vida. O si simplement són un entreteniment per pensar que alguna cosa ens mou. En un món on les senyals estan mal vistes, o massa valorades, es podrien entendre com les petites coses que et fan continuar somiant que el millor pot arribar a venir.

Ps. El que més gràcia em fa d’ell és que quan estem xerrant i li preguntes alguna cosa sempre comença la seva explicació amb un “vale”, fa una pausa i després continua. Com dient-se “he entès la pregunta i ara ja puc contestar-te”. Suposo que és de la seva inseguretat en parlar castellà, però aquest petit detall o com contesta els mails comunitaris en català i castellà fa que encara l’adorem i estimem més. Porta una barreja entre català i castellà! Al curs de castellà (que, malauradament és el idioma que li demanen per feina) li deien que li prohibirien relacionar-se amb catalans, perquè el català és més proper a l’italià que no pas el castellà, però es clar tots els que l’envoltem cotorregem en català.

Ahir em vaig adonar que portava quatre dies consecutius escrivint post, i crec que això no ho havia arribat a fer mai. Així que em vaig proposar a veure quants dies seguits era capaç d’escriure cada dia. Suposo que com estic a mig gasa la feina, em venen posts constantment. I això, conjuntament amb el post d’en Xexu, fa que cada dia vagi volent escriure. Em surtin posts a dojo. Una etapa prolífica? Potser. Poc interessants i repetitius? També. Avorriment? També. Millorar en cosetes? També potser.

Per cert, no sé com s’escriu kitxt!!!

La foto, de fa cinc estius ja!!!

ps2. Merci Elvira!! Nàpols és molt kitsch