5/8/10

El que recordo


Moltes vegades m’espanto de mi mateixa.

Ho recordo tot, ben viu, dins del meu caparró. Tinc memòria de peix pel què m’acaba de passar o pel què tinc que fer, sóc massa despistada. Però tinc memòria d’elefant, també.

Ho recordo tot. Com si fos ahir, faci trenta anys, vint, deu, un o faci tan sols un mes. Records que venen sense ser buscats. O buscant-los, remenant dins la matèria gris (o la blanca, no sé en quin color es guarden els records).

Vida que recorre les venes, de tot allò que sóc i m’ha fet ser com sóc. Tot és ben viu dins meu. Somriures i plors. Amistat i amor. Mort i solitud.

Records que evoquen temps passats, que es confonen en els dies d’avui. Que em diuen que sóc diferent i alhora igual que ahir.

Les fotografies, els retalls, els quaderns escrits amb lletres difuminades per les llàgrimes vessades, els dibuixos mig fets, els gargots d'hores interminables. Les cançons cantades, escoltades, tararejades; els concerts viscuts, les notes d’una guitarra. Els correus no esborrats, sms amagats a la carpeta dels enviats, les cartes escrites a boli. Les plantes que creixen, les olors, els aromes, els regals fets o rebuts, les robes desgastades o passades de moda que no et poses però que resisteixes a donar o llençar. Tot em porta a mil i un llocs, a mil i una persones, a mil i un records.

I m’espanto, perquè recordar no sempre és bo. Tenir massa memòria no ajuda tant com podria semblar. Aprendre d’allò viscut no sempre deixa mirar davant un futur incert.



Ps. I en canvi, m’oblido d’aniversaris, de descongelar l’entrepà la nit abans, fins i tot d’agafar les claus. M’oblido del dia que visc per endinsar-me en la memòria.
Recordo que aquesta primavera passada vaig trobar la Leonor Watling. Mentre que per al noi amb qui anava va ser un desencantament per mi va ser la confirmació d'un mite de carn i ossos. Preciosa, jugant amb el seu fill, sense ni un gram de maquillatge i somrient.
La foto, un regal preciós a la llum del fanalet. Moltes gràcies!!!!
Per cert, aquest post el tenia escrit fa dies, la Núr me l'ha fet repescar.

19 comentaris:

margarita ha dit...

Miedo tendría yo de recordar tantas cosas...

Me gusta tu blog.

maria ha dit...

Però aquests records també et fan ser com ets.Et fan actuar de cara el futur,per aprendre.I tan que espanten...però això em sembla que és bo.Sinó no hauríem après res de nosaltres mateixes^^.

Tirai ha dit...

A mi, em passa al contrari, bona memòria pel què fa a coses de fa poc i dolenta de fa molt (tot i que, també, em deixo l'entrepà i les claus...). De vegades, penso que és una sort no recordar gaire... Depèn, oi?

Assumpta ha dit...

Doncs crec que la meva memòria s'assembla molt a la teva ;-)

Puc recordar converses senceres que he tingut, veient dos segons d'una pel·lícula sé si l'he vist i aviat identifico una cançó... recordo força bé els llibres llegits...

... però...

sóc incapaç d'anar al supermercat sense una llista si he de comprar més de tres coses, em costa un munt recordar telèfons si no els hi dono una lògica als números, etc :-)

Sincerament, a vegades preferiria no tenir tan bona memòria :-)

Albert B. i R. ha dit...

Recordar tamb´çe pot servir com a ajuda per a superar allò que en el seu moment no va funcionar i serveix d'experiència pel futur.
Jo, pel contrari, tinc molta mala memòria! No sé si és perquè sempre volem allò que no tenim, però preferiria més tenir bona memòria!

garbi24 ha dit...

potser del que es tracta es de fixar-se només en els bons, i dels dolents aprendre-hi per evitar el patiment tant com es pugui.
Que fàcil de dir eh?

zel ha dit...

