FIN-LÀNDIA

Doncs si, el carrer Fin-làndia del barri de Sants ha guanyat el primer premi de la Festa Major. I em fa molt feliç.

Perquè l'ha dedicats als llibres, als contes, a la lectura. Un petit plaer ben gratificant, que estic redescobrint, sobretot gràcies als blogs.

I perquè és un carrer que té màgia, sempre l'ha tingut per a mi. Desprén bon rotllo, gent jove i ganes de canviar. Durant l'any, han aconseguit tallar la circulació els diumenges perquè els nens puguin sortir al carrer a jugar. Sempre vaig pensar que si tinc un carrer preferit del meu barri, aquest era Fin-làndia i que m'hagués agradat viure en una de les cases antigues, amb els sostres alts i bigues de fusta, amb balcó de ferro forjat on s'escoléssin plantetes. Però bé, el meu destí no està a Sants.

I això que Sants serà sempre el meu barri i la seva festa major ben especial. No és ni la meitat de glamurosa i popular que la veïna Gràcia. Els carrers no estan tan majestuosament engalanats (diguem que la subvenció no és pas la mateixa). No les visiten ni un terç de la gent que va a Gràcia i molts dels que van pensant que trobaran el mateix, surten desencantats. Però són festes de barri, de totes les persones que estimem el barri, de les iaies que juguen al bingo, de personetes de totes les edats que juguen campionats de ping-pong, de sardinades, de catalans, de castellans, de nous catalans, de mojitos, concerts unitaris o de les alternatives on et trobes a gent de fa 10 anys fent el mateix. Són un gran regal de final d'agost.

ps. I si no, que li diguin a mon pare, que fa unes setmanes despotricava moltíssim de tots els polítics i avui porta tot el dia enganxat a la tele a veure si surt jugant al ping-pong amb el Montilla i l'Hereu. Crec que ell no és conscient de res, però ma mare porta rient-se d'ell des d'ahir, que es veu que va arribar a casa tot atabalat i suat de l'emoció de jugar amb el President (i és que, amor de filla, el meu papa és un gran jugador de ping-pong!).

Fin-làndia, de fet s'escriu Finlàndia, però des de que vaig veure Los amantes del círculo polar, no l'he tornat a escriure com toca. Darrerament, aquesta peli em persegueix.

I això que la festa major tb té les seves coses dolentes. La fira. Recordo que va ser una festa major quan em van atracar. L'atracament més patètico-còmic de la història mundial.

I la cançó, perquè no sé quina raó sembla que els mojitos a BCN van entrar via samba-brasil i festa major de Sants. I perquè demà torna Ro-ro.