Vaja, en això podríem ser bessones, fins les olors em porten als temps passats, i com tu, oblido el més quotidià... Què burres...patim...però que bé, també gaudim més!

onatge ha dit...

Rits tens raó, no recordar és fumut, recordar massa també... Al capdavall potser només som els records que tenim, i donat que ens fan tornar al passat, allà hi ha de tot, hi ha dies de sol, de pluja, de bona i mala lluna..., somnis, il·lusions mortes, pètals de rosa, poemes...,el primer amor, naufragis i viatges que encara continuen, espurnes de vida, llàgrimes que ens han fet florir com som ara...

Des del far una abraçada.
onatge

fanal blau ha dit...

Acabo d'arribar després de sopar amb una neboda, i llegir-te m'ha fet posar un somriure de pam, perquè ella em preguntava i jo li anava explicant -fil per randa- records de fa molts anys que ella els tenia difuminats i jo els tenia perfectament enregistrats.
Diuen que la memòria és selectiva, jo crec que selecciona intensitat i vivències rellevants, i que molt del que no recordem del dia d'ahir o d'avui, és perquè el nostre disc dur també necessita anar cribant per deixar espai en el magatzem d'allò que volem guardar. O se'ns guarda sense voler i queda arxivat i reapareix i reapareix...
De tota manera rits, si aprenem d'allò viscut, sempre podrem mirar endavant. No és fàcil, el tema és aprendre de debò, perquè els records no ens facin nosa.

I no t'espantis!

Gràcies per les begònies blanques! :)

XeXu ha dit...

Ser despistat no té res a veure amb tenir bona memòria. No recordes agafar les claus no perquè no sàpigues que les has d'agafar, sinó perquè en aquell moment no hi penses. Com els aniversaris. Segur que recordes els dies. Però arriben i llavors no penses que has de felicitar a algú. En canvi, els records van i venen, i no triem els que més ens agraden, ni tampoc el que ens els fa aparèixer. Ja saps, la ment humana treballa de formes estranyes, però què faríem si no fos una màquina tan complexa?

P-CFACSBC2V ha dit...

A mi em passa més aviat el contrari. Quan m'expliquen coses de fa anys, ben just me'n recordo. I no diguem pel·lícules.

Núr ha dit...

Doncs, rits, fas molta enveja! Jo tinc records, però segur que els que recordo clarament i de cap a peus els puc comptar amb una mà! :S

Recordar no és dolent, però hem d'estar preparats per a fer-ho. El que no podem fer és viure en el record, en el passat, perquè aleshores sí que ens perdem el nostre futur. Això sí, jo crec que si el que hem après del passat no ens deixa mirar endavant, és que no ho hem après bé. ;)

Tu, jo i l'Otis ha dit...

jugant al món llibre amb la bici, el luca i el jorge després d'un plat d'espaguetis i un guacamole amb natxos al born. Jo m'oblido de moltes coses... però això ho recordo...

sànset i utnoa ha dit...

A la Utnoa li passa com a tu. I jo sóc oblidadís de mena per pràcticament totes les coses del món...

I clar, sempre em comenta: “ja no te’n recordes”. I un servidor a abaixar el caparronet...

*Sànset*

Elvira FR ha dit...

De fet som fets de memòria, del que recordem, del que recordem que recordem i del creiem recordar....perquè tots tenim filtres per recordar i només recordem allò que ens ha impressionat...encara que amb el temps els record els anem enriquim , transformant i adornant amb detalls inexistents, el que no hem de deixar és que els records se'ns facin presents a voluntat i ens invadeixin el present ....

Xitus ha dit...

Jo tinc molta memòria, per allò remot, i per allò present. És com si no se'm passés quasi res, ho portés tot massa intens, massa...És cert del tot que tenir bona memòria no et garanteix una millor qualitat de vida. Ara, prefereixo enrecordar-me'n que enviar-ho tot de pet a l'inconscient.

caterina ha dit...

Jo també ho record tot. La gent del meu voltant a vegades s'espanta! Segurament en això m'assembl a mumare. Però també és cert que amb el temps, coses que abans recordava clarament, van perdent intensitat i a pics fins i tot dades dins el meu cap. Sort que normalment me sol passar amb les coses dolentes. És com si el meu cap, un cop apresa la lliçó necessaria, va esborrant les dades del meu disc dur intern. És estrany, o no...

Abraçades!

rits ha dit...

MARGARITA, muchas gracias por tu visita. Me alegra que te guste el blog. Recordar da miedo, hay cosas que mejor olvidarlas, però los recuerdos se quedan como se quedan.

MARIA, vols dir que aprenem per actuar de cara el futur? Jo de vegades ho dubto, dubto que hagi aprés alguna cosa de mi mateixa.

TIRAI, quan els records fan mal si que seria millor tenir mala memòria, però els bons.... aquests apunta'ls en una llibreta i així els podràs recordar.

ASSUMPTA, jejeje, converses senceres tampoc. Xò frases sueltes si. I lo de la llista!! jo fins i tot portant llista em puc deixar coses!!!! donar una lògica als telèfons!! ha de ser ben complicat.

ALBERT, com li deia a la Tirai, no sé si he aprés gaire la lliçó i acabo fent els mateixos errors. És ben cert que sempre volem el que no tenim. Perquè som així? Inconformisme, potser?

GARBI, ho intentaré. Els dolents sempre tenen una habilitat especial en tornar.

ZEL, és ben cert que patim. Avui mateix, anava pel carrer i una senyora portava una olor familiar. De nen petit, no sé quina era, però em recorda la infància, no la meva, però si la de gent propera. Crec que era Petit Cherie!!!

ONATGE, xò sóc especialista en quedar-me la part agre de les històries. No el bonic que vaig viure sinó la tristor del final.

FANAL BLAU, espero que el meu disc dur no faci un reset i ho perdi tot. Per molt que em queixi em sabria molt de greu. Intentaré aprendre'n. Que bonics els sopars amb nebodes a qui explicar aventures.

XEXU, doncs creia que anava relacionat. A l'antiga casa tenia un post-it a la porta per agafar les claus. Ara ja no, xò algun dia caurà el dia que caigui. Els aniversaris em fa ràbia, xq a mi m'agrada que em felicitin, encara que no m'agradi celebrar-ho, i quan m'oblido em sap greu.

P-CFACSBC2V, doncs les pelis les pots tornar a veure, i les coses sempre trobaràs algú que te les expliqui.

NÚR, a vegades, però, em fa por recordar de manera no objectiva. Els records, les veritats, també les anem deformant, adaptant a com ens agradarien. No, viure en el passat, no. a vegades costa mirar endavant, passar pàgina, però quan ho aconsegueixes, el passat sols ha de ser un record per tenir en compte, no per encadenar-s'hi.

CA L'OTIS, un record ben curiós. Gràcies per compartir-lo. Jo els vaig veure al CCCB.

SÀNSET, bé, doncs tens el complement perfecte perquè et recordi allò que viviu. Però l'important, important segur que ho recordes i tens ben present.

ELVIRA, és ben cert, els transformem. Per això també espanta, doncs fins quin punt són reals sinó dins nostre. El present i el futur és el que vivim. Estar encadenats no esn porta enlloc.

XITUS, mentre el record no encadeni, també crec que és una sort tenir-los.

CATERINA, m'encanta això de mumare!!!quina sort, jo recordo millor les vivències negatives que les positives. Aquestes em venen en records, però les negatives, a dies no deixen avançar.

Un bes a tots i totes!!!

instints ha dit...

A mi també em sol passar, però últimament m'he apuntat a la moda de posar algun referent de recordatori amb alguna cosa bàsica, com descongelar el pa i posar-hi un post-it per exemple.
I també em venen al cap molts records, detalls minimalistes que ho recordes com si fos ahir, bons i no tant bons, però m'agrada recordar-los, crec que formen part de la nostra història i del nostre camí.